El terratrèmol Rateta (2)

Res no va ser igual. L’arribada de la Isabel va afegir molt però no va capgirar gairebé res. Ella s’havia integrat al mon ordenat i quadriculat de la casa on mig pis l’ocupava el tiet Julio i l’altre mig la parella amb la nena, més una enfermera i una minyona.

La nena creixia molt llesteta i educadeta. Devia tenir dos anys i mig i menjava les galetes a l’espai que quedava entre l’acabament de l’alfombra (ja ho sé, hem de dir catifa!) i la paret per tal de no tirar–hi engrunes. M’aguanto d’escriure ara les mil-i-una gracietes  de la Isabeleta estimulada per una tata hiperactiva.

La Rateta, però, va ser una altra cosa. Fisicament no semblaven germanes: rossa i cabells estirats. I  quant a manera de ser… expansiva, riallera, gamberreta; capaç de caminar sobre la taula i continuar si aquesta s’acabava, talment com els dibuixos animats.

O d’anar a parar al fons de la piscina de Cardedeu i ser pescada per en Jordi que la va trobar amb els ulls ben oberts i morta de riure. O de mossegar l’orella del gos de la seva Oma des del cotxet. No parava i quan n’havia acabat una en feia una altra, sense malícia però amb constància agotadora. No recordo quan es va manifestar la passió per la disfressa (que conserva), ni quan va ser que la Montserrat, mare de la criatura, va pensar que fer-li la permanent seria molt bona idea.

Ben aviat es va veure que la convivència en aquell pis tan sotmès a un ordre immutable era complicadíssima. I es va produir l’intercanvi (que em va canviar, de retop, la vida): la parella i les dues nenes cap al Piset i els pares (meus) cap al pis del carrer Diputació. Entre un i altre pis una travessia i mitja. En Jordi ja era casat i no vivia a casa, en Juli si que es quedava vivint al Piset i jo… hi dinava amb els joves però sopava i dormia a casa del tiet Julio Continua llegint

Anuncis
Publicat dins de El corredor | Deixa un comentari

Estiu de 1952: La Rateta (1)

El 1952 havia estat marcat per a molts pel Trigesimoquintocongresoeucarísticointernacional; el Congrés.

Si a Barcelona diem o escrivim Olímpic ja sabem que no cal especificar de què parlem. Com si no hi haguessin hagut mai cap més Olimpíades (o Jocs Olímpics). D’olímpic no hi ha res més que els Jocs del 1992. Igual que passava amb els vells que de la Fira de Mostres encara en deien l’Exposició. Hi ha tot un barri que es coneix com a Congrés; els que ara hi van a viure potser no saben res de què va ser allò que algú va anomenar l’Olimpíada de l’Hòstia.

Però el 52 van passar més coses.

El 1950 la meva germana es va casar el 13 de març i el 15 de febrer del 1951 va néixer la primera de la nova generació: la Isabel. Moreneta, rinxolada, eixerida i contemplada per tota la població d’aquell 13 Rue del Percebe que era la casa del carrer Diputació.

Potser un altre dia escriuré sobre la Isabel que, si no m’erro, va ser la darrera de la família a viure al Piset.

Però ara tornem a la Rateta. Només un any i mig després de la Isabel li tocava néixer. Tooota la família estava pendent de l’esdeveniment; ningú se’n podia anar a Cardedeu a l’esperat estiueig. No em pregunteu perquè tots.

Recordem: 1952. Només tenia cotxe el tiet Xavier. A Cardedeu s’hi anava amb tren i en passaven dos cada dia, crec. El trajecte una horeta ben bona. Tren de fum agafat a l’Estació de França i volves als ulls en entrar al túnel que hi havia, passat Granollers.

La casa de Cardedeu no tenia telèfon ni se l’esperava. Per telefonar calia anar “a Teléfonos” on unes dones prenien nota del número que volies i quan teníen línia t’avisaven; si t’havies esperat, t’hi posaves, però podien passar hores; si te n’havies anat a casa segons com et venien a avisar “Que té conferència amb Barcelona!” .

Tot això potser ajuda a entendre que cap component de la tribu no es mogués del carrer Diputació o del Piset.

I això dels comptes i les “faltes” no era, ni és, una ciència exacta. I el part no arribava. Cal recordar també que no es tenia ni idea del sexe del nadó que s’esperava. Hi havia indicis molt científics com ara si la panxa era o no punxeguda…

Finalment i feliçment va arribar. No va néixer “a casa”. No estic segur si va ser a la clínica Santa Eulàlia, que era en una “torre” amb vitralls emplomats al vestíbul però sense ascensor per pujar al primer pis; que hi havia al carrer Ganduxer cantonada Modolell i que va ser substituïda anys després per un edifici (o adefesi) de Núñez y Navarro. O potser va ser a la clínica Adriano que és on van néixer molts Bou Salazar.

El cas és que, finalment, va néixer i era nena. La meva germana havia tingut un “arranque” de modernor i va batejar la primera amb un nom sense precedents familiars. Em sembla que Isabel era inèdit per les dues bandes; simplement li agradava. Si no m’equivoco.  A la segona la tradició i les arrels catalanistes van poder més i li van posar Montserrat. La meva mare, sempre pràctica, ja anticipava que quan un nom es repeteix s’acaba coneixent el nouvingut amb un diminutiu, un sobrenom, … Però la moreneta tirava molt.

I de Montserrat, Montserrateta i, fatalment, Rateta.

El bateig va ser molt sonat. A la Catedral (com tots a casa) amb un servidor fent de padrí que no cap a la pell (12 anys llargs). El que tirava l’aigua no crec que fos capellà -recordem: mitjans d’agost- i feia bromes i acudits. Continua llegint

Publicat dins de El corredor | 1 comentari

Gardènies 2

M’ho ha demanat qui pot fer-ho i no m’hi puc negar:  “Has de fer un piset parlant de les gardènies”

Potser veu que estic baix de moral i vol que escrigui coses que fan il·lu. Som-hi doncs.

El pare, el meu pare, era qui tenia cura de les plantes que teníem al Terrat, així amb majúscules. La gent es pensa que es tracta d’allò que hi havia a dalt de tot de les cases de pisos i on, segons com, hi havia colomars, safareigs, quartos de mals endreços plens de porqueries (no sabíem que en el futur en diriem trasters), o estenedors. Per mi el terrat era la prolongació, a l’aire lliure, del “piset”, del pis principal del carrer Consell de Cent 240.

El terrat forma part tan indestriable dels moments feliços de la meva infantesa que protagonitza un dels dos malsons que, si anés a un psiquiatre com ho fan els personatges del Woody Allen, sortirien el primer dia: vaig somiar que ja no teníem terrat a casa. Juro que encara em pesa l’angoixa de tan trista realitat. Sort que era un somni, un malson, una pesadilla.

En l’altre malson em veia a coll de la mare, al carrer Aribau a l’acera que dóna als jardins de la Universitat, i les cames em sortíen ridículament. “!És que ja ets massa gran; ja tens sis anys!”. Pobre Norai he pensat molt en ell.

1947 Pati de Consell de Cent. LEB amb l'espasa de croat7 ANYS

Tornem al terrat, a les plantes i al pare. Sense que jo hi donés gaire importància m’explicava coses de les plantes: que podien passar sed, que de vegades tenien pugó (no en deia pulgó), que es podien plantar esqueixos, que de vegades calia tirar “caparròs” que era una cosa de color verdblavós, que les hortènsies i les gardènies calia tenir-les plantades en terra de castanyer (que jo veia plena de troncs marronosos). Cal dir que, en la guerra cruenta entre nois futbolistes i plantes, les pilotes guanyaven la partida gairebé sempre. Les plantes sobrevivien penjades a mig aire i en la raconada del fons, anomenada La Manigua

1949-8FOTO XINO A LA MANIGUA

Sobre les gardènies recordo que, quan florien, eren molt celebrades per la seva olor tot i que calia no tocar-les ni una mica, ni amb els dits, ni amb el nas quan ensumava, perquè es feien grogues. No sé si és cert o si era una precaució contra la fúria infantil. Jo encara les tracto com si fos veritat de la bona.

D’altra banda no puc parlar de gardènies sense la banda sonora original de l’Antonio Machín. La lletra encara me la sé de memòria de cap a peus.

La Joana va néixer fa quaranta anys a finals del mes de maig. És temps de flors i també de gardènies i vaig decidir portar a la Fita un test amb una planta de gardènia amb Dues (Dos) gardènies en flor. Les violetes del casament i les gardènies de la Joana formen part de la petita història de la nostra parella.

Les plantes m’agraden, molt més les vives en test (no tinc jardí de terra), que no en rams sucades en un gerro. I n’hi ha que se’m donen bé, a mi i a la meva terrassa, i n’hi ha que em proporcionen una frustració rera l’altra. Entre les segones: els rosers, els llimoners, els magraners, les hortènsies, … Les azalees estic content si em duren un mes. Les Poinseties me n’he sortit de que visquin i facin alguna fulla vermella d’un Nadal a l’altre però dues temporades és massa.

I les gardènies… Han estat fins aquest any un seguit de fracassos. Comprades el 23 de maig per raons òbvies havien anat caient víctimes de malures o mals tractes diversos cada vegada que feia un intent. Però aquest any me n’he sortit que sobrevisquessin dues plantes que van arribar a casa l’any passat: una de mitjana-petita i despentinada i una de mitjana-gran més ufanosa tot i que, coincidint amb l’enyorament que li va provocar la meva absència quan vam anar quatre dies a París (l’enyorament i la forta ona de calor d’aquells dies) van esgrogueir i caure moltes fulles de la part interior. Amb tot de poncelles (com em costa dir-ho normativament quan “tota la vida” n’haviem dit ponzelles!) no en van perdre ni una.

Cal dir que les he mimat. Entrar-les a dins de casa quan hi havia avís de quasiglaçades, regades amb aigua del condicionador mentre en vaig tenir i amb aigua de garrafa amb poca calç ara que ja no me’n queda. Adob específic. Ni massa aigua ni massa poca (amb això els jardiners són tan poc precisos com els cuiners). Molta llum però res de sol directe… L’últim invent aplicat ha estat el sabó potàssic que diuen que va bé contra la mosca blanca i el pulgó i que no és tòxic per les bestioles ni pels homínids. Amén.

El dia 23 no se n’havia obert cap. Vaja! un altre contratemps a ajuntar als que no explico a cap piset.

Finalment però, a la tarda del dijous 7 de juny se’n va obrir una. La Primera.

IMG_0529

Em va fer feliç una bona estona. L’endemà dia 8 em vaig aixecar a les 5 del matí per gaudir de les alegries del prostàtic i vaig correr a la terrassa a veure i ensumar LA gardènia. Ja s’havia obert més i tenia els pètals exteriors cap avall com unes faldilles

IMG_0537

Els meus tímpans gairebé ja no capten el xiscle de les orenetes i bé que les enyoro; però aquella olor si que la sento. I també haig de dir que tenim un rossinyol instal·lat en algun arbre del carrer Milanesat que refila amb una empenta envejable i que sí que sento. I al vespre ja hi havia quatre gardènies obertes. La Fita va aprofitar per fer una seqüència de fotos de com s’anaven obrint en qüestió de minuts

I el mateix dia 8 s’esqueia el primer aniversari de la Duna.

El dissabte dia 9 vam anar a Castelldefels amb les famílies a celebrar l’aniversari i ella ens va obsequiar amb el primer passeig “soleta i feliç” de la seva vida,  com descriu la seva àvia, que és la Fita.

IMG_5031Duna caminant

Diumenge dia 10 al vespre, ja hi ha 17 gardènies obertes. Avui dilluns ja n’hi ha més de 20! i encara queden poncelles. I el perfum és …

IMG_0540IMG_0539

Què més vols!

 

Publicat dins de El corredor | 5 comentaris

Sobre les gardènies

Una combinació desastrosa d’ignorància i desmemòria ha fet que la darrera entrada (Gardènies al terrat) hagi aparegut abans d’hora i de forma amputada. Demano disculpes a la clientela.

Per si voleu llegir-ho sencer i veure les imatges que falten ho tornaré a publicar amb el títol “Gardènies 2” així que estigui acceptablement editat. No sé si me’n sortiré d’enganxar la cançó del Machin.

Disculpeu les molèsties i seguiu atents a la pantalla.

Publicat dins de El corredor | Deixa un comentari

Schleswig-Holstein

A mi si que em sonava aquest nom indiscutiblement difícil per als pobres locutors de radio i televisió.

Quan vaig passar per la Universitat no recordo que, entre vaga i vaga, arribéssim a les batalletes de Bismark. Però tothom i totdon sap que quan has de preparar classes és quan de debó aprens coses. I vaig aprendre que el 1864 la coalició del regne de Prússia i l’imperi Austro-hongarès (el de la Sissi) van guanyar una guerra contra Dinamarca. Els llibres en deien “la guerra de los Ducados” però no cregueu que la van fer per poder tenir tabac negre si no per anar fabricant la indissoluble unitat alemanya. I tenir lloc per fer passar el canal de Kiel. I fundar-hi un excel·lent equip de handbol.

Anys després algú em va descobrir uns DVD en els quals un senyor molt vellet havia enregistrat les simfonies núms de la 4 a la 9 d’Anton Bruckner (diuen els entesos que són les bones) amb tornes interessants com la inacabada de Schubert o la número 1 de Brahms (nadamenus), entre altres. Les versions de Günter Wand -el senyor vellet- són precioses. Son enregistraments en directe al front de l’Orquestra de la NDR (Norddeutscher Rundfunk) i van fer, un Bruckner cada any entre 1996 i 2001 (en realitat el 1990 ja van enregistrar la 4ª “Romàntica”). Els concerts els feien al Musik-und Kongressshalle de Lübeck en el marc del Schleswig-Holstein Musik Festival.

Vaja, vaja, vaja…

És molt emocionant veure’l dirigir amb molt poca gesticulació però amb un absolut control de l’orquestra amb la mirada. Bruckner és molt difícil si no hi ha una concentració absoluta sense decaure i ell ho fa.

Ser testimonis, a través dels anys, de com la vida el va abandonant sense que ell abandoni la música és impressionant. El DVD que conté la 9ª va filmar-se el 8 de Juliol de 2001. Günter Wand va morir el 14 de febrer de 2002 i havia nascut el 7 de gener de 1912.  Només els darrers concerts de Claudio Abbado em produeixen la mateixa impressió.

Aquests DVD, de TDK, tan aviat es troben com no. Si formeu part de les persones que em teniu a l’abast demaneu-me’ls.

 

 

Publicat dins de El corredor | 2 comentaris

Fa mig any i tres dies i n’estic fart

Doncs si. Hi va haver referèndum. Vam votar i el resultat va ser inequívoc.

Va haver-hi intervenció brutal per part de les forces policials i també militars (la Guardia Civil en forma part). Van agredir persones que no s’hi van tornar, van llençar per terra persones de setanta-cinc anys, amb minusvalua certificada (no fos cas que sigui una exageració no verificable), escampant el tamboret que ocupava abans d’ésser comminada “levantese señora!” i el paraigua que, en dia de pluja, li servia de bastó (tot va ser recollit força metres lluny llençat producte del que en diuen força proporcionada). Resultat contussió al cap i esguinç al peu, producte de la caiguda. Caiguda provocada per l’empenta que va rebre després de posar-se dreta. Ara diuen que no, que va ser ella que va agredir els agents de l’ordre que van restaurar la normalitat amb risc de la seva integritat i que mereixen condecoracions per tan heroics actes.

Si actes vandàlics com aquest i molt pitjors van ser documentats amb fotos i videos fets amb smartfones ara diuen que és producte de la mala fe i que els vam parar un parany.

Després han començat a ficar a la presó als que els ha semblat. Va convocar unes eleccions en unes condicions clarament condicionades i LES VAN PERDRE!. Però la cançoneta que cal respectar la legalitat no ha parat i no han permès que es formés un govern fins que el candidat no sigui o dels seus (dels que van perdre) o ben disposat a llepar la ma de l’amo del garrot.

Com que no ens hi vam tornar, resulta que no era per falta de ganes i aquelles cares ja es veia que eren violentes. I mentrestant tot l’orfeó repetint que els violents i els mentiders som nosaltres i que si som dos milions que no volem ajupir el cap “és problema nostre”

N’estic tip. Tip i fart. Sou una colla de mentiders que us creieu les vostres mentides i només creieu en “Os vais a enterar!” o “Que te has creïdo!” i després ens acusen de no donar arguments i només mentir i insultar. Quan diuen o escriuen això deu ser que s’han mirat al mirall.

Puc donar molts més arguments si cal i trobo qui estigui disposat a contraargumentar.

Ara ja puc pensar a escriure pisets parlant d'”abans”, de concerts meravellosos, de plantes que reviuen a la primavera, de paraules divertides,… Sense treure’m aquesta glopada del pap no m’ha estat possible.

 

Publicat dins de El corredor | 2 comentaris

El año cuarenta y pico

No sé ben bé per què abans d’ahir em vaig llevar amb una cançoneta al cap. Només en recordava un parell d’estrofes i la tonada. Jo em veia sentint-la al terrat de casa (del Piset), devia sonar per LA ràdio i segur que devien posar-la sovint.

Començava com l’encapçalament tot i que jo dubtava de la meva memòria: “devia ser Cuarenta-y-cinco” pensava.

Em sembla que fa temps la vaig buscar, sense èxit, a Spotify. Ara ho he tornat a mirar al Google que tot ho sap. I sí, o quasi: hi he trobat la lletra en una versió impresa en un paper que es devia vendre als mercats o dins del vagons de tercera dels trens de llarga distància (al Shanghai o al Sevillano, per exemple).

A dalt la presenta com a Corrido mexicano tot i que no recordo guitarretes a lo Trio los Panchos. Com veurem la lletra sembla inequívocament espanyola de postguerra i una altra cançó és Serba la Barí (Sevilla) i la identifica com a “Creación de Pepe Blanco” que com és sabut era un exitós cantant natural de Logroño intèrpret de cançó pseudo andalusa.

No em consta que Pepe Blanco fos a la plaça del poble quan Pepe Isbert va dir allò de “Como alcalde vuestro que soy os debo una explicación y esta explicación os la voy a dar”

Atenció a la lletra que de ser d’avui hauria servit de base per una sèrie sobre “Las Profecias del mexicano” escrita per Dan Brown.

El año cuarenta y pico

El año cuarenta y pico
según dicen los profetas
será el año de la paz (1)

Volverán las vacas gordas, (2)
los pollos a tres pesetas, (3)
los pisos para alquilar. (4)

El soldado combatiente
volverá a comer caliente
junto a la calefacción. (5)

Y tendremos los inventos
que la guerra trajo a cientos (6)

(1) Abans del 1945?
(2) Tothom coneixia els somnis de Josep. Ara no sé quants joves saben d’on ve això de les vaques grasses i potser ho confonen amb allò tan antic de les vaques boges.
(3) Pur somni de Carpanta. Amb l’eclosió dels camps de concentració per a pollastres i el pinso de farina de peix podem dir que, descomptada la inflació, ja ho encertaven.
(4) No hi havia pisos ni diners per pagar-ne el lloguer. La cantarella de “el problema de la vivienda” era tan crònica com la “pertinaz sequía” o la “conjura rojo-separatista-judeo-masónica”.
(5) Tot un retrat neorealista. Combatiente a la IIGM? La paraula calefacción em grinyola; en aquests temps braser i estufa de petroli.
(6) Reivindicació sorprenent, per a mi i en aquella època, de la guerra com a motor del progrés tecnològic. 

II
El año cuarenta y pico
comprará por veinte duros
un buen coche familiar.(7)

Y los perros pobrecitos
no tendrán ya más apuros
con chorizo de collar.(8)

No tendremos enemigos, (9)
ni en la calle los mendigos
pedirán para comer: (10)

Ese año! habrá que verlo
será el fin del estraperlo (11)
¡Quién lo pudiera creer! (12)

(7) El 1966 em van concedir (sic) un siscents del color que em va tocar -gris luna- per la mòdica quantitat de 60.000 “de las antiguas pesetas” més 17.000 d’impostos. Més de “veinte duros” però equivalent al meu sou mensual multiplicat per 11.
(8) Versió de fermar gossos amb llangonisses o llonganisses
(9)(10)(11)(12) Aquí el profeta no la va encertar gens. Feien bé de no acabar-s’ho de creure

REFRAN
En vez de cafiaspirina
tomarás penicilina
para curar todo mal.(13)

Gracias a los aviones
verás cinco o seis naciones
en paseo matinal.(14)

El vivir será un deleite ¡Sí,señor! (15)

En un mundo como una balsa de aceite. (16)
Solo habrá besos y abrazos ¡Sí, señor!
y en el metro no darán ya más codazos. (17)

El año cuarenta y pico
viviremos y reiremos
como en un sueño ideal. (18)

El año cuarenta y pico
será el mundo parecido
al paraíso terrenal. (19)

(13) Encert total. Recordem, però, que va trigar anys a ser assequible la penicilina pel comú dels mortals.  Amb què es guanyava la vida l’Orson Welles a “El tercer home”, pel·li que situava l’acció a Viena els anys “cincuenta y pico”?
(14) Força encertada la profecia amb l’ajuda de RyanAir. Aquesta és l’estrofa que jo era capaç de cantar lletra i música.
(15) Si senyor, un deleite!
(16) Això de la bassa d’oli… Si rememoro aquella lletra de sarsuela “Si las mujeres mandasen/ en vez de mandar los hombres/ serian balsas de aceite/ los pueblos y las naciones…” i penso en la Tatcher, la Pen, la SSS, la Cospedal, la Lideresa, la etc …; penso que no ho tenien ben entès.
(17) Una altra pífia
(18) Ja hi havia Maria?
(19) Abans o després de la poma?

Publicat dins de El corredor | Deixa un comentari