Els fanals del meu carrer

Visc en un carrer que, a efectes d’IBI té tots els números de ser catalogat com a zona privilegiada, dit d’altra manera: els que hi vivim som rics i gaudim de privilegis.No ho discutiré. Jo sé que no en sóc de ric i que és cert que gaudeixo de privilegis com l’impagable proximitat del Tren de Sarrià -també conegut com FGC-, més espai del que ara mateix necessitem, parquing a peu d’ascensor i també murgues com ara el veïnatge de dos carrers-autovia com la Ronda del mig i la Via Augusta que obliguen a posar doble finestra per sobreviure al soroll. Sobretot si es considera que cal sentir música per sobreviure.

Però fins fa ben poc hi ha hagut al carrer unes restes que posaven de manifest el passat mig rural mig cutre del barri de Les Tres Torres: els cables telefònics atravessaven el carrer i eren aguantats per pals de fusta: els postes de telèfon. IMG_7905IMG_7902

Ara sembla que ho estan canviant, substituïnt-los per uns no gaire bonics suports metal·lics i conduccions elèctriques i/o telefòniques soterrades.

A mi em sap una mica de greu certificar la desaparició d’un element -el poste de fusta- que em permetia creure que encara quedava alguna cosa del món que va existir quan jo vaig començar a viure.IMG_79012016-02-23 18.14.03

Aquest pals, els seus penjolls d’enigmàtiques capsotes i les modestes catenàries no seran mai objecte de protecció; fan mutis conscients que el seu temps ja fa dies que ha passat i que, com a molt, provocaran alguna exclamació de ¡ja era hora!

Jo ni ho celebro ni ho lamento. Ho constato: el pas del temps té aquestes coses i no faré la llista de desapareguts per no fer-me pesat. Tinc una contrapartida, però, que té alguna cosa de metàfora.

L’operació d’obrir les rases a l’acera (això de voravia no m’entra) del davant de casa va proporcionar moments de gran emoció al Norai, quan vam anar a buidar la bossa verda al contenidor del vidre.  Aquelles pales excavadores, aquells sorollosos martells pneumàtics, aquell obrir-se la terra,… ¿què més es pot demanar als tres anys i mig?

Doncs sí, hi ha més. Un cop fetes les conduccions noves  tocava plantar el pals metàl·lics nous (sense haver tret els de fusta, per cert). Un emocionant camió grua portava ajaguts els quatre pals i, d’un en un, els anava fent pujar fins quedar ben drets i fer-los encaixar en els cargols que sobresortien del bloc de formigó que havia estat enterrat prèviament. Presenciant la màgica operació la cara del nen no era prou gran per encabir els ulls gairebé tant com la boca. I ara venen els dos minuts de glòria:

-Te gustaria hacer esto, verdá?

– (que sí amb el cap)

– Venga, sube !

-(s’enfila a la falda de l’operari)

Tira de esa palanca!!

I el pal de metall comença a pujar, pujar… i dos homes l’ajuden a trobar els cargols i finalment queda plantat ben dret.

T’ha gustao eh?

-(careta indescriptible)

Se va a acordar toda la vida!

Moooltes gràcies senyor conductor de grues! El nen no ho sé però l’avi sí, segur, toda la vida mentre conservi la memòria. No vaig poder-ho retratar.
2016-02-26 18.19.20Però per tal que en quedi constància he marcat el fanal amb una N i la data: 29.XII.2015 a un metre i dos centímetres de terra.

Per cert, al cap de pocs dies el nen se n’ha anat a viure a un entorn que, segurament, encara està ple de pals de fusta que aguanten fils.

No el veurem tan sovint però haurà quedat constància que ja ha plantat un fanal. I em diuen que també, allà, un arbre. Ara només li falta tenir un fill i escriure un llibre.

P.S. Em vaig confondre i vaig escriure 2016 en comptes de 2015. I hauré de tornar-ho a pintar amb pintura ja que les pluges m’ho han mig esborrat

 

 

Publicat dins de El corredor, La tribuna | 3 comentaris

Nadal 1919

Nadal 1919Hi ha una manera de començar narracions molt repetida que consisteix a explicar que “estava regirant papers per veure si podia llençar-ne molts ja que aviat no hi cabrem i em va caure a les mans una fotocòpia d’un manuscrit; no recordo com em va arribar a les mans i quí deu tenir l’original. Son 11 planes escrites amb cal·ligrafia antiga”.  

A mi m’acaba de passar.

La reprodueixo tal qual respectant l’ortografia de l’època però afegint puntuació per tal que no se m’ofegui cap parent.

Diada de Nadal  1919

Es lo dia de Nadal un dia mes venturós del any, que tot somriu ab lo naixement de nostre bon Jesús y are aplegats tots com estem hus vuy contà una una historia de una pobre fustaret que vingué de Girona àb la caixa de einas à la esquena y àb 25 pesetas que li và donà el seu pobre pare, que al cel sia, las peripecias y treballs que và passa . Và arribà a Barcelona per alla/ Continua llegint

Publicat dins de El corredor | 3 comentaris

Jordà Vitó. Abraçades a Llançà

Avui la rellogada es decideix, finalment, a escriure un post des d’El Piset. Ja era hora Fita! 

Acabo d’arribar d’unes jornades, que encara continuen, a Llançà del 18th ECWS (European Confederation of Watercolour Societies) i entre d’altres activitats (Exposició, visites, demostracions, pintura nocturna …) vull destacar la participació i el Workshop que l’artista Teresa JORDÀ VITÓ va fer.

No sé quants anys té. Sé que els anys 60 ja pintava i que els 80 ja es dedicava a l’aquarel·la, discutint amb qui calgués, que l’aquarel·la és PINTURA. Aigua, paper, color i emoció … És una dona amb una energia creativa impactant i que s’expressa amb una veu força segura i articulada amb la particularitat del qui és totalment sord i no controla el seu volum d’emissió. El seu món interior ha de ser riquíssim!

Va proposar un tema ABRAÇADA (al qual es dedica com podreu veure si us passegeu pel seu blog), amb 3 colors: Pyrrole Red, Quimacridone Gold (que diu entusiasmada haver descobert fa poc i que li dóna des del groc pàl·lid fins a l’ocre daurat) i el Natural Teint.

2015-09-17 10.09.35

Va disposar dos fulls de paper, un damunt de l’altre, i davant nostre va començar a esquinçar el paper de sobre i el de sota, ensamblant-los, mullant-los i amb grans pinzells japonesos escampant el pigment i deixant que l’aigua i el color penetrin el paper, es fonguin i es confonguin en una abraçada. Un cop una mica sec, amb el cutter, va fer incisions i línies ferint el paper. El resultat aqui el teniu: conjunt i detalls de la part dreta i de l’esquerra de les incisions Continua llegint

Publicat dins de El corredor | 5 comentaris

Seguint monuments a l’Alvèrnia. (IV) Saint Julien de Brioude per dins.

Hi ha monuments que són un espai intern dins d’una closca poc o gens interessant. Estèticament. Pels enginyers és una meravellaimagesimages-1

El Pantheon de Roma seria, per a mi, el cas més clar: l’interior d’edifici més meravellós que conec és impossible de fotografiar, ni de filmar fent justícia al que és. Cal viure a dins, caminar lentament, sentir com el so (del silenci o dels turistes) veure la llum entrar per l’òcul o una bona tempesta d’Agost amb llamps i trons. Tot això dóna la mesura de l’espai.

el_pante__n_de_agripa_6830_630x images-4Hi ha més exemples, per descomptat, el Santo Spíritu de Florència, la Catedral de Granada, alguns espais de l’Alhambra, la “tomba d’Atreu”…

També hi ha exemples d’edificis que tot s’ho han gastat amb la, o les, façanes i que l’interior és poc interessant. O sense interior com les Piràmides (que no he vist) que és només volum.

O exteriors que no tenen res a veure amb l’interior: Santa Maria la Maggiore de Roma, Santiago de Compostel·la. Molt interessants cada cosa per le seva banda: façana i interior.

I n’hi ha que ho tenen tot: volums, exterior, espai i decoració interior. Exemples que conec: Chartres, Reims, Vierzehenheiligen, Bourges…

Saint Julien de Brioude seria d’aquesta darrera categoria si la decoració de l’exterior fos una mica més rica. A mi les parets força despullades ja m’agraden i la decoració amb motius geomètrics també. El gòtic català tira per aquí i ja hi estem fets.

Per dins, però, és per dedicar-hi el temps que cal. A descriure’l però sobretot a veure’l i viure’l. Continua llegint

Publicat dins de El corredor | 6 comentaris

Seguint monuments a l’Alvèrnia (III) Brioude finalment

Brioude

Podria aplicar a Brioude molts adjectius: bonica, endreçada, acollidora, però si n’haig de triar un, escolliria agradable.

És en un indret realment bonic enmig d’una ampla vall de l’Alvèrnia, la Limanha (o Limagne) . Escriure això m’ha portat a consultar una Wiquipèdia rera l’altra i a ser encara més savi del que ja sóc. Que és molt poc, però ho faig rendir molt.

Resulta que la Limagne la defineixen com a “rift ouest-europeen”.

Jo ensenyava als soferts alumnes que un rift era com un esqueixament de l’escorça terrestre degut al moviment de les plaques tectòniques, que la majoria eren al fons dels grans oceans amb l’excepció del “Gran Rift” que travessa l’Àfrica de dalt a baix,  produint

images                    imgres

llocs tant de cinema com la Mar Roja (que talla Charlton Heston amb banyes), Suez (el de Lesseps i l’Aida) o facilitant que per la monumental escletxa emergeixin cataclismes de pujades, baixades i cims volcànics com el Kilimanjaro (de les neus de images-1l’Ava Gardner). Aleshores vaig descobrir que aquell cim i els seus veïns no eren “muntanyes” ni “serralades” encara que sobrepassessin els 5.890 metres d’alçària. Quines coses oi?

Doncs bé, els francesos sempre un pèl fardons diuen ells que tenen la Limagne que és un rift que passa per les vores del Massif Central. Aquest fenomen seria a la base de les emergències volcàniques dels Puys. Si no ho he entès prou bé demano perdó.

Tornem a Brioude al mig de la vall regada pel riu Allier, fèrtil però freda a l’hivern. Amb poca neu. Continua llegint

Publicat dins de El corredor | 3 comentaris

Mille bolle blu

Vam anar a veure la pel·li Inside Out i ens va agradar. He estat donant voltes a com ho havia de reflectir al Piset.

Finalment m’he proposat donar-li la forma de proposta de guió per un Inside Out 3. Una mica trist, ho reconec. Blau, en el llenguatge del film.images-2

Dono per segur que hi haurà un Inside Out 2 amb la prota abandonant l’adolescència i transitant pel mont adult  fins a trobar-se a les portes de “la tercera edat”.

images-5

I el meu Inside Out 3 comença quan la prota es desperta dins de la immensa sala de la vellesa. Si fos un iaio, Pixar podria inspirar-se en el de Up!

Continua llegint

Publicat dins de La tribuna | 6 comentaris

Seguint monuments a l’Alvèrnia (II)

Conques l’enlluernament

Jo com tants altres catalans vaig créixer pensant que això del romànic era una mena d’arquitectura d’edificis de pedra més aviat petits, foscos i baixets, les “joies del romànic” de la vall de Boí, vaja. El grans edificis, la llum, les naus amb gran alçària, quedaven reservades per al gòtic. Veure Cardona desconcertava força però ho oblidàvem ràpidament.

A remolc de donar classes i de viatjar vam començar a obrir els ulls: la catedral de Pisa és romànica, per exemple, i de petita i baixeta res. I no vam parar de fer molts “descobriments” que, naturalment, ja estaven descoberts feia anys o segles.

Per exemple, després d’assumir que l’arquitectura és, principalment, espai i no façana, vam saber que Santiago de Compostel·la és no tan sols un exemple, sinó un referent de l’arquitectura romànica.

Un dels moments de xoc estètic, per la bellesa i per la sorpresa, va ser, ja fa una colla d’anys l’arribada, cap al vespre estiuenc, a Sainte-Foy-de-Conques. L’hora d’arribada no és un detall menor: els temples medievals estaven orientats amb la capçalera cap a llevant (Jerusalem) i els peus cap a ponent. I la porta príncipal solia estar al peus. Vol dir que quan el sol comença a declinar la portalada, si n’hi ha, llueix amb tot el seu esplendor.

Ste Foy de Conques-1

Ste-Foy-de-Conques. Façana occidental

Continua llegint

Publicat dins de El corredor | 3 comentaris