Son

M’agrada la paraula son. La son, el son, el somni. En espanyol tot s’acaba amb sueño.

Particularment el son  no estic segur que tingui una traducció exacta en espanyol. He agafat el son. M’ha estroncat el son. Té un son molt lleuger… 

De les moltes maneres que es pot dividir la humanitat hi ha la dels que creuen que dormir és el millor que es pot fer i la dels que estan convençuts que dormir és perdre el temps.

Jo sóc dels primers. No m’agrada que em despertin inoportunament però encara em sap més greu despertar la gent que viu amb mi i estimo. Si m’aixeco el primer no buido el rentaplats ni pico la cassoleta del cafè per llençar el marro per no despertar ningú. No puc recollir el diari perquè el porter el deixa davant de la porta però si la obro grinyola molt fort (i no hi posem 3 en 1 perque el grinyol és el de casa i perquè serveix de campanetes que avisen si entra ningú). Segurament estic vorejant la mania però com deia la sogra Alícia “las manias no las curan los médicos”.

Conec persones de l’altre meitat del món. No diré noms. Com aquella que feia neteja de calaixos i armaris a les sis del matí amb la filla mirant de dormir al mateix quarto (veïna del Piset) o com la que les amistats li han de prohibir que les truquin per telèfon abans de les 9 del matí o durant els anuncis de La Riera (que és hora de migdiada).

Això em ve de la mare: el pare deia que quan ens cridava per anar al cole ho feia amb por de despertar. Li agradava dormir (de nit, no era noctàmbula com la seva mare o la seva germana) i li havia sentit explicar moltes vegades com trobava d’horrorosa  la tortura que va patir, deia, l’Àlvarez de Castro a mans dels francesos després del setge de Girona.

Quan estudiava, jo, i m’avorria m’agafava son. Jo crec que el meu jo trobava que era una causa de força major justificadíssima i m’estirava una estoneta sense remordiments. Per cert, això passava al Piset.

Els problemes i cabòries sovint, més que desvetllar-me, m’han fet venir son; com a evasió sens dubte.

Ara que tinc cosetes físiques de les que fan la punyeta estic tornant a allò de “mentre dormo no m’adono de res”. Perquè tinc aquesta sort, que si el dolor no em deixés dormir… malament rai; adeu remei màgic.

Hi ha moments de la vida que sense tenir gaire res d’especial m’han quedat impresos a la memòria.

Com aquest: Jo devia tenir uns 10 anys. Per alguna raó jo era a Barcelona, suposo que els pares també i part de la tribu/família era a Cardedeu (sinònim de Paradís) inclosos, naturalment els cosins Elies. El seu pare, el tiet Paco, tenia el despatx a la casa-rusc del carrer Diputació i m’hi van portar perquè, aprofitant que pujava amb tren a Cardedeu, m’hi acompanyés per quedar-m’hi. Em moria d’impaciència. El tiet Paco em va dir “Seu aquí  que hem d’esperar que sigui l’hora” De mala gana em vaig instal·lar en un sillonet, amb el cap arrepenjat en un braç de la butaqueta i les cames penjant per l’altre. Quan em va despertar resulta que el temps d’espera inacabable havia passat sense adonar-me’n. Quina delícia!

Per què recordo tan nítidament aquella felicitat?

Quan ara haig d’esperar pacientment que passin els minuts a les sales d’espera, o dins del tub de les Ressonàncies Magnètiques, o els dies per esperar tornar a caminar amb dos peus, torna a venir-me al cap la delícia del sillonet. Dorm i quan et despertis ja no caldrà esperar. Gaire.

Publicat dins de El corredor | 6 comentaris

Que diu el meu pare que no escriu – Post del Martí Bou

Que diu el meu pare que no escriu. Que diu que segons com li costa perquè quan s’hi posa… doncs que s’hi posa però potser no li surt gaire alegre.

Jo li dic, com el Burrito, que ha de seguir escrivint perquè, si d’algú tinc enveja de com escriu, és del meu pare. Té una manera de fer, de fluir, de deixar anar les metàfores i les construccions lingüístiques que les trobo molt elegants.

Tu fas igual. -remuga pel darrera- El que passa és que no t’agrades quan escrius.

Pot ser que tingui raó. Potser jo tinc la sort d’escriure com escric perquè sóc fill d’ell, i ell parla d’una manera molt concreta. I potser perquè també m’ha sortit algun gen seu. A saber què devia fer la Fita. Jo, el nas gros, no el tinc.

Ara és qüestió de convèncer-lo de que segueixi escrivint d’alguna cosa que el posi, no content, però segur que no el posi trist. Vés a saber: música per aquí, pintura per allà, mals d’esquena amunt, excursions d’Imserso avall.

La qüestió és que s’ho cregui.

És el que li costa més fer quan em vol convèncer d’alguna cosa…

Potser sí que sóc fill seu.

 

El Martí

Publicat dins de El corredor | 6 comentaris

Els dotze minuts de fama

Aquell senyor estrambòtic i genial, Andy Warhol, va dir que totes les persones tenen dret a quinze minuts de fama durant els quals ocupen l’atenció dels mitjans de comunicació. Encara que sigui per haver estat victimes d’un accident de trànsit.

Doncs bé, clientel·la: prepareu-vos perquè un servidor i la presidenta del meu club de fans, que firma DEMO i es diu Carme des de fa 91 primaveres, sortirem de l’injust anonimat i gaudirem quatre vegades dels nostres tres minuts (que sumen dotze) quan apareguem de manera estel·lar, en prime time. a la televisió. I ja ho he dit: no una vegada, sinó quatre!

L’estrena mundial serà el dilluns 19 de setembre a les 22:50 (altrament dit tres quarts i cinc d’onze de la nit), la primera reposició serà el dimarts 20 a les 16:30 (dos quarts de cinc, en dura competència amb el desenllaç de La Riera del dia). Es tornarà a passar el dijous 22 a les 12:30 (dos quarts d’una pel amics; hora de començar a fer l’arròs, que és dijous!) i finalment, en plena apoteosi de les festes de la Mercè, el dissabte 24 a les 17:15 (un quart de sis).

A quina emissora, canal o cadena? A BTV que, per no abusar de situació preeminent no es pot veure per la plataforma de Movistar, però si per TDT.

Farà part d’un minireportatge dels que componen el Programa “Va passar aquí“.

Els fidels seguidors d’El Piset reconeixereu desseguida que es tracta de passar “a la petita pantalla” un resum del serial que vaig dedicar a”La bretxa de Sant Pau”entre el 4 i el 15 d’octubre de 2014. Si us entreteniu a recuperar els tres capítols i no us surten imatges no cregueu que s’us ha espatllat l’ordinador; els senyors de WordPress han decidit que sense pagar no es poden tenir tantes gigues o byts o el que sigui, i ara haig de veure si pago i si sé com recobrar aquelles imatges. Veurem si me’n surto.

Serà dur suportar el pes de la fama però ens hi resignem

 

 

Publicat dins de El corredor | 3 comentaris

Germans

I sortint del funeral em vas dir “Has de tornar a escriure al Piset”.  I després per telèfon “¿per què no escrius sobre això?”:

“Oh tomba, oh cambra nupcial, oh sotscavat

estatge per sempre em guardarà, on vaig

prop dels del meu llinatge, gairebé ja tots, 

que entre les ombres ha rebut Persèfona!

D’ells, la darrera jo i, de molt, la més mísera,

davallo, abans que sigui el terme dels meus anys.

Allí, almenys nodreixo força il·lusió

de pervenir-hi amable al pare i cara a tú,

oh mare meva i cara a tú germà estimat;

car, morts, és amb les meves mans que us he rentat

i us he compost i sobre el túmul us he fet

l’oferta; i ara Polinices, perqué el teu cos

he recobert de terra, mira el guany que en trec!

I t’he honorat sens dubte, pels qui pensen bé.

Perquè, ni que jo mare hagués estat de fills,

ni si un marit tenia corrompent-se’m mort,

mai, a desgrat de Tebes, no m’hauria prés

aquesta pena. ¿I per quina llei ho dic?

D’espòs, mort l’un, podia haver-n’hi un de nou,

i fills d’una altra boda, si perdia el meu;

però amb pare i mare a l’altre món tancats,

no hi ha germà que pugui mai brotar per mi.”

(Antígona, de Sòfocles, traducció de Carles Riba i portat a l’escena per Clara Segura)

Déu n’hi dó l’encàrrec. Evocar aquestes paraules en un moment de pena intensa (i demanar-me que en faci una entrada al meu Piset mig oblidat) parla ben clar de per on respira la ferida i com, per una vegada, queda a la vista el forat que ens ha quedat a les entranyes.

Continua llegint

Publicat dins de El corredor | 3 comentaris

Els fanals del meu carrer

Visc en un carrer que, a efectes d’IBI té tots els números de ser catalogat com a zona privilegiada, dit d’altra manera: els que hi vivim som rics i gaudim de privilegis.No ho discutiré. Jo sé que no en sóc de ric i que és cert que gaudeixo de privilegis com l’impagable proximitat del Tren de Sarrià -també conegut com FGC-, més espai del que ara mateix necessitem, parquing a peu d’ascensor i també murgues com ara el veïnatge de dos carrers-autovia com la Ronda del mig i la Via Augusta que obliguen a posar doble finestra per sobreviure al soroll. Sobretot si es considera que cal sentir música per sobreviure.

Però fins fa ben poc hi ha hagut al carrer unes restes que posaven de manifest el passat mig rural mig cutre del barri de Les Tres Torres: els cables telefònics atravessaven el carrer i eren aguantats per pals de fusta: els postes de telèfon. IMG_7905IMG_7902

Ara sembla que ho estan canviant, substituïnt-los per uns no gaire bonics suports metal·lics i conduccions elèctriques i/o telefòniques soterrades.

A mi em sap una mica de greu certificar la desaparició d’un element -el poste de fusta- que em permetia creure que encara quedava alguna cosa del món que va existir quan jo vaig començar a viure.IMG_79012016-02-23 18.14.03

Aquest pals, els seus penjolls d’enigmàtiques capsotes i les modestes catenàries no seran mai objecte de protecció; fan mutis conscients que el seu temps ja fa dies que ha passat i que, com a molt, provocaran alguna exclamació de ¡ja era hora!

Jo ni ho celebro ni ho lamento. Ho constato: el pas del temps té aquestes coses i no faré la llista de desapareguts per no fer-me pesat. Tinc una contrapartida, però, que té alguna cosa de metàfora.

L’operació d’obrir les rases a l’acera (això de voravia no m’entra) del davant de casa va proporcionar moments de gran emoció al Norai, quan vam anar a buidar la bossa verda al contenidor del vidre.  Aquelles pales excavadores, aquells sorollosos martells pneumàtics, aquell obrir-se la terra,… ¿què més es pot demanar als tres anys i mig?

Doncs sí, hi ha més. Un cop fetes les conduccions noves  tocava plantar el pals metàl·lics nous (sense haver tret els de fusta, per cert). Un emocionant camió grua portava ajaguts els quatre pals i, d’un en un, els anava fent pujar fins quedar ben drets i fer-los encaixar en els cargols que sobresortien del bloc de formigó que havia estat enterrat prèviament. Presenciant la màgica operació la cara del nen no era prou gran per encabir els ulls gairebé tant com la boca. I ara venen els dos minuts de glòria:

-Te gustaria hacer esto, verdá?

– (que sí amb el cap)

– Venga, sube !

-(s’enfila a la falda de l’operari)

Tira de esa palanca!!

I el pal de metall comença a pujar, pujar… i dos homes l’ajuden a trobar els cargols i finalment queda plantat ben dret.

T’ha gustao eh?

-(careta indescriptible)

Se va a acordar toda la vida!

Moooltes gràcies senyor conductor de grues! El nen no ho sé però l’avi sí, segur, toda la vida mentre conservi la memòria. No vaig poder-ho retratar.
2016-02-26 18.19.20Però per tal que en quedi constància he marcat el fanal amb una N i la data: 29.XII.2015 a un metre i dos centímetres de terra.

Per cert, al cap de pocs dies el nen se n’ha anat a viure a un entorn que, segurament, encara està ple de pals de fusta que aguanten fils.

No el veurem tan sovint però haurà quedat constància que ja ha plantat un fanal. I em diuen que també, allà, un arbre. Ara només li falta tenir un fill i escriure un llibre.

P.S. Em vaig confondre i vaig escriure 2016 en comptes de 2015. I hauré de tornar-ho a pintar amb pintura ja que les pluges m’ho han mig esborrat

 

 

Publicat dins de El corredor, La tribuna | 3 comentaris

Nadal 1919

Nadal 1919Hi ha una manera de començar narracions molt repetida que consisteix a explicar que “estava regirant papers per veure si podia llençar-ne molts ja que aviat no hi cabrem i em va caure a les mans una fotocòpia d’un manuscrit; no recordo com em va arribar a les mans i quí deu tenir l’original. Son 11 planes escrites amb cal·ligrafia antiga”.  

A mi m’acaba de passar.

La reprodueixo tal qual respectant l’ortografia de l’època però afegint puntuació per tal que no se m’ofegui cap parent.

Diada de Nadal  1919

Es lo dia de Nadal un dia mes venturós del any, que tot somriu ab lo naixement de nostre bon Jesús y are aplegats tots com estem hus vuy contà una una historia de una pobre fustaret que vingué de Girona àb la caixa de einas à la esquena y àb 25 pesetas que li và donà el seu pobre pare, que al cel sia, las peripecias y treballs que và passa . Và arribà a Barcelona per alla/ Continua llegint

Publicat dins de El corredor | 3 comentaris

Jordà Vitó. Abraçades a Llançà

Avui la rellogada es decideix, finalment, a escriure un post des d’El Piset. Ja era hora Fita! 

Acabo d’arribar d’unes jornades, que encara continuen, a Llançà del 18th ECWS (European Confederation of Watercolour Societies) i entre d’altres activitats (Exposició, visites, demostracions, pintura nocturna …) vull destacar la participació i el Workshop que l’artista Teresa JORDÀ VITÓ va fer.

No sé quants anys té. Sé que els anys 60 ja pintava i que els 80 ja es dedicava a l’aquarel·la, discutint amb qui calgués, que l’aquarel·la és PINTURA. Aigua, paper, color i emoció … És una dona amb una energia creativa impactant i que s’expressa amb una veu força segura i articulada amb la particularitat del qui és totalment sord i no controla el seu volum d’emissió. El seu món interior ha de ser riquíssim!

Va proposar un tema ABRAÇADA (al qual es dedica com podreu veure si us passegeu pel seu blog), amb 3 colors: Pyrrole Red, Quimacridone Gold (que diu entusiasmada haver descobert fa poc i que li dóna des del groc pàl·lid fins a l’ocre daurat) i el Natural Teint.

2015-09-17 10.09.35

Va disposar dos fulls de paper, un damunt de l’altre, i davant nostre va començar a esquinçar el paper de sobre i el de sota, ensamblant-los, mullant-los i amb grans pinzells japonesos escampant el pigment i deixant que l’aigua i el color penetrin el paper, es fonguin i es confonguin en una abraçada. Un cop una mica sec, amb el cutter, va fer incisions i línies ferint el paper. El resultat aqui el teniu: conjunt i detalls de la part dreta i de l’esquerra de les incisions Continua llegint

Publicat dins de El corredor | 5 comentaris