Gardènies 2

M’ho ha demanat qui pot fer-ho i no m’hi puc negar:  “Has de fer un piset parlant de les gardènies”

Potser veu que estic baix de moral i vol que escrigui coses que fan il·lu. Som-hi doncs.

El pare, el meu pare, era qui tenia cura de les plantes que teníem al Terrat, així amb majúscules. La gent es pensa que es tracta d’allò que hi havia a dalt de tot de les cases de pisos i on, segons com, hi havia colomars, safareigs, quartos de mals endreços plens de porqueries (no sabíem que en el futur en diriem trasters), o estenedors. Per mi el terrat era la prolongació, a l’aire lliure, del “piset”, del pis principal del carrer Consell de Cent 240.

El terrat forma part tan indestriable dels moments feliços de la meva infantesa que protagonitza un dels dos malsons que, si anés a un psiquiatre com ho fan els personatges del Woody Allen, sortirien el primer dia: vaig somiar que ja no teníem terrat a casa. Juro que encara em pesa l’angoixa de tan trista realitat. Sort que era un somni, un malson, una pesadilla.

En l’altre malson em veia a coll de la mare, al carrer Aribau a l’acera que dóna als jardins de la Universitat, i les cames em sortíen ridículament. “!És que ja ets massa gran; ja tens sis anys!”. Pobre Norai he pensat molt en ell.

1947 Pati de Consell de Cent. LEB amb l'espasa de croat7 ANYS

Tornem al terrat, a les plantes i al pare. Sense que jo hi donés gaire importància m’explicava coses de les plantes: que podien passar sed, que de vegades tenien pugó (no en deia pulgó), que es podien plantar esqueixos, que de vegades calia tirar “caparròs” que era una cosa de color verdblavós, que les hortènsies i les gardènies calia tenir-les plantades en terra de castanyer (que jo veia plena de troncs marronosos). Cal dir que, en la guerra cruenta entre nois futbolistes i plantes, les pilotes guanyaven la partida gairebé sempre. Les plantes sobrevivien penjades a mig aire i en la raconada del fons, anomenada La Manigua

1949-8FOTO XINO A LA MANIGUA

Sobre les gardènies recordo que, quan florien, eren molt celebrades per la seva olor tot i que calia no tocar-les ni una mica, ni amb els dits, ni amb el nas quan ensumava, perquè es feien grogues. No sé si és cert o si era una precaució contra la fúria infantil. Jo encara les tracto com si fos veritat de la bona.

D’altra banda no puc parlar de gardènies sense la banda sonora original de l’Antonio Machín. La lletra encara me la sé de memòria de cap a peus.

La Joana va néixer fa quaranta anys a finals del mes de maig. És temps de flors i també de gardènies i vaig decidir portar a la Fita un test amb una planta de gardènia amb Dues (Dos) gardènies en flor. Les violetes del casament i les gardènies de la Joana formen part de la petita història de la nostra parella.

Les plantes m’agraden, molt més les vives en test (no tinc jardí de terra), que no en rams sucades en un gerro. I n’hi ha que se’m donen bé, a mi i a la meva terrassa, i n’hi ha que em proporcionen una frustració rera l’altra. Entre les segones: els rosers, els llimoners, els magraners, les hortènsies, … Les azalees estic content si em duren un mes. Les Poinseties me n’he sortit de que visquin i facin alguna fulla vermella d’un Nadal a l’altre però dues temporades és massa.

I les gardènies… Han estat fins aquest any un seguit de fracassos. Comprades el 23 de maig per raons òbvies havien anat caient víctimes de malures o mals tractes diversos cada vegada que feia un intent. Però aquest any me n’he sortit que sobrevisquessin dues plantes que van arribar a casa l’any passat: una de mitjana-petita i despentinada i una de mitjana-gran més ufanosa tot i que, coincidint amb l’enyorament que li va provocar la meva absència quan vam anar quatre dies a París (l’enyorament i la forta ona de calor d’aquells dies) van esgrogueir i caure moltes fulles de la part interior. Amb tot de poncelles (com em costa dir-ho normativament quan “tota la vida” n’haviem dit ponzelles!) no en van perdre ni una.

Cal dir que les he mimat. Entrar-les a dins de casa quan hi havia avís de quasiglaçades, regades amb aigua del condicionador mentre en vaig tenir i amb aigua de garrafa amb poca calç ara que ja no me’n queda. Adob específic. Ni massa aigua ni massa poca (amb això els jardiners són tan poc precisos com els cuiners). Molta llum però res de sol directe… L’últim invent aplicat ha estat el sabó potàssic que diuen que va bé contra la mosca blanca i el pulgó i que no és tòxic per les bestioles ni pels homínids. Amén.

El dia 23 no se n’havia obert cap. Vaja! un altre contratemps a ajuntar als que no explico a cap piset.

Finalment però, a la tarda del dijous 7 de juny se’n va obrir una. La Primera.

IMG_0529

Em va fer feliç una bona estona. L’endemà dia 8 em vaig aixecar a les 5 del matí per gaudir de les alegries del prostàtic i vaig correr a la terrassa a veure i ensumar LA gardènia. Ja s’havia obert més i tenia els pètals exteriors cap avall com unes faldilles

IMG_0537

Els meus tímpans gairebé ja no capten el xiscle de les orenetes i bé que les enyoro; però aquella olor si que la sento. I també haig de dir que tenim un rossinyol instal·lat en algun arbre del carrer Milanesat que refila amb una empenta envejable i que sí que sento. I al vespre ja hi havia quatre gardènies obertes. La Fita va aprofitar per fer una seqüència de fotos de com s’anaven obrint en qüestió de minuts

I el mateix dia 8 s’esqueia el primer aniversari de la Duna.

El dissabte dia 9 vam anar a Castelldefels amb les famílies a celebrar l’aniversari i ella ens va obsequiar amb el primer passeig “soleta i feliç” de la seva vida,  com descriu la seva àvia, que és la Fita.

IMG_5031Duna caminant

Diumenge dia 10 al vespre, ja hi ha 17 gardènies obertes. Avui dilluns ja n’hi ha més de 20! i encara queden poncelles. I el perfum és …

IMG_0540IMG_0539

Què més vols!

 

Anuncis
Publicat dins de El corredor | 5 comentaris

Sobre les gardènies

Una combinació desastrosa d’ignorància i desmemòria ha fet que la darrera entrada (Gardènies al terrat) hagi aparegut abans d’hora i de forma amputada. Demano disculpes a la clientela.

Per si voleu llegir-ho sencer i veure les imatges que falten ho tornaré a publicar amb el títol “Gardènies 2” així que estigui acceptablement editat. No sé si me’n sortiré d’enganxar la cançó del Machin.

Disculpeu les molèsties i seguiu atents a la pantalla.

Publicat dins de El corredor | Deixa un comentari

Schleswig-Holstein

A mi si que em sonava aquest nom indiscutiblement difícil per als pobres locutors de radio i televisió.

Quan vaig passar per la Universitat no recordo que, entre vaga i vaga, arribéssim a les batalletes de Bismark. Però tothom i totdon sap que quan has de preparar classes és quan de debó aprens coses. I vaig aprendre que el 1864 la coalició del regne de Prússia i l’imperi Austro-hongarès (el de la Sissi) van guanyar una guerra contra Dinamarca. Els llibres en deien “la guerra de los Ducados” però no cregueu que la van fer per poder tenir tabac negre si no per anar fabricant la indissoluble unitat alemanya. I tenir lloc per fer passar el canal de Kiel. I fundar-hi un excel·lent equip de handbol.

Anys després algú em va descobrir uns DVD en els quals un senyor molt vellet havia enregistrat les simfonies núms de la 4 a la 9 d’Anton Bruckner (diuen els entesos que són les bones) amb tornes interessants com la inacabada de Schubert o la número 1 de Brahms (nadamenus), entre altres. Les versions de Günter Wand -el senyor vellet- són precioses. Son enregistraments en directe al front de l’Orquestra de la NDR (Norddeutscher Rundfunk) i van fer, un Bruckner cada any entre 1996 i 2001 (en realitat el 1990 ja van enregistrar la 4ª “Romàntica”). Els concerts els feien al Musik-und Kongressshalle de Lübeck en el marc del Schleswig-Holstein Musik Festival.

Vaja, vaja, vaja…

És molt emocionant veure’l dirigir amb molt poca gesticulació però amb un absolut control de l’orquestra amb la mirada. Bruckner és molt difícil si no hi ha una concentració absoluta sense decaure i ell ho fa.

Ser testimonis, a través dels anys, de com la vida el va abandonant sense que ell abandoni la música és impressionant. El DVD que conté la 9ª va filmar-se el 8 de Juliol de 2001. Günter Wand va morir el 14 de febrer de 2002 i havia nascut el 7 de gener de 1912.  Només els darrers concerts de Claudio Abbado em produeixen la mateixa impressió.

Aquests DVD, de TDK, tan aviat es troben com no. Si formeu part de les persones que em teniu a l’abast demaneu-me’ls.

 

 

Publicat dins de El corredor | 2 comentaris

Fa mig any i tres dies i n’estic fart

Doncs si. Hi va haver referèndum. Vam votar i el resultat va ser inequívoc.

Va haver-hi intervenció brutal per part de les forces policials i també militars (la Guardia Civil en forma part). Van agredir persones que no s’hi van tornar, van llençar per terra persones de setanta-cinc anys, amb minusvalua certificada (no fos cas que sigui una exageració no verificable), escampant el tamboret que ocupava abans d’ésser comminada “levantese señora!” i el paraigua que, en dia de pluja, li servia de bastó (tot va ser recollit força metres lluny llençat producte del que en diuen força proporcionada). Resultat contussió al cap i esguinç al peu, producte de la caiguda. Caiguda provocada per l’empenta que va rebre després de posar-se dreta. Ara diuen que no, que va ser ella que va agredir els agents de l’ordre que van restaurar la normalitat amb risc de la seva integritat i que mereixen condecoracions per tan heroics actes.

Si actes vandàlics com aquest i molt pitjors van ser documentats amb fotos i videos fets amb smartfones ara diuen que és producte de la mala fe i que els vam parar un parany.

Després han començat a ficar a la presó als que els ha semblat. Va convocar unes eleccions en unes condicions clarament condicionades i LES VAN PERDRE!. Però la cançoneta que cal respectar la legalitat no ha parat i no han permès que es formés un govern fins que el candidat no sigui o dels seus (dels que van perdre) o ben disposat a llepar la ma de l’amo del garrot.

Com que no ens hi vam tornar, resulta que no era per falta de ganes i aquelles cares ja es veia que eren violentes. I mentrestant tot l’orfeó repetint que els violents i els mentiders som nosaltres i que si som dos milions que no volem ajupir el cap “és problema nostre”

N’estic tip. Tip i fart. Sou una colla de mentiders que us creieu les vostres mentides i només creieu en “Os vais a enterar!” o “Que te has creïdo!” i després ens acusen de no donar arguments i només mentir i insultar. Quan diuen o escriuen això deu ser que s’han mirat al mirall.

Puc donar molts més arguments si cal i trobo qui estigui disposat a contraargumentar.

Ara ja puc pensar a escriure pisets parlant d'”abans”, de concerts meravellosos, de plantes que reviuen a la primavera, de paraules divertides,… Sense treure’m aquesta glopada del pap no m’ha estat possible.

 

Publicat dins de El corredor | 2 comentaris

El año cuarenta y pico

No sé ben bé per què abans d’ahir em vaig llevar amb una cançoneta al cap. Només en recordava un parell d’estrofes i la tonada. Jo em veia sentint-la al terrat de casa (del Piset), devia sonar per LA ràdio i segur que devien posar-la sovint.

Començava com l’encapçalament tot i que jo dubtava de la meva memòria: “devia ser Cuarenta-y-cinco” pensava.

Em sembla que fa temps la vaig buscar, sense èxit, a Spotify. Ara ho he tornat a mirar al Google que tot ho sap. I sí, o quasi: hi he trobat la lletra en una versió impresa en un paper que es devia vendre als mercats o dins del vagons de tercera dels trens de llarga distància (al Shanghai o al Sevillano, per exemple).

A dalt la presenta com a Corrido mexicano tot i que no recordo guitarretes a lo Trio los Panchos. Com veurem la lletra sembla inequívocament espanyola de postguerra i una altra cançó és Serba la Barí (Sevilla) i la identifica com a “Creación de Pepe Blanco” que com és sabut era un exitós cantant natural de Logroño intèrpret de cançó pseudo andalusa.

No em consta que Pepe Blanco fos a la plaça del poble quan Pepe Isbert va dir allò de “Como alcalde vuestro que soy os debo una explicación y esta explicación os la voy a dar”

Atenció a la lletra que de ser d’avui hauria servit de base per una sèrie sobre “Las Profecias del mexicano” escrita per Dan Brown.

El año cuarenta y pico

El año cuarenta y pico
según dicen los profetas
será el año de la paz (1)

Volverán las vacas gordas, (2)
los pollos a tres pesetas, (3)
los pisos para alquilar. (4)

El soldado combatiente
volverá a comer caliente
junto a la calefacción. (5)

Y tendremos los inventos
que la guerra trajo a cientos (6)

(1) Abans del 1945?
(2) Tothom coneixia els somnis de Josep. Ara no sé quants joves saben d’on ve això de les vaques grasses i potser ho confonen amb allò tan antic de les vaques boges.
(3) Pur somni de Carpanta. Amb l’eclosió dels camps de concentració per a pollastres i el pinso de farina de peix podem dir que, descomptada la inflació, ja ho encertaven.
(4) No hi havia pisos ni diners per pagar-ne el lloguer. La cantarella de “el problema de la vivienda” era tan crònica com la “pertinaz sequía” o la “conjura rojo-separatista-judeo-masónica”.
(5) Tot un retrat neorealista. Combatiente a la IIGM? La paraula calefacción em grinyola; en aquests temps braser i estufa de petroli.
(6) Reivindicació sorprenent, per a mi i en aquella època, de la guerra com a motor del progrés tecnològic. 

II
El año cuarenta y pico
comprará por veinte duros
un buen coche familiar.(7)

Y los perros pobrecitos
no tendrán ya más apuros
con chorizo de collar.(8)

No tendremos enemigos, (9)
ni en la calle los mendigos
pedirán para comer: (10)

Ese año! habrá que verlo
será el fin del estraperlo (11)
¡Quién lo pudiera creer! (12)

(7) El 1966 em van concedir (sic) un siscents del color que em va tocar -gris luna- per la mòdica quantitat de 60.000 “de las antiguas pesetas” més 17.000 d’impostos. Més de “veinte duros” però equivalent al meu sou mensual multiplicat per 11.
(8) Versió de fermar gossos amb llangonisses o llonganisses
(9)(10)(11)(12) Aquí el profeta no la va encertar gens. Feien bé de no acabar-s’ho de creure

REFRAN
En vez de cafiaspirina
tomarás penicilina
para curar todo mal.(13)

Gracias a los aviones
verás cinco o seis naciones
en paseo matinal.(14)

El vivir será un deleite ¡Sí,señor! (15)

En un mundo como una balsa de aceite. (16)
Solo habrá besos y abrazos ¡Sí, señor!
y en el metro no darán ya más codazos. (17)

El año cuarenta y pico
viviremos y reiremos
como en un sueño ideal. (18)

El año cuarenta y pico
será el mundo parecido
al paraíso terrenal. (19)

(13) Encert total. Recordem, però, que va trigar anys a ser assequible la penicilina pel comú dels mortals.  Amb què es guanyava la vida l’Orson Welles a “El tercer home”, pel·li que situava l’acció a Viena els anys “cincuenta y pico”?
(14) Força encertada la profecia amb l’ajuda de RyanAir. Aquesta és l’estrofa que jo era capaç de cantar lletra i música.
(15) Si senyor, un deleite!
(16) Això de la bassa d’oli… Si rememoro aquella lletra de sarsuela “Si las mujeres mandasen/ en vez de mandar los hombres/ serian balsas de aceite/ los pueblos y las naciones…” i penso en la Tatcher, la Pen, la SSS, la Cospedal, la Lideresa, la etc …; penso que no ho tenien ben entès.
(17) Una altra pífia
(18) Ja hi havia Maria?
(19) Abans o després de la poma?

Publicat dins de El corredor | Deixa un comentari

30 de gener. Observacions i reflexions

El 30 de gener té la particularitat de ser l’endemà del 29 de gener; el 29 de enero que des de ben petit vaig aprendre que era una estranya manera d’anomenar la Carretera de Cànoves. De Cardedeu, naturalment. I és que en el seu número 1 es trobava el meu paradís infantil. A tocar de la plaça de l’esglèsia.

Força anys després vaig aprendre que el 29 de gener de 1939 fou la data en què la vila de Cardedeu va ser… liberada. O ocupada. O envaïda. La història té moltes maneres de passar comptes fent servir paraules connotades. Tres dies abans, el 26, feiem festa al cole perquè celebravem la liberación de Barcelona. Cada poble tenia la seva liberación. I els seus yugos y flechas de fusta vermella a les entrades del terme. A Cardedeu una era al quilòmetre 1 de la Carretera de Cànoves. Precisament. Quilòmetre recorregut amb bici centenars de vegades.

Deixem el 29 de 1939 i anem al 30 de 2018 (ayer para el lector)

El dia s’anunciava important i, potser, mogut. El President del Parlament havia convocat un Ple per tal d’investir President del Govern de (la República de) Catalunya, el candidat que hagués reunit els recolzaments parlamentaris suficients.

Que normal i rutinari que sona escrit així i prou. No és el cas. Les eleccions al Parlament no van tenir res de normal: tot joc brut. Ara pensant-hi em recorda aquella Lliga que va perdre el Barça quan la tenia al sac després que li segrestessin el carismàtic i simpàtic golejador Quini (no amb finalitat política ni esportiva, però putada). O el temps que no permetien jugar Kubala, o després Cruyff, per problemes als despatxos de Madrid. El Barça és més que un club…

Resulta que uns quants Tribunals telefonats i comanats per les SSS, ahir van decidir que “calia recuperar el seni” i “tornar a la normalitat”, és a dir que cal nomenar un president que no es digui Carles ni porti serrell. D’altra banda el partít de las SSS li recorda al President del Parlament que té dos fills i que “me he quedado con su cara” . Democràcia orgànica en estat pur.

I jo, com que cal recolzar els que se la juguen, tornem-hi a fer de corista del Nabucco al Passeig Lluís Companys (abans Salón de Victor Pradera i encara abans Saló de Sant Joan).

Aquesta vegada jo sol, que la Fita no acabava de veure clar si la sessió estava convocada o no, ni si ho estava la mani.

Surto de casa amb el dinar acabat d’empassar, cosa que mai no m’ha agradat: m’agafa sòn. Motxilleta indepe groga de l‘Ara és l’hora, a dins l’estelada mida capa de Superman plegadeta i cap al tren. Jo en dic el Tren de Sarrià, els joves Ferrocarrils o Ferrocatas.

No faig cara de content. Estic fastiguejat d’aguantar tant de fill de puta baladrejant i donant lliçons de legalitats fetes a mida. Veig a l’acera, a l’escala de baixar i a l’andana llops solitaris com jo, d’edat mitjana o alta amb llacet groc. No hi ha somriures de complicitat. Determinació si. Animen el panorama dues noies molt joves i altes que juguen a posar-se i treure’s la “carota” de Puigdemont. Els comento que cal posar-les al clatell per dificultar la feina d’infiltrats; em diuen “Que s’infiltrin!” i segueixen fent la seva.

En el recorregut des de l’andana de la sortida pel Zurich, més llops solitaris amb llacet, una parella amb motxilla/estelada i nena, dues dones de seixanta pocs amb estelada i pal… Tots anem seriosos, determinats a no baixar del burro i amb molta experiència de manis. Tots sabem com s’hi va i què caldrà fer; però no es creen grupets. Se’ns nota que n’estem fins als collons.

Agafo l’autobús al davant de l’adefesi del Banco de España. (Un dia explicaré l’acudit del Destino de quan el van perpetrar). L’autobús va mig buit. Al darrere del conductor una dona jove i grassa, amb samarreta indepe i estelada als dits. Va sola, pell de color de xocolata.

Penso:                                                                                                                                                      1.Ostres!   2.I perquè no? per què ella em sorprén?   3.Ja fa anys que hi ha adopcions… 4.Però quina diferència hi ha entre pell de xocolata i pell canyella o pell iogurt desnatat 5.Per què trobo diferent que provingui de Guinea a que provingui de San Feliz de las Lavanderas (Leon)?

Més enllà un home d’edat incerta, desmanegat i desendreçat. Amb llaç groc i algun distintiu indepe que ara mateix no recordo. També va sòl, seriós i no mostra complicitat.

Baixem tots a l’Arc del Triomf i es va veient que Déu n’hi do dels que acabarem essent. Grups de gent que s’han desplaçat des del seu poble una mica més barrilaires. S’acaben les carotes de Puigdemont que subministra una perillosa activista de setanta anys. A mi em toca una carota sense retallar i sense goma. L’éspectacle de tanta gent adulta tirant a jubilada amb les carotes al clatell és força còmic. Però no hi ha broma. No estem d’humor. No he tingut esma de retratar-ho. N’he buscat imatges a la xarxa i no n’he trobades. Continua llegint

Publicat dins de El corredor | 1 comentari

Ells s’ho perden

Fa molts molts dies que em ronda aquest tema i reviure el primer d’Octubre al Sense Ficció que va emetre TV3 és una empenteta més. Potser la que em faltava.

Els que hem anat participant en les accions col·lectives que hi ha hagut d’ençà el ja llunyà 2010 segur que no ho podrem oblidar.

He intentat fer-ho entendre a persones que, en principi em pensava que em podien “acompanyar en els sentiments”. No me n’he sortit gaire. No s’ho creuen No s’ho volen creure.

Amb sort ens creuen ovelles idiotes, ensinistrades per malèfics líders. Si no hi ha tanta sort ens classifiquen com a nazis, garrulos, feixistes, nordcoreans, fills de puta, comissaris polítics i un frondós etcètera. Que els liders engalipadors hagin anat desapareixent i sent substituïts per altres de diferents no serveix per desenganyar-los. Recordeu quan el dimoni era Carod o, més endavant, que tot era un muntatge de Mas? Els deies que era a l’inrevés: que Mas veia que la gent anava en una direcció i ell no feia res més que enfilar-se al carro cuitacorrents per posar-s’hi al davant i no perdre el tren? Res a fer.

Em sap greu per ells perquè no saben el que s’han perdut.

Hem participat en un projecte il·lusionant en positiu, amb voluntat de construir, deixant de banda els “diguem no” i els “anti”. Finalment hem anat a favor.

Hem comprovar, amb grata sorpresa, que som molts “molts més dels que volen i diuen”. Que tot s’ha anat fent amb cara de contents -allò dels somriures sona carrincló però és tan encertat que costa trobar una expressió millor.

Fins ara. Fins avui mateix.

Hem tornat a casa cada vegada orgullosos del nostre país, del civisme i sentit de l’humor dels nostres conciutadans.  Últimament a les manis milionàries jo no hi he vist servei d’ordre i és que no tan sols no cal sinó que tothom sap que no cal. Fins i tot els policies saben que no hi haurà aldarulls ni disturbis violents. Els helicòpters no vigilaven, només emprenyaven per tal de no deixar sentir els violoncels.

Veure des de primer rengle i des de primera hora (quarts de nou) el que anava passant a la Rambla de Catalunya, veure tanta gent, autoconvocada com jo.

De tota mena: executius que sortien de la feina disfressats amb l’americana i corbata, iaies i tietes sortides de les Tresines, gent jove amb cabells i pircings. Hi havia de tot.  Vaig estar arrepenjat al famós cotxe que al vespre va servir de tarima als Jordis per demanar que la gentada deixés sortir els policies. Al vespre jo no hi vaig ser, el que jo sé és que al matí demanavem que no el fessin malbé i la gent ens creia. Que diguin el que vulguin això va passar. Enorgullia i emocionava.

Ja abans, el primer referèndum (que en diguin com vulguin), el del 9-N, va resultar extraordinàriament emotiu.

Tantíssima gent gran votant amb el pensament posat en els que ja no ho podien fer. Llagrimeta. I tot amb unes ganes de fer-ho net i bé totalment exemplar. Que diguin el que vulguin. Jo hi era.

I el 1-O.

Jo quan llegia testimonis del 14 d’abril del 31 envejava secretament la generació dels pares per haver-ho viscut -tot i acabar tan aviat i tan malament-.                                          Ara ja no els envejo: nosaltres, hem viscut uns moments que potser superen allò.

Hi ha un neologisme que sembla inventat per descriure el que va ser el referèndum del primer d’octubre de 2017: empoderamentJo me’n reia de la meva filla i resulta que la paraula és completament útil. La gent voluntaria i plena de determinació va prendre el poder per exercir el seu dret a votar. Ho veu veure i viure quasi tots els que llegireu això, i si no n’heu tingut testimonis propers que us ho han contat.

Ara no explicaré el meu 1-O, que va ser molt llarg i emocionant.

La primera imatge que em ve a la memòria és una cua que s’enfilava carrer Doctor Roux amunt i es perdia a la cantonada. Tots aguantant hores de pluja amb paraigües oberts.     I d’aquests el 10% per votar que no. Aquests són demòcrates i no els que per guanyar necessiten ficar a la presò els oponents.

Aquell Hem votat!! de les deu de la nit, el ridícul que va representar no poder-ho impedir és una cosa que no poden païr i que explica la ràbia de la reacció que estem vivint.

I només els ha faltat convocar unes eleccions en condicions dignes de Ceaucescu !i perdre-les!.

Aquesta humiliació l’estem pagant i la seguirem pagant però no en esborren de la memòria les emocions viscudes.

Tot això és el que es perden. Encara hi són a temps perquè això encara no s’ha acabat.

P.S. En rellegir el que he escrit per estalviar-me bunyols me n’he adonat que una de les coses mes gratificants havia quedat “al tinter”: la complicitat, el bon rotllo, el lleu somriure quan el que seu al seient del davant de l’autobús porta el llacet groc.

La comunicació immediata amb aquelles persones que et trobaves al costat al peu de les fonts de Montjuïc, al davant del Palau de Justícia, al Passeig de Gràcia-Provença, a la Meridiana, al davant del Parlament… Fàcilment sortien trets biogràfics propis o dels pares.

I el 1-O no diguem, la que et deixa un paràigua per anar a casa i no coneixes de res, o que et dona galetes o cafè amb llet del termos. O mirar-se d’una altra manera aquell veí que sempre és tan distant. A molts llocs la consciència de veinatge -de barri- es va forjar aquel dia.

 

Publicat dins de El corredor | Deixa un comentari