Mosso

Aquesta paraula, com moltes o totes, va mutant de significat segons el moment i, sovint, tant depressa que no hi ha temps de certificar-ne la nova existència.
Avui “mosso”, pel comú de la gent d’ara és una abreviatura de “mosso d’esquadra”. Però i abans?
Només escriuré d’allò que recordo personalment.
Quan era nano a la cantonada dels carrers de Muntaner i d’Aragó (encara bruta del fum del tren) hi havia una mena de plafó de fusta com els que ara posen (de cartró) quan hi ha amenaça d’eleccions legals; lligat amb una cadena i un rètol que deia “Mozo de cuerda con carro. Razón aquí”.
No recordo haver vist mai la persona que anunciava els serveis, ni amb carro ni sense.
A casa em devíen explicar què era un “Mozo de cuerda”; en deien camàlic i eren persones que es guanyaven la vida traginant tota mena de coses grosses i pesants. Això de la “cuerda” era la seva eina de treball: en un dibuix d’en Junceda que recordo però no he trobat al Google es veia com un home portava un bagul (un “mundo”) a l’esquena i s’ajudava d’una corda que li passava pel front i donava la volta pel cul del bagul. Avui, només de pensar-hi em quedo clavat a la cadira amb la columna feta un filabarquí.
Tenir carro devia ser una categoria superior. De fet encara als anys 50 ben repicats, el “padre” de can Culapi, advertia que qui no estudiava podia acabar “tirando de un carro”. Avui poser amenaçaria amb esdevenir repartidor per compte de Glovo.

D’altra banda “mosso” era una pervivència de temps gremials. No designava una feina sinó una categoria professional. La més baixa.
A la botiga del pare hi treballaven un ebenista, un envernissador i un “només” era mosso. El Quintin, marit de la Mercè portera, feia de mosso traginant barrils per compte del Yukoil del senyor Vivancos.
I a la sastreria del meu primer sogre, l’home que anava a repartir els vestits (i intentar cobrar-los), el el senyor Joan: el mosso.

He escrit tot això perquè ho tinc al cap fa dies i he resistit la temptació de comentar els resultats del 10-O.

Penso, però, que ho acabaré fent.

Aquesta entrada ha esta publicada en El corredor. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Si vols deixa un comentari