Els canaris

D’ocell meu, el que se’n diu meu, no en tinc cap.

Ens agradaria tenir-ne i vam estar a punt aquest any pel sant de la Fita -Sant Josep per qui encara no ho sàpiga- però ens en vam desdir per allò de “si sortim de viatge o de vacances a quí el deixariem?  Encara no” que és una mica com acceptar que això dels viatges potser no té tant de futur com fa uns quants anys. No se sap mai, però.
2016-12-17 canaris IMG_3379

 

Teniem fins i tot a quí comprar-lo. La Joana ens havia passat la foto d’un “anunci”.

Hi vaig parlar i tot però finalment va ser que no.

 

A casa de la Fita quan vaig conèixer la família tenien un canari mític: el Piti. No era un canari qualsevol. Va ser acollit quan, havent vagat no se sap per on ni després de què per algun carrer d’El Prat, va aturar-se al balcó empastifat de quitrà i la mama (després iaia Alícia) el va recollir i netejar. El va deixar al menjador i va deixar a sobre de la taula un paper amb una nota autògrafa amb un missatge que s’ha convertit en un hastag a la família Suàrez:

“Cudado ai un pagarito”

La iaia Alícia, la seva intel·ligència natural i el seu peculiar dò per la llengua mereixen una atenció especial. Tot arribarà, potser. Continua llegint

Anuncis
Publicat dins de El corredor | 2 comentaris

Marina Vlady. Homenots, fills i llibres

Això és una prova per poder veure l’aspecte de la plana quan pugui ho repoliré i afegiré els videos de Vissotski cantant i de la Marina llegint
Ja ha quedat explicat com aquella bruixa joveneta, rossa, amb l’escot del botonet i la cançoneta, va fascinar l’adolescent que era jo.
No gaire després vaig veure, al cinema, Dias de amor on encara era més jove i fugia amb Mastroianni per no afrontar les despeses del casament.
Després no en vaig saber res més.
Al cine Cristina (Diputació-Passeig de Gràcia) van fer “La princesa de Cleves” i no em va ni passar pel cap anar-la a veure. I quan, molt després, vaig veure “Campanadas a medianoche” al cine, ni em vaig adonar que hi sortia.
La febre em va durar poc, encara que el record de la impressió em va quedar per sempre.
Val a dir que no vaig ser l’únic. Un cantautor italià de la meva quinta, Giorgio Conte (no el confongueu amb el seu germà que és el gran Paolo Conte) li va dedicar aquesta cançó amb les hipèrboles que s’esperen d’ún italià ni que sigui de Gènova (si premeu sobre el nom en lila em sembla que sona la cançó)

Marina Vlady

Di politica s’era ormai detto
Di famiglia e lavoro, anche quello;
Ci restava un argomento soltanto
I cavalli e le donne, si sa
Il mio amico mi disse:
– Giovanni, dimmi un po’ chi sarebbe per te
Una donna davvero ideale? –
Al mio amico risposi così:
– Se dovessi immaginare una balia ideale
Il primo amore ideale
La governante ideale
Se dovessi immaginare l’infermiera ideale
La maestra ideale
L’angelo biondo del focolare
Se dovessi immaginare tutti quanti questi ruoli
In una donna sola, in una donna sola
Butto un nome lì per lì, Marina Vlady -Stralunando i suoi occhi tondi
Il mio amico sorrise contento
Fece sì con quel suo testone
Approvando la scelta in pieno
Con le mani faceva gestisi muoveva tutto goduto
Mimando il deretano e il seno
Di Marina Vlady

Pensa un po’ che anch’io pensavo
A Marina Vladimirovna da ragazzo la sognavo
Lei la balia ideale, lei la zia ideale
Il primo amore ideale
La governante ideale
La commessa ideale
La segretaria ideale
La prima volta ideale
Una figa madornale

La biografia de la Marina és inseparable de l’activitat escènica; pares actors, germanes que es dedicaven al teatre, la dansa i al cinema des de ben jovenetes. Res no era més normal per ella que aquest món. Va començar dansant com a petit rat a l’Opera (ho va haver de deixar aviat perquè era massa alta al costat de les altres ratetes). Als onze anys va fer el primer film. També va ser la primera nena a competir com a jockey a les carreres de cavalls. Mai no va estudiar teatre. Va anar fent papers que explotaven el seu encant eslau, especialment a Itàlia.
I va conèixer Robert Hossein, actor i director d’origen jueu de l’Arzebatjan (aleshores part de la URSS). La va dirigir en alguns films i es van casar el 1955, ella amb 17 anys ell amb 25. El matrimoni va durar poc però van tenir dos fills: Igor (1956) i Pierre (1959). Es van divorciar el 1959.
Hossein va fer, abans durant i després de ser parella de la Marina una brillant i llarga carrera com a actor i director de cinema.  El 1971 va convertir-se al catolicisme a ran d’una visita al santuari de San Damiano in Lombardo. Abrandat defensor de Joan Pau II i molt devot de Santa Teresa de Lisieux, afirma que va conèixer Marina molt joveneta a casa dels Poliakoff, que era creient practicant i molt seriosa. Explica que el clima de unió del clan Poliakoff, amb les germanes i els pares sempre presents no era el més favorable a formar una parella jove i que va abandonar-les d’avui per demà. Que no va donar als fills allò que calia i que ara se’n penedeix molt.
Té la condecoració de la Legion d’Honneur.

 

,download-3download-2
No fa gaire -l’octubre de 2015- la crònica rosa va tremolar d’emoció per l’aparició de Marina i Robert junts i molt cordials en l’acte de cloenda d’una retrospectiva de la filmografia d’ella al “cinema Mac Mahon” de Paris
 El 1963 es va casar amb Jean-Claude Brouillet. Aquest home era un personatge novelesc: heroi de la Resistència, aviador, empresari creador de les línies aèries del Gabon (amb avions Yak…) milionari  als trenta anys, arruïnat i revifat diverses vegades, pioner del turisme a les illes del Pacífic,
Potser volia una parella que estigués només a la seva ombra però l’aparellament va durar  poc (fins al 1966). Van tenir un fill, Vladimir, el 1964.
Les biografies de Jean-Claude Brouillet diuen que va tenir vuit fills però no esmenten cap altra parella que la Marina ni el nom dels altres fills.
En una entrevista concedida molts anys més tard Marina explica que Orson Welles la va conèixer a Roma quan només tenia 13 anys i li va proposar rodar una “Operation Cinderella” que no es va arribar a fer i que des d’aleshores li havia seguit la carrera. El 1965 Welles li ofereix un paper a “Falstaff” (Campanadas a medianoche)
 ”  – Ben aviat us vau creuar amb Orson Welles…
    – És el gran record de la meva vida. Ell em va escollir quan tenia 13 anys i m’havia        seguit durant anys…
    – Més tard, us crida, ereu una mare jove, i us diu “Deixa d’alletar” !
    – Sí, jo estava en plena maternitat “Posa’t en forma i som-hi”
    – I ho deixeu tot de banda per un film “Falstaff”, el 1966…
    – Però jo no havia pensat mai a abandonar le professió”
Tothom va celebrar l’èxit. Excepte Brouillet. Es van divorciar el desembre del 1966.
Era també el moment en què, durant uns quants mesos, va representar “Les tres germanes” de Txekhov juntament amb les seves dues germanes també actrius.
 download-5

Continua llegint

Publicat dins de El corredor | Deixa un comentari

Bella vita militar o Usté no catta

Amb la supressió de la mili obligatòria s’han produït una colla d’allò que els sociòlegs en diuen “efectes no volguts” i els polítics i militars “danys colaterals”.

S’ha de puntualitzar que no tots els efectes no volguts (o no previstos) poden qualificar-se de “danys”. Hi ha de tot. Per exemple, haver privat les persones humanes masculines del plaer d’evocar les anècdotes de la seva mili és tan dolorós (per a ells) com ho seria privar les persones humanes femenines de la possibilitat de narrar les incidències dels seus parts quan van a veure alguna partera. Bé, hi ha dones que no han parit i homes que, per peus plans, per exemple, no van fer la mili. Aquests, com diria Joan Capri, no tenen conversa, pobres.

Com que jo si que vaig fer el servei (es deia així, sense especificar servei de què) tinc el meu repertori particular d’anècdotes, força frondós i que els que em coneixen han hagut d’escoltar alguna vegada. O més d’una.

Ara, a ran de l’aterratge de la senyora Sáenz a Catalunya amb el propòsit anunciat amb bombo i platerets d’encetar un “diálogo” no puc deixar de recordar una de les meves experièncias de la “Bella vita militar” (música de Mozart sisplau). Continua llegint

Publicat dins de El corredor | 1 comentari

Marina Vlady 1. Els Poliakoff

I ara li toca a la Marina Vlady.

No sé si m’encaparro amb personatges més que polièdrics, laberíntics o és que totes les vides, si hi acostes la lupa, són complexes. Una vida de 79 anys dóna per molt. Família inclosa
Marina Catherine de Poliakoff-Baydaroff; va néixer a Clichy (a tocar de París) el 10 de Maig de 1938. Per tant els 79 anys els té acabadets de fer.
Va ser la darrera de les quatre noies que van tenir Vladimir de Poliakoff, cantant d’òpera, (baríton) i Militza Envald que anava per prima ballerina.
Poliakoff
Els Poliakoff – Envald 
160663169Militza Envald
Vladimir Poliakoff 
Exiliats a França, ell el 1915, amb vel·leïtats anarquistes volia combatre l’Imperi alemany i ella el 1919 fugint de les conseqüències de la Revolució soviètica de 1917. Tots dos, membres de la petita aristocràcia russa van sobreviure com van poder.
LES SOEURS POLIAKOFF
Les quatre filles, nascudes ja a l’exili, van acabar tirant cap als escenaris i el cinema.
La gran, Olga (1928-2009), va ser actriu de cinema i realitzadora de televisió i va fer servir els cognoms Poliakoff, Olga de Poliakoff, Olga Poliakoff-Baïdaroff, Olga Baïdar-Poliakoff, i també Olga Ken i Olga Varen.
La segona Tania (o Étiennette?) (1930-1980), va ser actriu de cinema amb el nom d’Odile Versois.
La tercera, Militza (1932-1988), també va dedicar-se a fer d’actriu principalment de teatre amb el nom d’Hélène Vallier. Va morir als 56 anys d’una hemorràgia cerebral.
La Marina va néixer el 1938. Marina Vlady única supervivent hores d’ara i deu anys més jove que la gran.
Que els pseudònims comencéssin tots amb la lletra V es va dir (Paris Match 11 de juny de 1955) que no era casualitat sino la V de “Victòria”. Ves a saber.
GLQ1979053W08008/18

FRANCE. Les soeurs POLIAKOFF. De gauche ˆ droite: Olga BAIDER-POLIAKOFF, Odile VERSOIS, Marina VLADY, HŽlne VALLIER.

Militza – Hellene Vallier
wuh96kiw_medium
Totes van començar molt joves, Militza va debutar a l’Òpera de París com a petit-rat (nena procedent de l’escola  de dansa) i Marina fou ballarina de l’Òpera de París des de l’edat de nou anys i als onze anys debutà com a actriu en el cinema.
 
Tania o Etiennètte-OdileVersois
otilleimages-5odille images-1

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La vida de Tània va ser particularment dramàtica: amb un càncer diagnosticat i no amagat, va continuar actuant entre quimio i quimio. El marit, un aristòcrata cors, Comte François Reynier Ambroise Henri Pozzo di Borgo incapaç de conviure amb això la va abandonar. Va morir amb 50 anys el 1988, diuen les biografies que d’una hemorràgia cerebral a Marsella. Hi ha però una altra versió: hauria mort en l’incendi del Château de Pozzo di Borgo que es troba a l’indret anomenat Château de la Punta prop d’Ajaccio (aquests Pozzo di Borgo pertanyen a una nissaga d’aristòcrates bonapartistes) i està enterrada a la Capella de Pozzo di Borgo i no al cementiri rus de Sainte-Geneviève-des-Bois, prop de Marsella. Això ho trec del testimoni d’una turista que ho hauria recollit de llavis de la germana gran, Olga, quan hi va passar amb el cotxe. Diu que el castell encara estava mig enrunat i amb traces de l’incendi. Això de la Viquipèdia té això, tant hi surt una llegenda com una veritat amagada.

Olga

La germana gran, Olga, va néixer a Pancevo (separada de Belgrad només pel Danubi). No m’ha sortit cap esment que la parella Poliakoff-Envald s’hi instal·lessin abans que a França.  Tampoc es fàcil saber com i quan va començar a treballar al cine o teatre. Diuen que va haver de posar-s’hi de valent per portar diners a casa acceptant feines de tota mena. Intueixo que era una personalitat potent que va vetllar per la carrera de les germanes. Concretament de la Marina: apareix com a figurant a Giorni d’amore (1954) i ajudant de direcció de La sorcière (1955) primers films que fan famosa la germana petita quan aquesta només tenia 15 i 16 anys.

Sembla que les germanes s’estimaven entre elles i estimaven el seu passat rus, els pares i la cultura russa.

El 1967 i 68 van enregistrar per a EMI un parell de discos, com a Les Soeurs Poliakoff , en un dels quals cantaven cançons russes de les que sentien a son pare. Van obtenir un Prix Charles Cros.

 

Encara que diu que només canten dues és el disc de totes quatre germanes

També van interpretar plegades  Les tres germanes de Txékhov al Théâtre Hébertot.

Tot i que la Marina acaba acaparant el glamour tinc la impressió que no hi va haver envegetes entre elles. Presumien de principis sòlids inculcats pels pares.

El segon capítol serà per la Marina que dóna molt de si.

 

 

 

Publicat dins de El corredor | 10 comentaris

Norbert Glanzberg. 2: Del Cine a la Clàssica passant per l’holocaust

En endavant la seva carrera fa un tomb i reprèn les arrels de cultura alemanya i hebrea 

La desaparició dels “seus” Chevalier, Montand, Piaff… i el canvi en els gustos musicals  cap a l’anomenat ye-ye, que ell no entén ni li agrada, posa punt i final a la seva carrera com a compositor per al music-hall.

Sense gaire presència pública, abandona la música “francesa” i torna cap a la música clàssica dels seus orígens. El 1983, amb 72 anys, compon una sèrie de lieder en alemany que pertanyen ben bé a la tradició tardoromàntica germànica seguint una línia que va de Schubert i Schumann a Wolf, Mahler i també Korngold, Kurt Weil i Sondheim. Els textos els extreu d’un recull de poemes escrits durant la guerra als camps de concentració que van ser publicats per Bernd Jentzsch un editor-poeta de l’Alemanya Oriental. El recull porta com a títol: Der Tod ist ein Meister aus Deutschland que és un vers del famós poema de Paul Celan: Todesfuge.

He estat intentant localitzar aquest recull; només es troba de vell, si es troba.

9783463007601-de

Fent aquesta recerca he anat tenint la impressió d’anar-me ficant en un univers ple de silencis i opacitats que sobrepassen el meu propòsit. L’horror de la història d’Europa al segle XX fa avergonyir molt o potser la de la capacitat de l’espècie humana per fer el Mal.

Tornant a Glanzberg. Hi ha molt poca discografia de la seva producció “clàssica”, tan poca que només hi ha dos enregistraments en CD un dels quals, de moment, introbable per a mi.

images images-1

Sí que hi ha Youtubes força interessants.

A mi m’agraden les versions de la soprano Uta Gfrerer que diu molt intensament els textos i, a més, els introdueix en anglès. Els textos són tots colpidors. Si puc els traduïré en un altre post.

El 1985 compon La suite yiddish, per a dos pianos, inspirada en narracions de Isaac Bashevis Singer.

Redescobert a Àustria torna als escenaris el 1998 i fa un concert a Würzburg amb Hanna Schygulla. El 1999 enregistra una Nadala (composta el 1960 per a Tino Rossi) en ocasió d’un concert a la catedral. 

El 2000 és nomenat ciutadà d’honor de la ciutat de Würzburg.

Norbert_GlanzbergHavia intentat adquirir la nacionalitat francesa als anys 50 però finalment escollí esdevenir apàtrida. Aquest any encara l’ocupa un gran projecte: col·laborar a endegar la versió per a orquestra simfònica de la Suite yiddish juntament amb el seu amic Frédéric Chaslin, director i compositor.

El febrer del 2001 mor a París.

El març la Philarmonie de Lorraine la toca a Metz per primera vegada. Al juliol a Jerusalem, l’octubre a Würzburg…

M’ha costat molt tancar aquest post. Com més estirava fils més interessant anava trobant el personatge (i personatges adjacents).

I ja redactat aquest poti-poti he trobat la pàgina definitiva (per ara) sobre Glanzberg. És en francès i no he gosat reproduir-la sencera. Us en deixo el link. 

I també el del concert homenatge que li van dedicar el 2011

Publicat dins de El corredor | 3 comentaris

Norbert Glanzberg. 1: De la Clàssica al music-hall passant pel Cine

Qui era Norbert Glanzberg? Què va fer a més de la musiqueta i cançoneta amb què em va embruixar la Marina Vlady fa seixanta anys?

Va ser un personatge amb una biografia d’allò més moguda. Hem de recórrer a diverses Wikipèdies ja que el presenten com a compositor francès nascut polonès. Però resulta que va néixer el 1911 a la població de Rohaytyn a la Galítzia, territori que en aquelles dates pertanyia a Àustria, que després va passar a Polònia i ara pertany a Ucraïna. A Rohaytyn hi havia  moltes famílies hebrees i ells n’eren una.

Quan tenia un any els Glanzberg van emigrar a Würzburg (Baviera) i és allà on, el 1921, va ingressar al Conservatori. Sòlida formació musical alemanya, doncs.

Diuen que va conèixer Richard Strauss quan aquest va anar a Würzburg i va quedar impressionat del joveníssim pianista capaç de  continuar tocant a les fosques el seu difícil  Intermezzo quan s’havia produït una apagada de l’electricitat; el mestre li va preguntar què voldria com a recompensa i Glanzberg va contestar sense dubtar-ho: dirigir!.

El 1929 (18 anyets) el trobem fent de director de cor i assistent de director d’orquestra a Aachen. Allà va fer d’assistent d’Alban Berg i va dirigir les Danses romaneses de Béla Bártok.

Per eixamplar horitzons va fer cap a Berlin. Primer va ser contractat per dirigir l’orquestra d’un teatre de mil espectadors on feien operetes i revista. El 1930 va ser contractat per la gran productora alemanya UFA per composar música per a la comèdia de Billy Wilder Der Falsche Ehemann (El fals marit)  i el seu foxtrot Hasch mich, mein Liebling, hasch mich! (Atrapa’m estimat, atrapa’m!) és unànimement lloat i declarat “Himne de l’any 1931”. El segon film pel que Norbert Glanzberg composa la música : Dann schon lieber Lebertran (Prefereixo l’oli de fetge de bacallà), un mig metratge de Max Ophüls. Continua llegint

Publicat dins de El corredor | 5 comentaris

Embruixat

M’han advertit que si no faig acte de presència de tant en tant, poden entrar okupes al meu piset. Per tant miraré si aquesta vegada puc trencar la mandra (embruix?) i penjo un post. Que seran tres.

Que consti que tinc  10 esborranys començats que podria ser que algun dia es converteixin en escrits sencers.

Em passa com a aquell famós ministre que no sabia quina de les dues vies seguir; o va ser l’ase de Buridan? o un ministre que era un ase?

El fil per estirar comença fa… més de seixanta anys, quan un amic i jo vam anar al cine París, al costat de Can Jorba i de la Llibreria Porter (amic, cine i llibreria RIP). Projectaven “La Bruja” protagonitzada per la Marina Vlady i vam quedar garratibats -embruixats- per aquella noia rossa, d’ulls enigmàtics, amb un vestit com de punt, arrapadet amb l’escot tancat, però no gaire, per un obsessiu botonet. Cantava, enfilada en una barqueta, una tonada repetitiva que jo vaig retenir a la memòria. Tinc memòria per les melodies i abans molta més; era normal que recordés les músiques de les pel·lis només de sentir-les una vegada.  I la imatge de la Marina Vlady dreta sobre la barca a la nit a la llum de la lluna també la vaig emmagatzemar a la zona més segura del meu disc dur.

Era allò que se’n deia “sessió contínua” i sense dubtar-ho ni un moment vam quedar-nos a veure el film de cap i de nou.

Si me’n surto de penjar testimonis gràfics comprovareu que, atès que encara no havia aparegut la segona Hepburn trencant els motlles de com havien de ser les dones atractives, és del tot natural que els dos adolescents (un dels quals -jo- bleda i reprimit) experimentessin un terrabastall hormonal.

El youtube que enganxo és un pel llarg i la musiqueta repetitiva sembla de les que posen quan t’has d’esperar al telèfon. Paciència, acaba cantant

Continua llegint

Publicat dins de El corredor | 6 comentaris