Mosso

Aquesta paraula, com moltes o totes, va mutant de significat segons el moment i, sovint, tant depressa que no hi ha temps de certificar-ne la nova existència.
Avui “mosso”, pel comú de la gent d’ara és una abreviatura de “mosso d’esquadra”. Però i abans?
Només escriuré d’allò que recordo personalment.
Quan era nano a la cantonada dels carrers de Muntaner i d’Aragó (encara bruta del fum del tren) hi havia una mena de plafó de fusta com els que ara posen (de cartró) quan hi ha amenaça d’eleccions legals; lligat amb una cadena i un rètol que deia “Mozo de cuerda con carro. Razón aquí”.
No recordo haver vist mai la persona que anunciava els serveis, ni amb carro ni sense.
A casa em devíen explicar què era un “Mozo de cuerda”; en deien camàlic i eren persones que es guanyaven la vida traginant tota mena de coses grosses i pesants. Això de la “cuerda” era la seva eina de treball: en un dibuix d’en Junceda que recordo però no he trobat al Google es veia com un home portava un bagul (un “mundo”) a l’esquena i s’ajudava d’una corda que li passava pel front i donava la volta pel cul del bagul. Avui, només de pensar-hi em quedo clavat a la cadira amb la columna feta un filabarquí.
Tenir carro devia ser una categoria superior. De fet encara als anys 50 ben repicats, el “padre” de can Culapi, advertia que qui no estudiava podia acabar “tirando de un carro”. Avui poser amenaçaria amb esdevenir repartidor per compte de Glovo.

D’altra banda “mosso” era una pervivència de temps gremials. No designava una feina sinó una categoria professional. La més baixa.
A la botiga del pare hi treballaven un ebenista, un envernissador i un “només” era mosso. El Quintin, marit de la Mercè portera, feia de mosso traginant barrils per compte del Yukoil del senyor Vivancos.
I a la sastreria del meu primer sogre, l’home que anava a repartir els vestits (i intentar cobrar-los), el el senyor Joan: el mosso.

He escrit tot això perquè ho tinc al cap fa dies i he resistit la temptació de comentar els resultats del 10-O.

Penso, però, que ho acabaré fent.

Publicat dins de El corredor | Deixa un comentari

No puc

Això del piset ha estat una manera de comunicar amb algunes persones estimades que em queden. Com que no sé, tècnicament, crear una alternativa seguiré escrivint coses per aquestes persones.

Avui reprodueixo el poema de Joan Oliver/Pere Quart que em deixa les paraules per dir el que jo vull dir

VACANCES PAGADES

He decidit anar-me’n per sempre./Amén

L’endemà tornaré/ perquè sóc vell/ i tinc els peus molt consentits,/ amb inflors de poagre.

Però me’n tornaré demà passat,/ rejovenit pel fàstic./ Per sempre més./ Amén

L’endemà passat l’altre tornaré,/ colom de raça missatgera,/ com ell estúpid,/ no pas tan dreturer, ni blanc tampoc.

Emmetzinat de mites/ amb les sàrries curulles de blasfèmies,/ ossut i rebegut, i lleganyós,/ príncep desposseït fins del seu somni,/ job d’escaleta;/ llenguatallat,/ sanat,/ pastura de menjança.

Prendré el tren de vacances pagades./ Arrapat al topall./ La terra que va ser la nostra herència,/ fuig de mi./ És un doll entre cames/ que em rebutja./ Herbei, pedram:/ senyals d’amor dissolts en la vergonya.

Oh terra sense cel!

Però mireu-me:/ He retornat encara,/ Tot sol, gairebé cec de tanta lepra./ Demà me’n vaig/ -no us enganyo aquest cop-. /Si, si, me’n vaig de quatre grapes/ com el rebesavi,/ per la drecera dels contrabandistes/ fins a la ratlla negra de la mort.

Salto llavors dins la tenebra encesa/ on tot és estranger/ On viu, exiliat,/ el Deu antic dels pares. 

 

Publicat dins de El corredor | 1 comentari

Avui tanco el piset

El 16 d’octubre era una data molt senyalada a casa.

Era santa Adelaida, el sant de la mare. Els sants es celebravem i els aniversaris -“cumpleanys”- passaven despercebuts. A casa i a tot arreu del meu món.

Que fos el 16 d’octubre era un tema recurrent de controvèrsia ja que els calendaris solien posar que era el 16 de desembre (tots els calendaris de paret, encara que fossin de licors o de pneumàtics posaven el o els sants del dia al peu del número). Tots no, alguna vegada n’hi havia un que sí que posava la celebració a l’Octubre. D’altra banda era el dia que sempre ho havia celebrat la seva àvia, la iaia Adela de la qual va heretar el nom. Que el nom oficial fos Adelaida “no quitava” que tota la família les conegués per Adela. Com que al pare si que li agradava Adelaida va introduir el nom i tot el ramat Bou la va anomenar Adelaida. Ella trobava el nom lleig i no va fer res per tal que alguna néta se’n digués.
Els calendaris acostumaven a posar que el 16 d’Octubre era santa Eduvigis.

La celebració era un dinar amb assistència de tota la família -inclosa la iaia Xita i la tieta Paquita- tovalles de lagarterana amb uns brodats blaus sobre blanc que tenien molt relleu i feien ballar els plats i les copes. Sortia la cristalleria bona i la vaixella bona -amb les lletres MG (Maria Gibert, la tieta Maria)-  tant a les copes com als plats. Els coberts eren els de sempre, de plata amb inicials; si en sortien d’alpaca tenien un gust raríssim. La meva forquilla ja no punxava i tenia les banyes tortes, suposo que mossegades pel nen.
Tot això sortia quatre vegades l’any: Nadal, Cap d’any (que a més era l’aniversari de la mare), sant Lluís (sant del pare i casualment el meu) i com ja he dit santa Adelaida.
Conforme van començar a festejar o casar els fills i filla els “sobrevinguts” també. I els successius néts. La Trini era un cas molt especial perqué, a més de nòvia d’en Jordi era veïna de replà, amiga de la Montserrat i estimadíssima de tots ja de molt abans del festeig.

Cap al final del dinar, a l’hora del cafè, apareixia el tiet Josep que treballava a la Caixa de Pensions i no sé si també a les tardes o si tenia pluriempleus o martingales.
De mica en mica s’anava omplint la casa de tooots els germans,cunyats, nebots i “demás familia” que eren convidats a menjar dolços. Des que la Isabel Bou i el seu home van obrir una pastisseria al Guinardó els dolços havien de ser d’allà.
Naturalment alguns anaven desfilant i de no ser així no hi hauria cabut tanta gent. Això durava fins a l’hora de sopar.

Aquest ritual es repetia a les cases respectives per sants del tiet Joan, tieta Maria Dolors , tiet Esteve, tieta Montserrat, tiet Josep, tieta Francisca, tiet Paco i tieta Rita. Si no me’n deixo cap deu vegades l’any.

Aquest pis, el piset que avui tanco, va ser molt important per la mare; després de força canvis de domicili d’ella quan era petita o soltera, hi va haver els que va fer ja casada i amb un, dos o tres fills. El penúltim canvi a un pis del carrer Consell de Cent “a l’edifici del Teatre Escola” sembla ser que maco i assoleiat però en una planta alta. I sense ascensor. 1934 em sembla.

El pare es va posar malalt “del pit” o “dels pulmons”. Com molta gent de l’època.

La malaltia no s’anomenava pel nom (tísic o tuberculós) i l’eufemisme es deia en veu baixa. Això va ser un costum comú fins als anys 60. I li va prendre el relleu “el mal lleig”: el càncer, que tot just ara comença a anomenar-se en veu alta i pel seu nom.

Calia un pis sense escales. I el van trobar cent metres més cap a Muntaner.

Allà es va curar el pare.

Allà van passar la primera part de la guerra (la guerra, no cal dir quina).

Durant la guerra hi vivien els pares, els tres fills, “les tietes” Maria i Paquita, i una o dues noies jovenetes que no sé ben bé si eren minyones o estaven alla per tenir sostre, llit i menjar.

Quan “la bomba del Coliseum”, vivien al piset, relativament proper al lloc on va caure el projectil. L’ona expansiva de l’explosió va desquadrar l’estructura de ferro de “la tribuna” que mai més no va tancar bé i deixava passar un fred que pelava. Per fugir dels bombardeigs van buscar aixopluc on van poder: a casa d’uns amics a Sant Gervasi, a Cardedeu, a La Roca del Vallès. No sé quan ni per què van tornar a Barcelona, al piset.  Quan van mobilitzar el pare (tres dies abans de l’entrada dels nacionals: el 23 de gener del 1939) tots vivien allà. I també quan va tornar, després de la desbandada, que va ser per la Candelera (2 de febrer). És una història que, de tant sentir-la explicar tinc la sensació d’haver-la viscut.

I allà vaig néixer jo el 26 de desembre. A la Trini, veineta de nou anys o deu, li vaig fer moltíssima il·lusió i fins a la seva mort em va felicitar cada any sense faltar-ne ni un. Gràcies Trini.

Una altra que va quedar encaterinada, un cop passada la decepció que no fos nena, va ser la Montserrat, la germaneta de deu o onze anys. I sempre se m’ha dit que tant a la tieta Maria com la Manuela, la minyoneta que va seguir a casa fins no sé ben bé quan, els queia la bava amb el nen. Sento recordar només dues imatges de la primera i cap ni una de la segona. La mare escrivia a la Manuela al poble de Galícia de tant en tant. Quan ja amb 18 anys vaig tornar del primer estiu de Milícies amb els galons de sergent (com tots) la mare li ho va explicar i ella li va contestar que estava mooolt contenta que, tan jove, fes una carrera tant brillant com a militar…

Val a dir que jo era un milhomes (la mare m’acusava de no haver estat mai “nen”), poc propens a la moxaina però de paraula fàcil i insòlita per l’edat. Tenia un bon assortiment d’admiradores al barri entre les que destaco la Mercè, portera de la finca veïna, que sempre em va voler petonejar i que, ja grandet em feia avergonyir de tants aspavientos.

Al piset viviem quan hi va haver el sotrac de la malaltia (de nou els pulmons) d’en Juli el 1947. Va ser dels darrers a curar-se, recaiguda inclosa, fent tres anys de repòs i sense estreptomicina. La mare sempre va lamentar haver-se deixat convencer d’anar al Doctor Espinosa, especialista però possiblement antiquat, en lloc del metge de la família, el doctor Anguera que ella creia que estava més “al dia”. I segur que tenia raó: jo recordo que semblava beneit però es veu que era molt bon metge.

La Montserrat  va deixar de viure amb nosaltres cap al 46 per anar a casa del tiet Julio  amb la tieta Paquita germana d’ell, i quan es va casar el 1950 s’hi va quedar a viure; en Jordi va casar-se el 53 i va marxar al seu pis de la Granvia. I com que tots van començar a tenir fills -néts de la iaia Adelaida- la casa, teòricament buida, estava continuament ocupada per nens i nenes (ep! en torns separats per gènere) Hi va haver l’impass de l’intercanvi de domicili de la parella del pares amb la de la Montserrat amb l’Ernesto, que només va durar dos o tres anys. Importants per a mi 14-15 anys pel relatiu descontrol del que vaig gaudir.

En Juli es va casar amb la Consol i va marxar el 1957. 

Cap al 1960 a casa només hi quedaven el pares -els avis- i jo que començava a “festejar” i a treballar tot el dia. El 64 em vaig casar amb 24 anys i vaig deixar el piset, on havia nascut. L’abril del 65 va morir el pare.

El piset va quedar buit, només amb l’Adela, l’Adelaida, la mare, la iaia.

Un dia la Basi, la darrera “minyona” que anava a fer-li “feines” se la va trobar amb les mans agafades, arraulida en un sillò; garratibada de “dolor”. L’artritis se la menjava.

La Montserrat se la va endur cap a casa. Un pis del carrer Diputació era, en teoria, casa de la iaia Adelaida però funcionava més aviat com a sucursal per als adolescents de can Fleck. Lamento no haver estat prou al cas de tot aquest període. Jo tenia problemes i cabòries i no ho vaig saber veure i viure per ajudar. Gràcies Montserrat.

El piset va ser okupat i redecorat (!) temporalment per neta amb vel·leïtats hippies.

I un dia va acceptar deixar-lo buit. Des del primer dia era de lloguer.

Ara jo també me’n vaig. Del piset.

Petons a tots

Publicat dins de El corredor | Deixa un comentari

Esma

No fa gaire vaig descobrir l’existència d’un blog -que recomano fervorosament- que es dedica a glossar i comentar lieds. S’anomena Liederabend  i és obra i molta gràcia de Silvia Pujalte. No tinc el gust de conèixer-la, coses de la xarxa.

Com que el publica des del 2012 vaig recuperant de mica en mica els posts antics a més dànar seguint els que penja cada dimecres. És d’aquesta manera que vaig saber que l’any 2011 va ser l’Any de la Paraula Viva i que hi va haver la proposta d’aparaular -apadrinar- una paraula de la qual calia parlar al blog el dia 9 de maig de 2012. Ella va aparaular embadalir i això li donava peu a proposar l’escolta i lectura del lied del cicle Dichterliebe de Schumann: Aus meinen Tränen sprießen.

Doncs bé, aquesta idea em serveix com a excusa per aparaular i reivindicar una paraula : esma.

Tant la paraula com el concepte i algun dels seus derivats són molt importants per a mi; són una herència que clarament dec a la mare -la meva mare-.

Ella, com jo, tenia el problema de fer un munt de coses d’esma; la qual cosa vol dir que no saps on has deixat el comanament de la tele, que no saps si has agafat les claus, si portes les entrades del concert… Els que fem les coses d’esma no som conscients d’haver-les fet. Si ens filmessin, ara que tothom duu un telèfon amb càmera, podriem observar que la maleïda esma va associada a tenir alguna cosa agafada amb una mà -la mà principal, en general la dreta- i dipositar alguna altra cosa que teniem a l’altra mà al lloc que queda més… a mà. Naturalment no tenim ni la més remota idea d’on ho hem deixat. He pensat moltes vegades si no deu ser una interiorització excessiva del consell evangèlic “que la teva ma dreta no sàpiga què fa l’esquerra”  “Mateu 3-4” .  (Això de posar numerets després de citar un text bíblic afegeix solemnitat oi? Amb tot hi ha versions per a esquerrans que diuen que és la ma esquerra la que no ha de saber què fa la dreta. I estan parlant de fer obres de caritat, no pas de perdre les claus ni d’evasió fiscal).

Conviure amb aquesta pega és una condemna per a tota la vida. Ens hem de sentir humiliats en demanar als que ens han d’aguantar “Tu has vist el meu mòbil?”. O suportar la mirada entre compassiva i burleta dels propietaris del sofà on hem oblidat la motxilla en visitar parents o amics.  “Ja se sap, en Lluís Emili és molt despistat”, “Qui no té memòria ha de tenir cames”, “Un dia perdràs el cap”, … I com que tenen raó, somriu i calla.

I les coses que he arribat a perdre! Si un dia per un meravellós encanteri les pogués arreplegar totes em caldria un traster Bluespace talla XXL: ulleres, càmeres fotogràfiques, estilogràfiques, motxilles, paraigües, claus …

La desesperació em fa pensar sovint que voldria demanar el divorci de mi. Que n’estic tip. Però no es contempla la figura al codi civil i la que podria fer-ho, inexplicablement, no ho fa.

Una altra utilitat de la paraula és “no tenir esma per res“. No se m’acut fer-la servir en positiu: “tenir molta esma” i encara menys “tenir esma per molt

Últimament, per molts motius,  estic en un període de no tenir esma per gaire res. Per sort això em permet fer servir un derivat molt maco: tinc desesma.

I si en tinc esma faré més posts aparaulant mots zombis (*). Per exemple Oi

(*) mot zombi: paraula morta encara vivent

PD. Tinc entès que l’herència ha continuat per via bateig i apadrinament de filloles, la qual cosa confirma la sospita d’hiperevangelització

Publicat dins de El corredor | Deixa un comentari

El terratrèmol Rateta (2)

Res no va ser igual. L’arribada de la Isabel va afegir molt però no va capgirar gairebé res. Ella s’havia integrat al mon ordenat i quadriculat de la casa on mig pis l’ocupava el tiet Julio i l’altre mig la parella amb la nena, més una enfermera i una minyona.

La nena creixia molt llesteta i educadeta. Devia tenir dos anys i mig i menjava les galetes a l’espai que quedava entre l’acabament de l’alfombra (ja ho sé, hem de dir catifa!) i la paret per tal de no tirar–hi engrunes. M’aguanto d’escriure ara les mil-i-una gracietes  de la Isabeleta estimulada per una tata hiperactiva.

La Rateta, però, va ser una altra cosa. Fisicament no semblaven germanes: rossa i cabells estirats. I  quant a manera de ser… expansiva, riallera, gamberreta; capaç de caminar sobre la taula i continuar si aquesta s’acabava, talment com els dibuixos animats.

O d’anar a parar al fons de la piscina de Cardedeu i ser pescada per en Jordi que la va trobar amb els ulls ben oberts i morta de riure. O de mossegar l’orella del gos de la seva Oma des del cotxet. No parava i quan n’havia acabat una en feia una altra, sense malícia però amb constància agotadora. No recordo quan es va manifestar la passió per la disfressa (que conserva), ni quan va ser que la Montserrat, mare de la criatura, va pensar que fer-li la permanent seria molt bona idea.

Ben aviat es va veure que la convivència en aquell pis tan sotmès a un ordre immutable era complicadíssima. I es va produir l’intercanvi (que em va canviar, de retop, la vida): la parella i les dues nenes cap al Piset i els pares (meus) cap al pis del carrer Diputació. Entre un i altre pis una travessia i mitja. En Jordi ja era casat i no vivia a casa, en Juli si que es quedava vivint al Piset i jo… hi dinava amb els joves però sopava i dormia a casa del tiet Julio Continua llegint

Publicat dins de El corredor | Deixa un comentari

Estiu de 1952: La Rateta (1)

El 1952 havia estat marcat per a molts pel Trigesimoquintocongresoeucarísticointernacional; el Congrés.

Si a Barcelona diem o escrivim Olímpic ja sabem que no cal especificar de què parlem. Com si no hi haguessin hagut mai cap més Olimpíades (o Jocs Olímpics). D’olímpic no hi ha res més que els Jocs del 1992. Igual que passava amb els vells que de la Fira de Mostres encara en deien l’Exposició. Hi ha tot un barri que es coneix com a Congrés; els que ara hi van a viure potser no saben res de què va ser allò que algú va anomenar l’Olimpíada de l’Hòstia.

Però el 52 van passar més coses.

El 1950 la meva germana es va casar el 13 de març i el 15 de febrer del 1951 va néixer la primera de la nova generació: la Isabel. Moreneta, rinxolada, eixerida i contemplada per tota la població d’aquell 13 Rue del Percebe que era la casa del carrer Diputació.

Potser un altre dia escriuré sobre la Isabel que, si no m’erro, va ser la darrera de la família a viure al Piset.

Però ara tornem a la Rateta. Només un any i mig després de la Isabel li tocava néixer. Tooota la família estava pendent de l’esdeveniment; ningú se’n podia anar a Cardedeu a l’esperat estiueig. No em pregunteu perquè tots.

Recordem: 1952. Només tenia cotxe el tiet Xavier. A Cardedeu s’hi anava amb tren i en passaven dos cada dia, crec. El trajecte una horeta ben bona. Tren de fum agafat a l’Estació de França i volves als ulls en entrar al túnel que hi havia, passat Granollers.

La casa de Cardedeu no tenia telèfon ni se l’esperava. Per telefonar calia anar “a Teléfonos” on unes dones prenien nota del número que volies i quan teníen línia t’avisaven; si t’havies esperat, t’hi posaves, però podien passar hores; si te n’havies anat a casa segons com et venien a avisar “Que té conferència amb Barcelona!” .

Tot això potser ajuda a entendre que cap component de la tribu no es mogués del carrer Diputació o del Piset.

I això dels comptes i les “faltes” no era, ni és, una ciència exacta. I el part no arribava. Cal recordar també que no es tenia ni idea del sexe del nadó que s’esperava. Hi havia indicis molt científics com ara si la panxa era o no punxeguda…

Finalment i feliçment va arribar. No va néixer “a casa”. No estic segur si va ser a la clínica Santa Eulàlia, que era en una “torre” amb vitralls emplomats al vestíbul però sense ascensor per pujar al primer pis; que hi havia al carrer Ganduxer cantonada Modolell i que va ser substituïda anys després per un edifici (o adefesi) de Núñez y Navarro. O potser va ser a la clínica Adriano que és on van néixer molts Bou Salazar.

El cas és que, finalment, va néixer i era nena. La meva germana havia tingut un “arranque” de modernor i va batejar la primera amb un nom sense precedents familiars. Em sembla que Isabel era inèdit per les dues bandes; simplement li agradava. Si no m’equivoco.  A la segona la tradició i les arrels catalanistes van poder més i li van posar Montserrat. La meva mare, sempre pràctica, ja anticipava que quan un nom es repeteix s’acaba coneixent el nouvingut amb un diminutiu, un sobrenom, … Però la moreneta tirava molt.

I de Montserrat, Montserrateta i, fatalment, Rateta.

El bateig va ser molt sonat. A la Catedral (com tots a casa) amb un servidor fent de padrí que no cap a la pell (12 anys llargs). El que tirava l’aigua no crec que fos capellà -recordem: mitjans d’agost- i feia bromes i acudits. Continua llegint

Publicat dins de El corredor | 1 comentari

Gardènies 2

M’ho ha demanat qui pot fer-ho i no m’hi puc negar:  “Has de fer un piset parlant de les gardènies”

Potser veu que estic baix de moral i vol que escrigui coses que fan il·lu. Som-hi doncs.

El pare, el meu pare, era qui tenia cura de les plantes que teníem al Terrat, així amb majúscules. La gent es pensa que es tracta d’allò que hi havia a dalt de tot de les cases de pisos i on, segons com, hi havia colomars, safareigs, quartos de mals endreços plens de porqueries (no sabíem que en el futur en diriem trasters), o estenedors. Per mi el terrat era la prolongació, a l’aire lliure, del “piset”, del pis principal del carrer Consell de Cent 240.

El terrat forma part tan indestriable dels moments feliços de la meva infantesa que protagonitza un dels dos malsons que, si anés a un psiquiatre com ho fan els personatges del Woody Allen, sortirien el primer dia: vaig somiar que ja no teníem terrat a casa. Juro que encara em pesa l’angoixa de tan trista realitat. Sort que era un somni, un malson, una pesadilla.

En l’altre malson em veia a coll de la mare, al carrer Aribau a l’acera que dóna als jardins de la Universitat, i les cames em sortíen ridículament. “!És que ja ets massa gran; ja tens sis anys!”. Pobre Norai he pensat molt en ell.

1947 Pati de Consell de Cent. LEB amb l'espasa de croat7 ANYS

Tornem al terrat, a les plantes i al pare. Sense que jo hi donés gaire importància m’explicava coses de les plantes: que podien passar sed, que de vegades tenien pugó (no en deia pulgó), que es podien plantar esqueixos, que de vegades calia tirar “caparròs” que era una cosa de color verdblavós, que les hortènsies i les gardènies calia tenir-les plantades en terra de castanyer (que jo veia plena de troncs marronosos). Cal dir que, en la guerra cruenta entre nois futbolistes i plantes, les pilotes guanyaven la partida gairebé sempre. Les plantes sobrevivien penjades a mig aire i en la raconada del fons, anomenada La Manigua

1949-8FOTO XINO A LA MANIGUA

Sobre les gardènies recordo que, quan florien, eren molt celebrades per la seva olor tot i que calia no tocar-les ni una mica, ni amb els dits, ni amb el nas quan ensumava, perquè es feien grogues. No sé si és cert o si era una precaució contra la fúria infantil. Jo encara les tracto com si fos veritat de la bona.

D’altra banda no puc parlar de gardènies sense la banda sonora original de l’Antonio Machín. La lletra encara me la sé de memòria de cap a peus.

La Joana va néixer fa quaranta anys a finals del mes de maig. És temps de flors i també de gardènies i vaig decidir portar a la Fita un test amb una planta de gardènia amb Dues (Dos) gardènies en flor. Les violetes del casament i les gardènies de la Joana formen part de la petita història de la nostra parella.

Les plantes m’agraden, molt més les vives en test (no tinc jardí de terra), que no en rams sucades en un gerro. I n’hi ha que se’m donen bé, a mi i a la meva terrassa, i n’hi ha que em proporcionen una frustració rera l’altra. Entre les segones: els rosers, els llimoners, els magraners, les hortènsies, … Les azalees estic content si em duren un mes. Les Poinseties me n’he sortit de que visquin i facin alguna fulla vermella d’un Nadal a l’altre però dues temporades és massa.

I les gardènies… Han estat fins aquest any un seguit de fracassos. Comprades el 23 de maig per raons òbvies havien anat caient víctimes de malures o mals tractes diversos cada vegada que feia un intent. Però aquest any me n’he sortit que sobrevisquessin dues plantes que van arribar a casa l’any passat: una de mitjana-petita i despentinada i una de mitjana-gran més ufanosa tot i que, coincidint amb l’enyorament que li va provocar la meva absència quan vam anar quatre dies a París (l’enyorament i la forta ona de calor d’aquells dies) van esgrogueir i caure moltes fulles de la part interior. Amb tot de poncelles (com em costa dir-ho normativament quan “tota la vida” n’haviem dit ponzelles!) no en van perdre ni una.

Cal dir que les he mimat. Entrar-les a dins de casa quan hi havia avís de quasiglaçades, regades amb aigua del condicionador mentre en vaig tenir i amb aigua de garrafa amb poca calç ara que ja no me’n queda. Adob específic. Ni massa aigua ni massa poca (amb això els jardiners són tan poc precisos com els cuiners). Molta llum però res de sol directe… L’últim invent aplicat ha estat el sabó potàssic que diuen que va bé contra la mosca blanca i el pulgó i que no és tòxic per les bestioles ni pels homínids. Amén.

El dia 23 no se n’havia obert cap. Vaja! un altre contratemps a ajuntar als que no explico a cap piset.

Finalment però, a la tarda del dijous 7 de juny se’n va obrir una. La Primera.

IMG_0529

Em va fer feliç una bona estona. L’endemà dia 8 em vaig aixecar a les 5 del matí per gaudir de les alegries del prostàtic i vaig correr a la terrassa a veure i ensumar LA gardènia. Ja s’havia obert més i tenia els pètals exteriors cap avall com unes faldilles

IMG_0537

Els meus tímpans gairebé ja no capten el xiscle de les orenetes i bé que les enyoro; però aquella olor si que la sento. I també haig de dir que tenim un rossinyol instal·lat en algun arbre del carrer Milanesat que refila amb una empenta envejable i que sí que sento. I al vespre ja hi havia quatre gardènies obertes. La Fita va aprofitar per fer una seqüència de fotos de com s’anaven obrint en qüestió de minuts

I el mateix dia 8 s’esqueia el primer aniversari de la Duna.

El dissabte dia 9 vam anar a Castelldefels amb les famílies a celebrar l’aniversari i ella ens va obsequiar amb el primer passeig “soleta i feliç” de la seva vida,  com descriu la seva àvia, que és la Fita.

IMG_5031Duna caminant

Diumenge dia 10 al vespre, ja hi ha 17 gardènies obertes. Avui dilluns ja n’hi ha més de 20! i encara queden poncelles. I el perfum és …

IMG_0540IMG_0539

Què més vols!

 

Publicat dins de El corredor | 5 comentaris