Ells s’ho perden

Fa molts molts dies que em ronda aquest tema i reviure el primer d’Octubre al Sense Ficció que va emetre TV3 és una empenteta més. Potser la que em faltava.

Els que hem anat participant en les accions col·lectives que hi ha hagut d’ençà el ja llunyà 2010 segur que no ho podrem oblidar.

He intentat fer-ho entendre a persones que, en principi em pensava que em podien “acompanyar en els sentiments”. No me n’he sortit gaire. No s’ho creuen No s’ho volen creure.

Amb sort ens creuen ovelles idiotes, ensinistrades per malèfics líders. Si no hi ha tanta sort ens classifiquen com a nazis, garrulos, feixistes, nordcoreans, fills de puta, comissaris polítics i un frondós etcètera. Que els liders engalipadors hagin anat desapareixent i sent substituïts per altres de diferents no serveix per desenganyar-los. Recordeu quan el dimoni era Carod o, més endavant, que tot era un muntatge de Mas? Els deies que era a l’inrevés: que Mas veia que la gent anava en una direcció i ell no feia res més que enfilar-se al carro cuitacorrents per posar-s’hi al davant i no perdre el tren? Res a fer.

Em sap greu per ells perquè no saben el que s’han perdut.

Hem participat en un projecte il·lusionant en positiu, amb voluntat de construir, deixant de banda els “diguem no” i els “anti”. Finalment hem anat a favor.

Hem comprovar, amb grata sorpresa, que som molts “molts més dels que volen i diuen”. Que tot s’ha anat fent amb cara de contents -allò dels somriures sona carrincló però és tan encertat que costa trobar una expressió millor.

Fins ara. Fins avui mateix.

Hem tornat a casa cada vegada orgullosos del nostre país, del civisme i sentit de l’humor dels nostres conciutadans.  Últimament a les manis milionàries jo no hi he vist servei d’ordre i és que no tan sols no cal sinó que tothom sap que no cal. Fins i tot els policies saben que no hi haurà aldarulls ni disturbis violents. Els helicòpters no vigilaven, només emprenyaven per tal de no deixar sentir els violoncels.

Veure des de primer rengle i des de primera hora (quarts de nou) el que anava passant a la Rambla de Catalunya, veure tanta gent, autoconvocada com jo.

De tota mena: executius que sortien de la feina disfressats amb l’americana i corbata, iaies i tietes sortides de les Tresines, gent jove amb cabells i pircings. Hi havia de tot.  Vaig estar arrepenjat al famós cotxe que al vespre va servir de tarima als Jordis per demanar que la gentada deixés sortir els policies. Al vespre jo no hi vaig ser, el que jo sé és que al matí demanavem que no el fessin malbé i la gent ens creia. Que diguin el que vulguin això va passar. Enorgullia i emocionava.

Ja abans, el primer referèndum (que en diguin com vulguin), el del 9-N, va resultar extraordinàriament emotiu.

Tantíssima gent gran votant amb el pensament posat en els que ja no ho podien fer. Llagrimeta. I tot amb unes ganes de fer-ho net i bé totalment exemplar. Que diguin el que vulguin. Jo hi era.

I el 1-O.

Jo quan llegia testimonis del 14 d’abril del 31 envejava secretament la generació dels pares per haver-ho viscut -tot i acabar tan aviat i tan malament-.                                          Ara ja no els envejo: nosaltres, hem viscut uns moments que potser superen allò.

Hi ha un neologisme que sembla inventat per descriure el que va ser el referèndum del primer d’octubre de 2017: empoderamentJo me’n reia de la meva filla i resulta que la paraula és completament útil. La gent voluntaria i plena de determinació va prendre el poder per exercir el seu dret a votar. Ho veu veure i viure quasi tots els que llegireu això, i si no n’heu tingut testimonis propers que us ho han contat.

Ara no explicaré el meu 1-O, que va ser molt llarg i emocionant.

La primera imatge que em ve a la memòria és una cua que s’enfilava carrer Doctor Roux amunt i es perdia a la cantonada. Tots aguantant hores de pluja amb paraigües oberts.     I d’aquests el 10% per votar que no. Aquests són demòcrates i no els que per guanyar necessiten ficar a la presò els oponents.

Aquell Hem votat!! de les deu de la nit, el ridícul que va representar no poder-ho impedir és una cosa que no poden païr i que explica la ràbia de la reacció que estem vivint.

I només els ha faltat convocar unes eleccions en condicions dignes de Ceaucescu !i perdre-les!.

Aquesta humiliació l’estem pagant i la seguirem pagant però no en esborren de la memòria les emocions viscudes.

Tot això és el que es perden. Encara hi són a temps perquè això encara no s’ha acabat.

P.S. En rellegir el que he escrit per estalviar-me bunyols me n’he adonat que una de les coses mes gratificants havia quedat “al tinter”: la complicitat, el bon rotllo, el lleu somriure quan el que seu al seient del davant de l’autobús porta el llacet groc.

La comunicació immediata amb aquelles persones que et trobaves al costat al peu de les fonts de Montjuïc, al davant del Palau de Justícia, al Passeig de Gràcia-Provença, a la Meridiana, al davant del Parlament… Fàcilment sortien trets biogràfics propis o dels pares.

I el 1-O no diguem, la que et deixa un paràigua per anar a casa i no coneixes de res, o que et dona galetes o cafè amb llet del termos. O mirar-se d’una altra manera aquell veí que sempre és tan distant. A molts llocs la consciència de veinatge -de barri- es va forjar aquel dia.

 

Anuncis
Publicat dins de El corredor | Deixa un comentari

Dies per les absències

Hi ha un consens molt general a considerar que les festes de Nadal són moments en què és inevitable el record dels que ja no hi són. Sempre amb un punt d’enyorament i de tristesa. Alguns els hem trobat a faltar cada dia de l’any i altres s’han anat esborrant.

Hi ha però unes altres absències; les d’allò o  d’aquells que no hi són tots.

M’agrada molt l’expressió “no hi és tot”. Avui no sé si encara hi ha algú que la faci servir amb naturalitat i em fa l’efecte que moltíssima gent mitjanament jove no n’entén el sentit.  Jo la sento dins del cap amb la veu de la iaia -la meva iaia- dient “Ai pobreta! si no hi és tota…”.  El diccionari ho defineix així:

no ésser-hi tot No tenir el seny complet. Aquesta dona no hi és tota. 

Aquí em ve la temptació d’estirar un altre fil: tenir el seny complet (Qui canta a la taula i xiula al llit no té el seny ben complit)

Seguim amb el no hi és tot. El Norai ja fa un parell d’anys parlant del futur va deixar anar aquesta frase memorable: “es que quan tinguis cent anys ja t’hauràs mort per tot arreu”. 

No és segur però és ben probable. El que és segur és que pel camí m’hauré mort una mica. De mica en mica resultarà que no hi sóc tot. I ara no profetitzo demències sinó que constato progressives pèrdues.

Per això a l’hora de fer balanç em dolen també les absències. La constatació d’allò que no hi és tot.

Per començar, jo no hi sóc tot. Coses que ja no sóc capaç de fer com resistir viatges llargs amb cotxe, caminar a pas de tortuga contemplant pintures, fer bricolatges que demanin esquena ferma o dits precisos, comprendre i retenir instruccions d’apps. Sordejar decididament d’una orella. No poder ni pensar en anar en bicicleta. Mirar-me al mirall i no reconèixer-me…

I també les absències de llocs o coses que hi són però ja no hi són: les floristes de la Rambla, el mercat de la Boqueria, la Fira de santa Llúcia, la bomboneria Can Fargas… Dolen més les decadències que les desaparicions totals com la del Vinçon o Discos Castelló que “s’han mort per tot arreu” .

I especialment les persones que ja no hi són del tot; constatar que he perdut, per causes de salut o de posicionaments, amistats que jo havia tingut .

He descobert una altra tipus de pèrdua: amics de la infantesa o parents estimats retrobats després de molts anys i veure que no és possible reprendre fils que fa temps que es van perdre; comprovar que un cop exhaurida la conversa evocadora de records comuns no és possible omplir el buit que deixen tants anys de vivències no compartides.

Hi són -hi som- però no hi som tots. Ja no hi som per tot arreu.

Prometo que la resta de l’any em concentraré en allò que sí que tinc que, ben mirat, és molt.

 

Publicat dins de El corredor | Deixa un comentari

De Schubert a Salvat-Papasseit

Ahir al vespre vam anar a un recital de lieder de Schubert. A l’Auditori dins del “Cicle de lied”.

Els intèrprets eren, per a nosaltres, uns perfectes desconeguts: el baríton Samuel Hasselhorn i la pianista Renate Rohlfing. Em feia molta mandra després d’una jornada de preparació estressada de les dolces festes com són aquestes les de Nadal. Per relaxar hauria preferit una dosi intravenosa de quartets de corda una mica depriments de Beethoven, de Xostakovitx o de Janaceck. Els diferents forns no estan per bolleria

Però vet aquí que el programa no era el temut enfilall de hits -tots bellíssims- sinó una molt ben pensada juxtaposició de lieder relacionats entre ells per la temàtica i pel clima. El programa ja ens ho advertia: comença amb els eufòrics Bei dir allein i, especialment, l’An Sylvia però, després aprofondia sense parar en les meravelloses desolacions del  jove i sempre desgraciat Franz Schubert. Aprofito per agrair i aplaudir que ens fossin repartits els textos en versió bilíngüe impresos en un paper més que digne i en lletra negra sobre blanc (no esteu tips de programes de disseny en lletra negra sobre granat fosc que, a sobre de ser difícils de llegir en sales penombroses, fan una poc agradable pudor de tinta?)

He escrit que els intèrprets eren uns perfectes desconeguts. Ara ja els coneixem i ens van semblar perfectes. Veure des d’una fila 4 de la sala Oriol Martorell ajuda molt ja que veus les cares, sents les respiracions, captes com juga el diafragma del baríton i t’adones de com la pianista manté uns necessaris segons la darrera nota i ens fa aguantar la nostra respiració. Vam gaudir-ne molt. Gràcies perquè ho necessitàvem.

Malgrat l’interès de tot el recital no vaig poder evitar que el cap se me n’anés de manera imprevista. Els que em coneixeu sabeu que m’agraden les paraules, les llengües, les variants dialectals, les traduccions. I vaig ensopegar amb el títol d’una de les peces més curtes: En el Dia de Difunts o sia Am Tague Aller Seelen.

En el primer vers diu:

Descansin en pau totes les ànimes!   /   Ruhn in Frieden alle Seelen

Jo vaig estudiar alemany a l’Escola de Comerç i vaig aprendre, justet justet, a escriure una carta comercial (memoritzada de dalt a baix) que agraïa una comanda amb la fórmula Wir danken innen für ihre Anfrage i acabava amb un arcaic Hochachtungvoll. És probable que hi hagi faltes. També vaig aprendre coses tan interessants con que el gall és el senyor del galliner (Der Hahn ist der herr des Hünnerhofes). I poca cosa més.

Com en l’anglès i l’italià, que no he estudiat mai seriosament, les lletres de les cançons, de les òperes, dels lieder, de les Passions m’han anat ajudant a intuir de què van els textos alemanys.  Am Tage és fàcil Tag és dia (guten Tag!) i la declinació deu fer que sigui En el diaAller també està xupat, alles vol dit tot  (Deutschland über alles, o aquell Alles liegt so weit so weit, de la cançó que fa tres anys i dotze dies vaig dedicar al Salvador que seguirà sense felicitar-me l’aniversari).

Però Tage Aller Seelen és Dia de Difunts? Penso que si però no. De l’endemà de Totssants en deiem el dia de Difunts (o dels Fidels Difunts o menys respectuosament el dia dels morts) però aquell primer vers inclou la paraula Seelen que és traduïda com a ànimes. I Bach la fa servir profusament en els seus oratoris; per tant també seria el Dia de (totes les) les Ànimes.

Es clar! les Ànimes (nom popular d’una parròquia del barri de la Salut), les Ànimes que tenien el nom pintat en alguna de les múltiples guardioles que guarnien les esglésies, les Animetes del Purgatori destinatàries dels darrers parenostres dels inacabables rosaris de casa i del cole; les Ànimes protagonistes de les safates pidolaires, cremant, de mig cos en amunt, envoltades de flames que semblaven mitjos pebrotets del piquillo.animetaIMG_6433

Tot això no ho vaig anar rumiant durant el concert però, comprimit com un arxiu en Rar, ha anat sortint mentre escrivia.

Però qué te a veure Salvat-Papasseit amb tota aquesta digressió? Paciència. Continua llegint

Publicat dins de El corredor | 2 comentaris

Exili interior de nou

M’agrada la poesia però no sóc un bon lector de poesia.

Gairebé tots els versos -els poemes- que se’m fiquen a dins ha estat perquè algú més savi, més pacient, més sensible que jo me’ls ha triat i me’ls ha proposat en una cita al capdamunt d’un llibre, d’un article del diari o, molt sovint, me’ls ha musicat i cantat i m’ha fet descobrir-ne el seu sentit profund: Raimon, Llach, Serrat, Paco Ibáñez, Brel, Brassens, Gardel, Cohen, Mahler, Richard Strauss, Schubert, Schumann, i un llarg etcètera m’han fet veure què diuen unes paraules que, barrejades en un gavadal de lletres, no hauria estat capaç de descobrir jo sòl.

La poesia, molt sovint acomboiada per la música, em serveix per descriure’m a mi mateix coses que em passen, que passen, que sento. És un fenòmen curiós que no sé si és compartit o només meu; tot és passar la frontera del nord i venir-me al cap lletres i músiques franceses. Per exemple.

Vull explicar cóm les paraules em venen al cap sense voler i resulta que m’està passant; aquests versos del Serrat són els que ara mateix se m’han ficat al cap

Paraules d’amor senzilles I tendres.
No en sabíem més, teníem quinze anys.
No havíem tingut massa temps per aprende’n,
Tot just despertàvem del son dels infants.

En teníem prou amb tres frases fetes
Que havíem après d’antics comediants.
D’histories d’amor, somnis de poetes,
No en sabíem més, teníem quinze anys…

Hi ha unes paraules de Salvador Espriu que, fa molts anys, ens va fer escoltar Raimon i no paren de ressonar-me al cervell:

Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.

La fastigosa realitat que estem vivint a Catalunya -ocupats militarment i okupats políticament amb el vist i plau, i plau molt, de les altes, mitjanes i baixes instàncies de l’Administració de la Justícia (sic) espanyola- em bloqueja la possibilitat d’entrar al meu pobre piset. Cada vegada que sento notícies o les llegeixo al iPhone o al diari de paper sento que qualsevol cosa, dret o fins i tot persona em pot ser pres en qualsevol moment. Amb aplaudiments de procedència dolorosa i inesperada o de persones que fa molt de temps que sé quin peu calcen.

Dijous que ve podrem comptar, altre cop (quina paraula!) si som molts o moltíssims i sabrem, després de caminar i mirar fins al ponent què més estaran disposats a prendre’ns. Això si, aquesta vegada amb garanties, després d’una campanya neta i polida. Cínics!

Ho deixo aquí perquè estic massa trist, massa emprenyat i em cal assumir que allò que vam aprendre ho hem de treure del prestatge dels “records” per posar-ho ben a mà i fer-ho coneixer als més joves:

No saber el nom (el que no se sap no es pot cantar) dels companys de fatigues, encara que sigui de coses com cantar els Segadors amb bufanda groga, que compte amb el que dius per telèfon, que les reunions es convoquen boca a orella, que compte amb els papers que guardes, que compte amb les fotos que tens al telèfon, …

Anys 60 i 70 que tornen com un pentimento després d’haver corregut sota una catifa – bruta de calç, txapapote i Faes- durant aquests temps que els infectes desinfectadors i ribotaires anaven transitant de l’americana de pana fins als Consells d’Administració.

A veure si podré tornar a fer Pisets més alegres i evocadors de quan tot just despertàvem del son dels infants. O si hauré de tancar-lo per lliurar-me del perill d’okupació.

Publicat dins de El corredor | Deixa un comentari

Fe d’errades a “la 1978” i nova informació

Quin desastre!! Acabo de saber (hauria de dir “recordar”) que, si bé la Marina va néixer el dia 7 de desembre de 1978, la “1978” va ser refrendada -en referèndum legal segons les lleis vigents emanades del franquisme- el dia 6 de desembre de 1978.
Per tant els sants que podien haver donat nom a la neonata Constitució Española son uns altres. Vegeu quins:
Santa Asela
San Bonifacio Sibidense
Santa Dativa
Santos Dionisia y compañeros
San Emiliano médico
San José Nguyen Duy Khang
Santa Leoncia
San Mayórico
San Obicio
San Policronio
San Servio
San Tercio
Beata Luisa María Frías Cañizares
Beato Pedro Pascual

Opino que no són gaire millors.

Alguns semblarien un anunci de perles com Viva Mayórica,Pimages-2

victorejar Santo Obicio sembla inquisitori,P300px-Pedro_Berruguete_Saint_Dominic_Presiding_over_an_Auto-da-fe_1495

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

San Tercio ens evoca els de Flandes,

O el Tercio de Regulares (els joves no saben que eren els “moros” enrolats per ajudar la Cruzada dels Nacionals; el que sembla en Franco és en Franco). Algun d’aquests potser és el que es va quedar el rellotge del meu pare com a just botí de guerra. No en Franco, els de l’altra foto

 

Es veu que encara existeixen i desfilen

 

També hi ha el Tercio de la Legión amb cabra i tot.images-2

O els inoblidables Tercio Sindical i Tercio Familiar de l’enyorada època en què totes les aigües eren al seu “cauce”.

Les eleccions municipals del Tercio familiar o “de cabezas de família” era el que més podia recordar unes eleccions amb urnes i campanyetes electorals i tot. Algun cotxe amb altaveus una vegada anava proclamant “Vota Félix Gallardo” i les meves nebodetes cantaven, sense ironia, “Vota Félix, el gato”. Era el 1973. No he trobat cap fotografia del sr Gallardo, el bigoti del qual podia evocar els del gat. Si aneu a Google i busqueu Fèlix Gallardo us sortirà un destacat capo dels narcos de Mèxic. No és el mateix. El d’aquí va ser un destacat fabricant de droga però legal.

Tercio també és allò de canviar la manera de torturar un toro.

La lidia de un toro en una corrida de toros se divide en tres tercios: el tercio de varas, el tercio de banderillas y el tercio de muerte.

Dir Viva Servia! pot provocar mals entesos vist que ara ningú no vol ser comparat a Sèrbia per més semblances que hi hagi.

La millor opció en temps de globalització potser hauria estat Viva la Pepa Nguyen Duy Khang encara que semblés el nom d’un milionari comprador d’equip de futbol.

En definitiva: millor que en diguin “la 1978”.

Publicat dins de El corredor | Deixa un comentari

3. La 1978

 

En vista de l’èxit aclaparador entre el meu club de fans de la fòrmula d’explicar contes d’un país, reprendré la cantarella però només una mica.

Havíem deixat les germanetes de la Pepa fent mans i mànigues per tal de viure molts anys i ja hem vist que només una va arribar als 47 anys i la darrera als 39 (per ara).

Aquesta Constitució, la que va néixer la darrera, no la van batejar amb el nom del Sant del dia. L’anomenen pel número: 1978. No és ni tan romàntic ni tan divertit però és així. I per què? us esteu preguntant. Segurament és perquè els sants i santes que se celebren aquell dia són una mica estranys:

Santos cincuenta soldados

Santa Yolanda

Santa Vivina

Santa María Josefa Rossello

Santa Fara

Santa Fabiola

Santa Bega

San Urbano obispo

San Teodoro martir

San Sabino

San Modesto obispo

San Martín abad

San Lázaro de Betania

San Judicael

San Juan evangelista y apóstol

San Juan el Silencioso

San Juan de Mata

San Josep Manyanet y Vives

San Eutiquiano papa y mártir

San Esturmio

 

Oi que costa de creure que algú surti al carrer cridant Visca la Vivina, Visca l’Esturmia, Visca la Judicaela o  Visca l’Eutiquiana? Alguns noms ja estaven agafats per reines antigues: Fara (Diba), Fabiola (de Bèlgica). Altres són poc adequats per ser victorejats pel carrer ja que es prestarien a enutjoses confusions: Visca la Urbana o Visquen els Cinquanta Soldats…

Per raons que després aclarirem vaig estar temptat de batejar-la pel meu compte com la Marina o la Joana la Silenciosa Continua llegint

Publicat dins de El corredor | 4 comentaris

2. La Pepa i les set germanetes

 

Ja veu fer bondat? Vau anar a dormir sense rondinar (gaire)? Hi ha dues nenes que ja m’han dit que tenen moltes ganes de saber com continua el conte.

Haviem deixat els tres reis i l’emperador al poble d’estiueig posant-se d’acord de manera que el rei germà de l’emperador fes de rei.

Recordeu que mentrestant en aquell país hi havia un enrenou molt gran. Ja sabem que el pintor sord ho anava retratant i que soldats i eixalabrats anaven a trompades per tot arreu. Uns defensant la llei i els altres dient que els capellans els deien que la llei de Déu era amb ells. I vinga sang i fetge!

Segur que heu llegit alguna vegada contes de l’Astèrix i sabeu que comencen dient que l’Imperi Romà dominava tota la Gal·lia excepte un raconet que és el poble de l’Obèlix, l’Astèrix i l’Idefix. Doncs en aquell país passava una cosa semblant: al racó més allunyat de la frontera hi havia una ciutat molt bonica construïda sobre una illa que quedava separada de terra ferma només per un caminet de platja.

A més tenia un bon port i els vaixells podien comunicar-la amb la resta del món.

Doncs vet aquí que molta gent que volia que les coses es fessin ben fetes va anar-s’hi refugiant. I es van posar a parlar per veure com s’ho podrien fer. Tenien, però dos problemes: un era que cadascun tenia una idea diferent de què volia dir “ben fetes” i l’altre problema era que fora de les muralles de la ciutat no els hi feia cas ningú. Karl_Marx

Un periodista va escriure que “A la guerrilla hi ha actes sense idees i a Cadis  hi ha idees sense actes”. Aquest periodista que estava exiliat també va escriure més coses, però ara no us en parlaré.

Val a dir que aquell país en aquells temps s’estenia més enllà del mar i que es van afegir a les discussions una colla de representants dels trossos de país que calia agafar el vaixell i navegar durant setmanes per arribar-hi (no hi havia avions ni es podien fer videoconferències, costa d’imaginar però creieu que era tal com us ho dic)

Com que de ganes de parlar no els en faltaven no es van desanimar i van fer un paper molt llarg en què deien tot el que caldria fer en endavant… si mai arribaven a tenir poder més enllà de les portes de la ciutat.

images-4

images-5

 

 

 

 

 

Van estar un parell d’anys discutint però el 19 de març de l’any 1812 van donar per acabada la feina.

Aquest dia ara no el celebreu gaire, abans era festa grossa perquè era Sant Josep. I ja sabeu que dels Joseps en diuen Peps, com el Guardiola. I de les Josefes, Pepes. I quan només és una, Pepa. Per això d’aquell document, que en van dir Constitució i que va néixer per Sant Josep, la gent en deia “la Pepa”. I com que hi deia que la gent tindria més llibertat, dels que fan una mica el que volen encara ara hi ha qui diu que és un “viva la Pepa” Continua llegint

Publicat dins de El corredor | 2 comentaris