La piscina de Can Ribot

A casa rebem la revista La Vall de Verç que es publica fa anys a Sant Just Desvern. La vinculació sentimental de la Fita amb aquesta població explica que hi estiguem subscrits.

La foto que adjunto pertany a un article de Nuria Garcia Alibau sobre la progressiva presència de porcs senglars titolat per “El senglar ja no ens té por”

Abans, quan els nens petits feien una rebequeria demanant -exigint- alguna cosa, algú que es pensava inculcar amablement bones maneres li preguntava a la criatura: ¿Quí mana a can Ribot? l’amo o el porc? i el nen contestava, ensenyat com estava, “El porc!”. La gracieta era celebrada amb rialles i moxaines.

Ara, ja ho veieu: a la piscina s’hi remulla el porc. Senglar

Diuen que és per falta de depredadors. I perquè no troben menjar i beure a zones més agrícoles (on ja fa molt de temps que fan destrosses)

Aquest abans cada vegada és més una realitat evaporada, fantasma; que sobreviu en uns quants cervells plens de records -inútils- que es resisteixen a deixar el lloc a les realitats amb que la vida ens va obsequiant.

Passar (ja no dic passejar) per Barcelona, per la Rambla, per la Portaferrissa, pel portal de l’Angel, plaça del Pi, pel carrer de la Canuda, pel carrer de Santa Anna, per la Plaça de Catalunya… I també pel Passeig de Gràcia, Rambla de Catalunya, Balmes, Aribau, … Podeu triar. Passar-hi, repeteixo, és anar veient que els establiments oberts es dediquen a mirar de vendre allò que els passavolants volen comprar.

(Un incís: Abans, de l’aparador de la botiga que, a Montserrat, venien rampoines per a record de la muntanya i de la Moreneta, a casa en deien : “la reixa dels tontos”. Tancat l’incís)

L’espectacle de les reixes de les botigues que romanen tancades és fastigós: pintades amb gargots sense cap intenció fòra d’embrutar i embrutir, les façanes d’edificis més o menys nobles

Està ben clar. A can Ribot hi mana el porc. I no està ben vist trobar-ho malament.

Jo vaig participar a manifestacions on, en acabar, n’estava orgullós, cofoi i tot, pel fet que els que prenien el metro no volien passar sense pagar o que a terra no hi quedava ni un paper. Erem milers, però això van començar a sortir veus que deien que era llirisme, que no duia enlloc. Cremem contenidors, doncs i plantem cara a garrotades.

Però, sorpresa! ells tenen els garrots, els jutges, i el que calgui. I resultat, zero. Sense lliris i amb porqueries per terra i parets.

Hi ha moltes més coses que em fan sentir profundament foraster del món on visc. Però el futur no és meu i he perdut el manual d’instruccions. Feu el que pugueu

Avui toca l’Isabel. 15 de febrer de 1951. La nena que va reomplir la falda de la iaia.

El 27 d’agost de 2018, en començar l’entrada Estiu del 1952. La Rateta (I), jo escrivia

El 1950 la meva germana es va casar el 13 de març i el 15 de febrer del 1951 va néixer la primera de la nova generació: la Isabel. Moreneta, rinxolada, eixerida i contemplada per tota la població d’aquell 13 Rue del Percebe que era la casa del carrer Diputació.
Potser un altre dia escriuré sobre la Isabel que, si no m’erro, va ser la darrera de la família a viure al Piset.

Avui l’Isabel fa 70 anyets; està ben clar que avui li toca.

Escrivia això fa un any clavat. La Covid i altres sotragades van tallar en sec la contrucció de pisets. Ara, amb 71 anys i dos dies encara li toca més.

Per situar ben bé com recordo jo aquell gran esdeveniment haig de recular fins al 1948 o 49. L’escena passa al terrat del piset. Jo jugant a futbol tot sol per allà i la mare parlant a través de la reixa, amb la veïna del costat de casa; no pas la senyora Trini sinó la de l’altra banda, que ja no era de la mateixa finca i tenia un terrat molt gran perquè ells ocupaven les dues portes del principal. Suposo que eren una mica rics.

Era la senyora Abella. La recordo com una dona gran, de cabells blancs ben pentinats i de tracte amable i educat; una mica distant. Em sembla que en aquells dos pisos només hi vivien ella, que devia ser vídua, un fill, més gran que els meus germans, i crec que una filla. No es deixaven veure quasi mai. Al pati de tant en tant se m’hi penjava la pilota. Jo tenia tres opcions: demanar a la minyona dels Abella, quan sortia al terrat, que sisplau em tornés la pilota. O saltar la tanca furtivament i recuperar-la. O donar la pilota per perduda. També podia passar que algú la trobés al seu terrat i me la tornés. Era un terrat amb plantes ben cuidades però poquíssima vida de persones.

Doncs bé, en el record veig la senyora Abella lamentant que no tenia, ni preveia arribar a tenir nets i la mare deixant anar alguna llàgrima furtiva i solidària. Ella ja no tenia “nens” a casa i tampoc nets en perspectiva; amb vuit o nou anys jo, a ulls de la mare, ja no era un “nen”. En Jordi i en Juli no tenien nòvia i la Montserrat tampoc no festejava ja que, segons els germans buscarraons, no tenia “ganxo”. I els gregorians que el pare li passejava pels nassos no li feien peça.

Devia ser el 1948 o 49. La Montserrat es va casar l’abril de 1950. I la Isabeleta va néixer el 15 de febrer. No sigueu mal pensats ni feu anar els dits; són deu mesos i en aquells temps no es veia bé fer Pasqua abans de Rams, ni cap de les perversions que avui són acceptades i normals.

Va ser tot un esdeveniment a la casa del carrer Diputació. El matrimoni Fleck convivia amb el “tiet Julio”-ric, vidu, gran, ordenat i delicat del cor- una imfermera (ara en diriem cuidadora), una minyona que dormia a la casa, aragonesa, alegre, simpàtica i hiperactiva. La “tata”.

La Isabel, en mans de la tata Maria va seguir un curs accelerat d’espavilament. Exemples “Hasta donde estás de la Tata ?” i la nena posava la maneta al cap; “di una cosa en aleman” “goguedego”; “com se diu el raïm en castellà?” “u ba”, També algun parent gamberro li preguntava: “com se diu el doctor Castellà?” i ella “u ba”. Aclarim que el doctor Castellà era qui tenia cura del tiet Julio, anava cada dia a veure’l, era jove i van acabar fent-se molt amics, ell i la dona, del matrimoni Fleck.

Tooota la família estavem babosos amb la Isabel. Al pis del costat, al mateix replà, hi vivien els Elies, la tieta Rita -molt simpàtica, xerraire, hiperactiva i amb una certa tirada a la cursileria que va rebatejar ràpidament la nena com a Lelel i el tiet Paco, que va assumir la correcta administració de les pastilles del Tiet i també de la cerimònia vespertina de banyar les mans i els peus alternativament en aigua freda i calenta al quarto de bany al crit de “Preparados!”. La Isabel des de fora també repetia “parados…” .

També vivien a la mateixa escala, a més dels meus cosins. Al pis de sobre la iaia Xita (besavia de la nena) el tiet Xavieri la seva filla Maite. Tots amb entrada lliure al pis del tiet Julio. pendents de la Isabel i rient-li les gràcies.

Jo tenia 12 anys i al cole presumia de cunyat alemany i de ser tiet. Vivia amb els pares al “Piset”, a una travessia de distància del 13 Rue del Percebe i cada dia en sortir del cole anava a veure “la nena”.

Això va durar fins que va arribar la Montserrateta, Rateta, que no va destronar la Isabel si no que en va ser complementaria. O això em sembla recordar.

La mare, meva, que plorava per por de no tenir nens a mà,va tenir la seva primera criatura a la falda -en Jordi- el maig de 1926. En va tenir dues mes; va parar una mica quan la guerra però, en acabar-se aquesta i amb en Juli només de 9 anys vaig arribar jo (després encara se’n va perdre un pel camí). I quan jo ja no era un “nen” es va produir la conversa que feia plorar. Després de la Isabel, 22 nets; en neixer la Joana i va a la xifra esmentada va exclamar “Ja tenim dos equips de futbol!”, Va arribar a conèixer el Martí, que era el 23è i darrer net.I les primeres besnetes.

La falda només li havia quedat -una mica- buida un parell d’anys.

La música de pell endins

Diuen que quan mor algú, especialment si és vell i tenia coses per dir, és com si desaparegués una biblioteca.

Ara jo ja estic decididament classificat com a vell però encara seria lector de les històries d’un munt de biblioteques que van desapareixent del meu entorn. Una de les que enyoro és la del Paulino, avi dels meus fills, amb qui vaig conviure els darrers cinc anys de la seva llarga vida.

Havia nascut en un poble microscòpic de Leon i conservava el llenguatge quasi arcaic après a la seva terra quan era jove. Va tenir una vida dura i en va passar de tots colors; li dec no un piset si no una semblança biogràfica.Valdria molt la pena. A veure si les ganes, la sort, la salut i la memòria em permeten dedicar-m’hi. Amen.

Una de les coses que passen quan la biblioteca amb sabatilles ja no es pot consultar és que moltes de les coses recollides de les seves explicacions ja no les puc reconstruir amb garanties; m’haig de refiar de la meva memòria. Una sort, però, és que si no ho repeteixo fidelment ningú no m’ho retreurà.

Una de les moltes anècdotes que va contar, no una, sino moltes vegades, és que un xicotet gallec que havia anat a estudiar fora del poble va tornar a casa gallejant i fent el savi.

Passejant pare i fill pel camp van veure un eriçó i el pare li diu (poseu-hi cantarella gallega) Sabes tu qué animal es éste? i el noi respon Una zamfoña (una cigonya). ¿Cómo una zamfoña? ¿Dónde ves tú las plumas?, el zagal impertèrrit contesta: Está del revés i tiene los caños pra fuera!

Quina cosa més absurda que sentint per ràdio la sonata D 960 de Schubert interpretada al piano per Grigory Sokolov, m’hagi vingut al cap el noi de la cigonya!.

Precisament fa poc vaig sentir un recull de youtubes de Grigory Sokolov tocant obres de diferents compositors: Bach, Beethoven, Rameau, Brahms, Chopin, Schubert. El recull apareixia al blog d’un antic amic meu en diàleg amb un assidu seguidor. Grans melòmans tots dos.

I que bé que toca Sokolov!. Però…

Deixa bocabadat, quedes amb l’ànim suspès, la pulcritud i netedat són prodigioses. Quin és el però? Segur que molt subjectiu.

Vaig descobrir, ja fa molts anys, la sonata núm. 21 en Si bemoll major, D 960 de Schubert, en una interpretació de Wilhelm Kempff, que devia sentir per ràdio. Vaig buscar el disc -vinil naturalment- i com que no me’n sortia vaig acabar comprant una capsota amb totes les sonates tocades per Kempff (9 LPs). És la darrera que va escriure Schubert molt poc abans de morir. Quan la vaig sentir per ràdio, la primera vegada, no en sabia res de res i vaig sentir com si algú se m’estigues adreçant des de l’altra banda. Em feia venir ganes de plorar. I encara em passa.

La versió de Sokolov em meravella per la seva bellesa però se’m queda fora de la pell. Amb les plomes “pra fuera”.

La de Kempff se’m fica molt endins. Amb “los caños pra dentro”

PS. Si puc i en sé posaré els dos youtubes.

PS(2). No en sé prou. La de Sokolov podeu empaitar-la al web de CatalunyaMúsica al programa “El compositor de la setmana” del dijous 29/4/21, a partir del minut 14.

La versió de Kempff es pot trobar a:

https://www.youtube.com/watch?v=TrRSQboCGxQ Schubert Piano Sonata No. 21 in B flat major D. 960 (full) (Wilhelm Kempff) (1967)

Pensaments: 1. El Temps de TV3 discrimina

Tots sabem que si plou quan al calendari hi ha un pont els meteoròlegs en són culpables ja que ells són els que fan moure les banderetes de les A i les B de Borrasca (o D de Depressió) en els mapes del temps. Plou quan ells volen i fa bò quan ells ho decideixen.

Aquest darrers dies estem vivint i patint un cas flagrant de discriminació.

Compareu el dia de Sant Jordi: sol esplendorós, cel blavíssim, ni rastre de pluja, tothom, totdon i tot lbgtetc content, somrient, amb llibres/llibretes i roses/rosers.

Avui, tot just quatre dies després, un dia rúfol, trist i amb pluja terrosa per no dir merdosa.

Per què senyors de TV3?

Jo us desvelaré els motius: Sant Jordi és mascle (probablement alfa) i, en canvi, la Marededeu de Montserrat és dona, mare soltera i casada a contracor amb un home. Un home!!!

El Jordi és de pell blanca, de Capadòcia, és a dir turc (no hase falta desir nada mas!). I té la dèria de matar animals innocents com ara aranyes i dracs, posant en perill un pobre cavall.

La Munsa, en canvi, té la pell negra, és palestina i animalista (amiga dels coloms, els bous i les mules). És okupa, mena, sense papers i fugitiva de la justícia dictada pels tribunals legalment constituïts. I no té manies a relacionar-se amb éssers dels quals desconeix l’orientació sexual, com ara el/la Gabriel.

Ja enteneu ara perquè avui fa aquesta merda de dia?

Quan girarem full i tancaran TV3 d’una vegada?

Rebesabans

No fa pas tant, quan jo deia, escrivia o pensava, cóm era alguna cosa abans tenia una noció difusa del temps a què m’estava referint, però creia que qui fos que m’escoltava o em llegia entenia on era aquest temps imprecís.

Vaig créixer amb la cantarella “dels grans”: abans de la guerra. No calia dir quina guerra. Fins i tot en deien, la nostra guerra. Suposo que calia diferenciar de la Guerra Mundial i d’altres guerres que tenien nom: la de Cuba, la del Catorze, la de l’Àfrica…

També hi havia una expressió que feien servir “els grans”: els meus temps; jo, setciències i repel·lent, pensava que dir això era absurd ja que, si hi eren, els temps actuals també eren seus. Ara si que ho entenc; com moltíssimes altres coses he trigat anys però ho entenc. Hi ha hagut uns temps que eren del tot meus mentre que uns altres, del començament i del final, que n’he estat o en sóc usuari però que no son els meus.

Amb tot, en aquest no-fa-pas-tant, jo evocava records d’infantesa, persones desaparegudes, botigues curioses, costums i comportaments que jo mirava de guardar a la memòria escrita potser per protegir el record que s’anava fonent dins d’una lleu boirina.

Vaig arribar a parlar d’aquest abans amb la meva estimada neboda en algun dels meravellososs àpats megafamiliars que teniem, encara, la sort de poder celebrar. No fa pas tant. I, amb ajuda del xampany, crec que vam arribar a la conclusió que potser ja no n’hi havia prou amb abans, sinó que calia introduir l’abans d’abans. Un exemple ben aclaridor: abans era el temps que el Camp Nou era nou i abans d’abans era el temps del camp de Les Corts, de les restriccions, del racionament, del Congrés Eucarístic…

Fos com fos, els records -i els testimonis- desapareixien d’un en un, s’anaven difuminant lentament. Alguns eren víctimes de fenòmens més sobtats com l’impacte del turisme en el paisatge urbà.

Però això d’ara necessita una altra paraula. Si dels avis dels avis en diem rebesavis, dels temps d’abans de la maleïda pandèmia n’hauriem de dir Rebesabans.

I començar a poar a les imatges que tenim al cervell i temem no poder tornar a viure mai més: les trobades familiars com la que evocava fa un moment, sense precaucions, sense mascaretes menjant sense manies de la mateixa plàtera de costelles a la brasa, o petonejant tota mena de renebots, renebodes, renebodets i renebodetes.

O anar a concerts amb la sala 2 de l’Audiori plena de persones sense caretes, uns a tocar dels altres i petant la xerrada abans d’entrar o a la sortida.

O veure créixer els nens cada dia, abraçar-los cada dia, fer-los -i rebre- petons cada dia sense cap precaució ni comptant si viuen o no a la mateixa comarca.

O anar a veure o rebre els amics tranquil·lament. I veure’ns tota la cara. Ara només podem saber si hi ha rialles però ens perdem la tendresa dels somriures

O anar a la platja, o a la piscina, o al gimnàs, o al Corte Ingés, o al Bauhaus, o a l’Ikea o al restaurant de la cantonada o a comprar el pa sense fer cues al carrer “guardant les distàncies”

O anar a manifestacions omplint els carrers i comprovant “que som molts més que els ells creuen i diuen” .

Els que estigueu vivint tot aquest malson i sigueu prou joves per superar llargament aquests temps -els vostres temps, recordeu que hi hagué un munt de coses que heu de saber que eren normals i que podreu tornar a gaudir. Si no us deixeu ensarronar pels algoritmes

Mosso

Aquesta paraula, com moltes o totes, va mutant de significat segons el moment i, sovint, tant depressa que no hi ha temps de certificar-ne la nova existència.
Avui “mosso”, pel comú de la gent d’ara és una abreviatura de “mosso d’esquadra”. Però i abans?
Només escriuré d’allò que recordo personalment.
Quan era nano a la cantonada dels carrers de Muntaner i d’Aragó (encara bruta del fum del tren) hi havia una mena de plafó de fusta com els que ara posen (de cartró) quan hi ha amenaça d’eleccions legals; lligat amb una cadena i un rètol que deia “Mozo de cuerda con carro. Razón aquí”.
No recordo haver vist mai la persona que anunciava els serveis, ni amb carro ni sense.
A casa em devíen explicar què era un “Mozo de cuerda”; en deien camàlic i eren persones que es guanyaven la vida traginant tota mena de coses grosses i pesants. Això de la “cuerda” era la seva eina de treball: en un dibuix d’en Junceda que recordo però no he trobat al Google es veia com un home portava un bagul (un “mundo”) a l’esquena i s’ajudava d’una corda que li passava pel front i donava la volta pel cul del bagul. Avui, només de pensar-hi em quedo clavat a la cadira amb la columna feta un filabarquí.
Tenir carro devia ser una categoria superior. De fet encara als anys 50 ben repicats, el “padre” de can Culapi, advertia que qui no estudiava podia acabar “tirando de un carro”. Avui poser amenaçaria amb esdevenir repartidor per compte de Glovo.

D’altra banda “mosso” era una pervivència de temps gremials. No designava una feina sinó una categoria professional. La més baixa.
A la botiga del pare hi treballaven un ebenista, un envernissador i un “només” era mosso. El Quintin, marit de la Mercè portera, feia de mosso traginant barrils per compte del Yukoil del senyor Vivancos.
I a la sastreria del meu primer sogre, l’home que anava a repartir els vestits (i intentar cobrar-los), el el senyor Joan: el mosso.

He escrit tot això perquè ho tinc al cap fa dies i he resistit la temptació de comentar els resultats del 10-O.

Penso, però, que ho acabaré fent.

No puc

Això del piset ha estat una manera de comunicar amb algunes persones estimades que em queden. Com que no sé, tècnicament, crear una alternativa seguiré escrivint coses per aquestes persones.

Avui reprodueixo el poema de Joan Oliver/Pere Quart que em deixa les paraules per dir el que jo vull dir

VACANCES PAGADES

He decidit anar-me’n per sempre./Amén

L’endemà tornaré/ perquè sóc vell/ i tinc els peus molt consentits,/ amb inflors de poagre.

Però me’n tornaré demà passat,/ rejovenit pel fàstic./ Per sempre més./ Amén

L’endemà passat l’altre tornaré,/ colom de raça missatgera,/ com ell estúpid,/ no pas tan dreturer, ni blanc tampoc.

Emmetzinat de mites/ amb les sàrries curulles de blasfèmies,/ ossut i rebegut, i lleganyós,/ príncep desposseït fins del seu somni,/ job d’escaleta;/ llenguatallat,/ sanat,/ pastura de menjança.

Prendré el tren de vacances pagades./ Arrapat al topall./ La terra que va ser la nostra herència,/ fuig de mi./ És un doll entre cames/ que em rebutja./ Herbei, pedram:/ senyals d’amor dissolts en la vergonya.

Oh terra sense cel!

Però mireu-me:/ He retornat encara,/ Tot sol, gairebé cec de tanta lepra./ Demà me’n vaig/ -no us enganyo aquest cop-. /Si, si, me’n vaig de quatre grapes/ com el rebesavi,/ per la drecera dels contrabandistes/ fins a la ratlla negra de la mort.

Salto llavors dins la tenebra encesa/ on tot és estranger/ On viu, exiliat,/ el Deu antic dels pares. 

 

Avui tanco el piset

El 16 d’octubre era una data molt senyalada a casa.

Era santa Adelaida, el sant de la mare. Els sants es celebravem i els aniversaris -“cumpleanys”- passaven despercebuts. A casa i a tot arreu del meu món.

Que fos el 16 d’octubre era un tema recurrent de controvèrsia ja que els calendaris solien posar que era el 16 de desembre (tots els calendaris de paret, encara que fossin de licors o de pneumàtics posaven el o els sants del dia al peu del número). Tots no, alguna vegada n’hi havia un que sí que posava la celebració a l’Octubre. D’altra banda era el dia que sempre ho havia celebrat la seva àvia, la iaia Adela de la qual va heretar el nom. Que el nom oficial fos Adelaida “no quitava” que tota la família les conegués per Adela. Com que al pare si que li agradava Adelaida va introduir el nom i tot el ramat Bou la va anomenar Adelaida. Ella trobava el nom lleig i no va fer res per tal que alguna néta se’n digués.
Els calendaris acostumaven a posar que el 16 d’Octubre era santa Eduvigis.

La celebració era un dinar amb assistència de tota la família -inclosa la iaia Xita i la tieta Paquita- tovalles de lagarterana amb uns brodats blaus sobre blanc que tenien molt relleu i feien ballar els plats i les copes. Sortia la cristalleria bona i la vaixella bona -amb les lletres MG (Maria Gibert, la tieta Maria)-  tant a les copes com als plats. Els coberts eren els de sempre, de plata amb inicials; si en sortien d’alpaca tenien un gust raríssim. La meva forquilla ja no punxava i tenia les banyes tortes, suposo que mossegades pel nen.
Tot això sortia quatre vegades l’any: Nadal, Cap d’any (que a més era l’aniversari de la mare), sant Lluís (sant del pare i casualment el meu) i com ja he dit santa Adelaida.
Conforme van començar a festejar o casar els fills i filla els “sobrevinguts” també. I els successius néts. La Trini era un cas molt especial perqué, a més de nòvia d’en Jordi era veïna de replà, amiga de la Montserrat i estimadíssima de tots ja de molt abans del festeig.

Cap al final del dinar, a l’hora del cafè, apareixia el tiet Josep que treballava a la Caixa de Pensions i no sé si també a les tardes o si tenia pluriempleus o martingales.
De mica en mica s’anava omplint la casa de tooots els germans,cunyats, nebots i “demás familia” que eren convidats a menjar dolços. Des que la Isabel Bou i el seu home van obrir una pastisseria al Guinardó els dolços havien de ser d’allà.
Naturalment alguns anaven desfilant i de no ser així no hi hauria cabut tanta gent. Això durava fins a l’hora de sopar.

Aquest ritual es repetia a les cases respectives per sants del tiet Joan, tieta Maria Dolors , tiet Esteve, tieta Montserrat, tiet Josep, tieta Francisca, tiet Paco i tieta Rita. Si no me’n deixo cap deu vegades l’any.

Aquest pis, el piset que avui tanco, va ser molt important per la mare; després de força canvis de domicili d’ella quan era petita o soltera, hi va haver els que va fer ja casada i amb un, dos o tres fills. El penúltim canvi a un pis del carrer Consell de Cent “a l’edifici del Teatre Escola” sembla ser que maco i assoleiat però en una planta alta. I sense ascensor. 1934 em sembla.

El pare es va posar malalt “del pit” o “dels pulmons”. Com molta gent de l’època.

La malaltia no s’anomenava pel nom (tísic o tuberculós) i l’eufemisme es deia en veu baixa. Això va ser un costum comú fins als anys 60. I li va prendre el relleu “el mal lleig”: el càncer, que tot just ara comença a anomenar-se en veu alta i pel seu nom.

Calia un pis sense escales. I el van trobar cent metres més cap a Muntaner.

Allà es va curar el pare.

Allà van passar la primera part de la guerra (la guerra, no cal dir quina).

Durant la guerra hi vivien els pares, els tres fills, “les tietes” Maria i Paquita, i una o dues noies jovenetes que no sé ben bé si eren minyones o estaven alla per tenir sostre, llit i menjar.

Quan “la bomba del Coliseum”, vivien al piset, relativament proper al lloc on va caure el projectil. L’ona expansiva de l’explosió va desquadrar l’estructura de ferro de “la tribuna” que mai més no va tancar bé i deixava passar un fred que pelava. Per fugir dels bombardeigs van buscar aixopluc on van poder: a casa d’uns amics a Sant Gervasi, a Cardedeu, a La Roca del Vallès. No sé quan ni per què van tornar a Barcelona, al piset.  Quan van mobilitzar el pare (tres dies abans de l’entrada dels nacionals: el 23 de gener del 1939) tots vivien allà. I també quan va tornar, després de la desbandada, que va ser per la Candelera (2 de febrer). És una història que, de tant sentir-la explicar tinc la sensació d’haver-la viscut.

I allà vaig néixer jo el 26 de desembre. A la Trini, veineta de nou anys o deu, li vaig fer moltíssima il·lusió i fins a la seva mort em va felicitar cada any sense faltar-ne ni un. Gràcies Trini.

Una altra que va quedar encaterinada, un cop passada la decepció que no fos nena, va ser la Montserrat, la germaneta de deu o onze anys. I sempre se m’ha dit que tant a la tieta Maria com la Manuela, la minyoneta que va seguir a casa fins no sé ben bé quan, els queia la bava amb el nen. Sento recordar només dues imatges de la primera i cap ni una de la segona. La mare escrivia a la Manuela al poble de Galícia de tant en tant. Quan ja amb 18 anys vaig tornar del primer estiu de Milícies amb els galons de sergent (com tots) la mare li ho va explicar i ella li va contestar que estava mooolt contenta que, tan jove, fes una carrera tant brillant com a militar…

Val a dir que jo era un milhomes (la mare m’acusava de no haver estat mai “nen”), poc propens a la moxaina però de paraula fàcil i insòlita per l’edat. Tenia un bon assortiment d’admiradores al barri entre les que destaco la Mercè, portera de la finca veïna, que sempre em va voler petonejar i que, ja grandet em feia avergonyir de tants aspavientos.

Al piset viviem quan hi va haver el sotrac de la malaltia (de nou els pulmons) d’en Juli el 1947. Va ser dels darrers a curar-se, recaiguda inclosa, fent tres anys de repòs i sense estreptomicina. La mare sempre va lamentar haver-se deixat convencer d’anar al Doctor Espinosa, especialista però possiblement antiquat, en lloc del metge de la família, el doctor Anguera que ella creia que estava més “al dia”. I segur que tenia raó: jo recordo que semblava beneit però es veu que era molt bon metge.

La Montserrat  va deixar de viure amb nosaltres cap al 46 per anar a casa del tiet Julio  amb la tieta Paquita germana d’ell, i quan es va casar el 1950 s’hi va quedar a viure; en Jordi va casar-se el 53 i va marxar al seu pis de la Granvia. I com que tots van començar a tenir fills -néts de la iaia Adelaida- la casa, teòricament buida, estava continuament ocupada per nens i nenes (ep! en torns separats per gènere) Hi va haver l’impass de l’intercanvi de domicili de la parella del pares amb la de la Montserrat amb l’Ernesto, que només va durar dos o tres anys. Importants per a mi 14-15 anys pel relatiu descontrol del que vaig gaudir.

En Juli es va casar amb la Consol i va marxar el 1957. 

Cap al 1960 a casa només hi quedaven el pares -els avis- i jo que començava a “festejar” i a treballar tot el dia. El 64 em vaig casar amb 24 anys i vaig deixar el piset, on havia nascut. L’abril del 65 va morir el pare.

El piset va quedar buit, només amb l’Adela, l’Adelaida, la mare, la iaia.

Un dia la Basi, la darrera “minyona” que anava a fer-li “feines” se la va trobar amb les mans agafades, arraulida en un sillò; garratibada de “dolor”. L’artritis se la menjava.

La Montserrat se la va endur cap a casa. Un pis del carrer Diputació era, en teoria, casa de la iaia Adelaida però funcionava més aviat com a sucursal per als adolescents de can Fleck. Lamento no haver estat prou al cas de tot aquest període. Jo tenia problemes i cabòries i no ho vaig saber veure i viure per ajudar. Gràcies Montserrat.

El piset va ser okupat i redecorat (!) temporalment per neta amb vel·leïtats hippies.

I un dia va acceptar deixar-lo buit. Des del primer dia era de lloguer.

Ara jo també me’n vaig. Del piset.

Petons a tots

Esma

No fa gaire vaig descobrir l’existència d’un blog -que recomano fervorosament- que es dedica a glossar i comentar lieds. S’anomena Liederabend  i és obra i molta gràcia de Silvia Pujalte. No tinc el gust de conèixer-la, coses de la xarxa.

Com que el publica des del 2012 vaig recuperant de mica en mica els posts antics a més dànar seguint els que penja cada dimecres. És d’aquesta manera que vaig saber que l’any 2011 va ser l’Any de la Paraula Viva i que hi va haver la proposta d’aparaular -apadrinar- una paraula de la qual calia parlar al blog el dia 9 de maig de 2012. Ella va aparaular embadalir i això li donava peu a proposar l’escolta i lectura del lied del cicle Dichterliebe de Schumann: Aus meinen Tränen sprießen.

Doncs bé, aquesta idea em serveix com a excusa per aparaular i reivindicar una paraula : esma.

Tant la paraula com el concepte i algun dels seus derivats són molt importants per a mi; són una herència que clarament dec a la mare -la meva mare-.

Ella, com jo, tenia el problema de fer un munt de coses d’esma; la qual cosa vol dir que no saps on has deixat el comanament de la tele, que no saps si has agafat les claus, si portes les entrades del concert… Els que fem les coses d’esma no som conscients d’haver-les fet. Si ens filmessin, ara que tothom duu un telèfon amb càmera, podriem observar que la maleïda esma va associada a tenir alguna cosa agafada amb una mà -la mà principal, en general la dreta- i dipositar alguna altra cosa que teniem a l’altra mà al lloc que queda més… a mà. Naturalment no tenim ni la més remota idea d’on ho hem deixat. He pensat moltes vegades si no deu ser una interiorització excessiva del consell evangèlic “que la teva ma dreta no sàpiga què fa l’esquerra”  “Mateu 3-4” .  (Això de posar numerets després de citar un text bíblic afegeix solemnitat oi? Amb tot hi ha versions per a esquerrans que diuen que és la ma esquerra la que no ha de saber què fa la dreta. I estan parlant de fer obres de caritat, no pas de perdre les claus ni d’evasió fiscal).

Conviure amb aquesta pega és una condemna per a tota la vida. Ens hem de sentir humiliats en demanar als que ens han d’aguantar “Tu has vist el meu mòbil?”. O suportar la mirada entre compassiva i burleta dels propietaris del sofà on hem oblidat la motxilla en visitar parents o amics.  “Ja se sap, en Lluís Emili és molt despistat”, “Qui no té memòria ha de tenir cames”, “Un dia perdràs el cap”, … I com que tenen raó, somriu i calla.

I les coses que he arribat a perdre! Si un dia per un meravellós encanteri les pogués arreplegar totes em caldria un traster Bluespace talla XXL: ulleres, càmeres fotogràfiques, estilogràfiques, motxilles, paraigües, claus …

La desesperació em fa pensar sovint que voldria demanar el divorci de mi. Que n’estic tip. Però no es contempla la figura al codi civil i la que podria fer-ho, inexplicablement, no ho fa.

Una altra utilitat de la paraula és “no tenir esma per res“. No se m’acut fer-la servir en positiu: “tenir molta esma” i encara menys “tenir esma per molt”

Últimament, per molts motius,  estic en un període de no tenir esma per gaire res. Per sort això em permet fer servir un derivat molt maco: tinc desesma.

I si en tinc esma faré més posts aparaulant mots zombis (*). Per exemple Oi

(*) mot zombi: paraula morta encara vivent

PD. Tinc entès que l’herència ha continuat per via bateig i apadrinament de filloles, la qual cosa confirma la sospita d’hiperevangelització

El terratrèmol Rateta (2)

Res no va ser igual. L’arribada de la Isabel va afegir molt però no va capgirar gairebé res. Ella s’havia integrat al mon ordenat i quadriculat de la casa on mig pis l’ocupava el tiet Julio i l’altre mig la parella amb la nena, més una enfermera i una minyona.

La nena creixia molt llesteta i educadeta. Devia tenir dos anys i mig i menjava les galetes a l’espai que quedava entre l’acabament de l’alfombra (ja ho sé, hem de dir catifa!) i la paret per tal de no tirar–hi engrunes. M’aguanto d’escriure ara les mil-i-una gracietes  de la Isabeleta estimulada per una tata hiperactiva.

La Rateta, però, va ser una altra cosa. Fisicament no semblaven germanes: rossa i cabells estirats. I  quant a manera de ser… expansiva, riallera, gamberreta; capaç de caminar sobre la taula i continuar si aquesta s’acabava, talment com els dibuixos animats.

O d’anar a parar al fons de la piscina de Cardedeu i ser pescada per en Jordi que la va trobar amb els ulls ben oberts i morta de riure. O de mossegar l’orella del gos de la seva Oma des del cotxet. No parava i quan n’havia acabat una en feia una altra, sense malícia però amb constància agotadora. No recordo quan es va manifestar la passió per la disfressa (que conserva), ni quan va ser que la Montserrat, mare de la criatura, va pensar que fer-li la permanent seria molt bona idea.

Ben aviat es va veure que la convivència en aquell pis tan sotmès a un ordre immutable era complicadíssima. I es va produir l’intercanvi (que em va canviar, de retop, la vida): la parella i les dues nenes cap al Piset i els pares (meus) cap al pis del carrer Diputació. Entre un i altre pis una travessia i mitja. En Jordi ja era casat i no vivia a casa, en Juli si que es quedava vivint al Piset i jo… hi dinava amb els joves però sopava i dormia a casa del tiet Julio