El año cuarenta y pico

No sé ben bé per què abans d’ahir em vaig llevar amb una cançoneta al cap. Només en recordava un parell d’estrofes i la tonada. Jo em veia sentint-la al terrat de casa (del Piset), devia sonar per LA ràdio i segur que devien posar-la sovint.
Començava com l’encapçalament tot i que jo dubtava de la meva memòria: “devia ser Cuarenta-y-cinco” pensava.
Em sembla que fa temps la vaig buscar, sense èxit, a Spotify. Ara ho he tornat a mirar al Google que tot ho sap. I sí, o quasi: hi he trobat la lletra en una versió impresa en un paper que es devia vendre als mercats o dins del vagons de tercera dels trens de llarga distància (al Shanghai o al Sevillano, per exemple).
A dalt la presenta com a Corrido mexicano tot i que no recordo guitarretes a lo Trio los Panchos. Com veurem la lletra sembla inequívocament espanyola de postguerra i una altra cançó és Serba la Barí (Sevilla) i la identifica com a “Creación de Pepe Blanco” que com és sabut era un exitós cantant natural de Logroño intèrpret de cançó pseudo andalusa.
No em consta que Pepe Blanco fos a la plaça del poble quan Pepe Isbert va dir allò de “Como alcalde vuestro que soy os debo una explicación y esta explicación os la voy a dar
Atenció a la lletra que de ser d’avui hauria servit de base per una sèrie sobre “Las Profecias del mexicano” escrita per Dan Brown
El año cuarenta y pico
El año cuarenta y pico
según dicen los profetas
será el año de la paz (1)
Volverán las vacas gordas, (2)
los pollos a tres pesetas, (3)
los pisos para alquilar. (4)
El soldado combatiente
volverá a comer caliente
junto a la calefacción. (5)
Y tendremos los inventos
que la guerra trajo a cientos (6)
(1) Abans del 1945?
(2) Tothom coneixia els somnis de Josep. Ara no sé quants joves saben d’on ve això de les vaques grasses i potser ho confonen amb allò tan antic de les vaques boges.
(3) Pur somni de Carpanta. Amb l’eclosió dels camps de concentració per a pollastres i el pinso de farina de peix podem dir que, descomptada la inflació, ja ho encertaven.
(4) No hi havia pisos ni diners per pagar-ne el lloguer. La cantarella de “el problema de la vivienda” era tan crònica com la “pertinaz sequía” o la “conjura rojo-separatista-judeo-masónica”.
(5) Tot un retrat neorealista. Combatiente a la IIGM? La paraula calefacción em grinyola; en aquests temps braser i estufa de petroli.
(6) Reivindicació sorprenent, per a mi i en aquella època, de la guerra com a motor del progrés tecnològic. 
II
El año cuarenta y pico
comprará por veinte duros
un buen coche familiar.(7)
Y los perros pobrecitos
no tendrán ya más apuros
con chorizo de collar.(8)
No tendremos enemigos, (9)
ni en la calle los mendigos
pedirán para comer: (10)
Ese año! habrá que verlo
será el fin del estraperlo (11)

¡Quién lo pudiera creer! (12)

(7) El 1966 em van concedir (sic) un siscents del color que em va tocar -gris luna- per la mòdica quantitat de 60.000 “de las antiguas pesetas” més 17.000 d’impostos. Més de “veinte duros” però equivalent al meu sou mensual multiplicat per 11.
(8) Versió de fermar gossos amb llangonisses o llonganisses
(9)(10)(11)(12) Aquí el profeta no la va encertar gens. Feien bé de no acabar-s’ho de creure
REFRAN
En vez de cafiaspirina
tomarás penicilina
para curar todo mal.(13)
Gracias a los aviones
verás cinco o seis naciones
en paseo matinal.(14)
El vivir será un deleite ¡Sí,señor! (15)
En un mundo como una balsa de aceite. (16)
Solo habrá besos y abrazos ¡Sí, señor!
y en el metro no darán ya más codazos. (17)
El año cuarenta y pico
viviremos y reiremos
como en un sueño ideal. (18)
El año cuarenta y pico
será el mundo parecido
al paraíso terrenal. (19)
(13) Encert total. Recordem, però, que va trigar anys a ser assequible la penicilina pel comú dels mortals.  Amb què es guanyava la vida l’Orson Welles a “El tercer home”, pel·li que situava l’acció a Viena els anys “cincuenta y pico”?
(14) Força encertada la profecia amb l’ajuda de RyanAir. Aquesta és l’estrofa que jo era capaç de cantar lletra i música.
(15) Si senyor, un deleite!
(16) Això de la bassa d’oli… Si rememoro aquella lletra de sarsuela “Si las mujeres mandasen/ en vez de mandar los hombres/ serian balsas de aceite/ los pueblos y las naciones…” i penso en la Tatcher, la Pen, la SSS, la Cospedal, la Lideresa, la etc …; penso que no ho tenien ben entès.
(17) Una altra pífia
(18) Ja hi havia Maria?
(19) Abans o després de la poma?
Anuncis
Publicat dins de El corredor | Deixa un comentari

30 de gener. Observacions i reflexions

El 30 de gener té la particularitat de ser l’endemà del 29 de gener; el 29 de enero que des de ben petit vaig aprendre que era una estranya manera d’anomenar la Carretera de Cànoves. De Cardedeu, naturalment. I és que en el seu número 1 es trobava el meu paradís infantil. A tocar de la plaça de l’esglèsia.

Força anys després vaig aprendre que el 29 de gener de 1939 fou la data en què la vila de Cardedeu va ser… liberada. O ocupada. O envaïda. La història té moltes maneres de passar comptes fent servir paraules connotades. Tres dies abans, el 26, feiem festa al cole perquè celebravem la liberación de Barcelona. Cada poble tenia la seva liberación. I els seus yugos y flechas de fusta vermella a les entrades del terme. A Cardedeu una era al quilòmetre 1 de la Carretera de Cànoves. Precisament. Quilòmetre recorregut amb bici centenars de vegades.

Deixem el 29 de 1939 i anem al 30 de 2018 (ayer para el lector)

El dia s’anunciava important i, potser, mogut. El President del Parlament havia convocat un Ple per tal d’investir President del Govern de (la República de) Catalunya, el candidat que hagués reunit els recolzaments parlamentaris suficients.

Que normal i rutinari que sona escrit així i prou. No és el cas. Les eleccions al Parlament no van tenir res de normal: tot joc brut. Ara pensant-hi em recorda aquella Lliga que va perdre el Barça quan la tenia al sac després que li segrestessin el carismàtic i simpàtic golejador Quini (no amb finalitat política ni esportiva, però putada). O el temps que no permetien jugar Kubala, o després Cruyff, per problemes als despatxos de Madrid. El Barça és més que un club…

Resulta que uns quants Tribunals telefonats i comanats per les SSS, ahir van decidir que “calia recuperar el seni” i “tornar a la normalitat”, és a dir que cal nomenar un president que no es digui Carles ni porti serrell. D’altra banda el partít de las SSS li recorda al President del Parlament que té dos fills i que “me he quedado con su cara” . Democràcia orgànica en estat pur.

I jo, com que cal recolzar els que se la juguen, tornem-hi a fer de corista del Nabucco al Passeig Lluís Companys (abans Salón de Victor Pradera i encara abans Saló de Sant Joan).

Aquesta vegada jo sol, que la Fita no acabava de veure clar si la sessió estava convocada o no, ni si ho estava la mani.

Surto de casa amb el dinar acabat d’empassar, cosa que mai no m’ha agradat: m’agafa sòn. Motxilleta indepe groga de l‘Ara és l’hora, a dins l’estelada mida capa de Superman plegadeta i cap al tren. Jo en dic el Tren de Sarrià, els joves Ferrocarrils o Ferrocatas.

No faig cara de content. Estic fastiguejat d’aguantar tant de fill de puta baladrejant i donant lliçons de legalitats fetes a mida. Veig a l’acera, a l’escala de baixar i a l’andana llops solitaris com jo, d’edat mitjana o alta amb llacet groc. No hi ha somriures de complicitat. Determinació si. Animen el panorama dues noies molt joves i altes que juguen a posar-se i treure’s la “carota” de Puigdemont. Els comento que cal posar-les al clatell per dificultar la feina d’infiltrats; em diuen “Que s’infiltrin!” i segueixen fent la seva.

En el recorregut des de l’andana de la sortida pel Zurich, més llops solitaris amb llacet, una parella amb motxilla/estelada i nena, dues dones de seixanta pocs amb estelada i pal… Tots anem seriosos, determinats a no baixar del burro i amb molta experiència de manis. Tots sabem com s’hi va i què caldrà fer; però no es creen grupets. Se’ns nota que n’estem fins als collons.

Agafo l’autobús al davant de l’adefesi del Banco de España. (Un dia explicaré l’acudit del Destino de quan el van perpetrar). L’autobús va mig buit. Al darrere del conductor una dona jove i grassa, amb samarreta indepe i estelada als dits. Va sola, pell de color de xocolata.

Penso:                                                                                                                                                      1.Ostres!   2.I perquè no? per què ella em sorprén?   3.Ja fa anys que hi ha adopcions… 4.Però quina diferència hi ha entre pell de xocolata i pell canyella o pell iogurt desnatat 5.Per què trobo diferent que provingui de Guinea a que provingui de San Feliz de las Lavanderas (Leon)?

Més enllà un home d’edat incerta, desmanegat i desendreçat. Amb llaç groc i algun distintiu indepe que ara mateix no recordo. També va sòl, seriós i no mostra complicitat.

Baixem tots a l’Arc del Triomf i es va veient que Déu n’hi do dels que acabarem essent. Grups de gent que s’han desplaçat des del seu poble una mica més barrilaires. S’acaben les carotes de Puigdemont que subministra una perillosa activista de setanta anys. A mi em toca una carota sense retallar i sense goma. L’éspectacle de tanta gent adulta tirant a jubilada amb les carotes al clatell és força còmic. Però no hi ha broma. No estem d’humor. No he tingut esma de retratar-ho. N’he buscat imatges a la xarxa i no n’he trobades. Continua llegint

Publicat dins de El corredor | 1 comentari

Ells s’ho perden

Fa molts molts dies que em ronda aquest tema i reviure el primer d’Octubre al Sense Ficció que va emetre TV3 és una empenteta més. Potser la que em faltava.

Els que hem anat participant en les accions col·lectives que hi ha hagut d’ençà el ja llunyà 2010 segur que no ho podrem oblidar.

He intentat fer-ho entendre a persones que, en principi em pensava que em podien “acompanyar en els sentiments”. No me n’he sortit gaire. No s’ho creuen No s’ho volen creure.

Amb sort ens creuen ovelles idiotes, ensinistrades per malèfics líders. Si no hi ha tanta sort ens classifiquen com a nazis, garrulos, feixistes, nordcoreans, fills de puta, comissaris polítics i un frondós etcètera. Que els liders engalipadors hagin anat desapareixent i sent substituïts per altres de diferents no serveix per desenganyar-los. Recordeu quan el dimoni era Carod o, més endavant, que tot era un muntatge de Mas? Els deies que era a l’inrevés: que Mas veia que la gent anava en una direcció i ell no feia res més que enfilar-se al carro cuitacorrents per posar-s’hi al davant i no perdre el tren? Res a fer.

Em sap greu per ells perquè no saben el que s’han perdut.

Hem participat en un projecte il·lusionant en positiu, amb voluntat de construir, deixant de banda els “diguem no” i els “anti”. Finalment hem anat a favor.

Hem comprovar, amb grata sorpresa, que som molts “molts més dels que volen i diuen”. Que tot s’ha anat fent amb cara de contents -allò dels somriures sona carrincló però és tan encertat que costa trobar una expressió millor.

Fins ara. Fins avui mateix.

Hem tornat a casa cada vegada orgullosos del nostre país, del civisme i sentit de l’humor dels nostres conciutadans.  Últimament a les manis milionàries jo no hi he vist servei d’ordre i és que no tan sols no cal sinó que tothom sap que no cal. Fins i tot els policies saben que no hi haurà aldarulls ni disturbis violents. Els helicòpters no vigilaven, només emprenyaven per tal de no deixar sentir els violoncels.

Veure des de primer rengle i des de primera hora (quarts de nou) el que anava passant a la Rambla de Catalunya, veure tanta gent, autoconvocada com jo.

De tota mena: executius que sortien de la feina disfressats amb l’americana i corbata, iaies i tietes sortides de les Tresines, gent jove amb cabells i pircings. Hi havia de tot.  Vaig estar arrepenjat al famós cotxe que al vespre va servir de tarima als Jordis per demanar que la gentada deixés sortir els policies. Al vespre jo no hi vaig ser, el que jo sé és que al matí demanavem que no el fessin malbé i la gent ens creia. Que diguin el que vulguin això va passar. Enorgullia i emocionava.

Ja abans, el primer referèndum (que en diguin com vulguin), el del 9-N, va resultar extraordinàriament emotiu.

Tantíssima gent gran votant amb el pensament posat en els que ja no ho podien fer. Llagrimeta. I tot amb unes ganes de fer-ho net i bé totalment exemplar. Que diguin el que vulguin. Jo hi era.

I el 1-O.

Jo quan llegia testimonis del 14 d’abril del 31 envejava secretament la generació dels pares per haver-ho viscut -tot i acabar tan aviat i tan malament-.                                          Ara ja no els envejo: nosaltres, hem viscut uns moments que potser superen allò.

Hi ha un neologisme que sembla inventat per descriure el que va ser el referèndum del primer d’octubre de 2017: empoderamentJo me’n reia de la meva filla i resulta que la paraula és completament útil. La gent voluntaria i plena de determinació va prendre el poder per exercir el seu dret a votar. Ho veu veure i viure quasi tots els que llegireu això, i si no n’heu tingut testimonis propers que us ho han contat.

Ara no explicaré el meu 1-O, que va ser molt llarg i emocionant.

La primera imatge que em ve a la memòria és una cua que s’enfilava carrer Doctor Roux amunt i es perdia a la cantonada. Tots aguantant hores de pluja amb paraigües oberts.     I d’aquests el 10% per votar que no. Aquests són demòcrates i no els que per guanyar necessiten ficar a la presò els oponents.

Aquell Hem votat!! de les deu de la nit, el ridícul que va representar no poder-ho impedir és una cosa que no poden païr i que explica la ràbia de la reacció que estem vivint.

I només els ha faltat convocar unes eleccions en condicions dignes de Ceaucescu !i perdre-les!.

Aquesta humiliació l’estem pagant i la seguirem pagant però no en esborren de la memòria les emocions viscudes.

Tot això és el que es perden. Encara hi són a temps perquè això encara no s’ha acabat.

P.S. En rellegir el que he escrit per estalviar-me bunyols me n’he adonat que una de les coses mes gratificants havia quedat “al tinter”: la complicitat, el bon rotllo, el lleu somriure quan el que seu al seient del davant de l’autobús porta el llacet groc.

La comunicació immediata amb aquelles persones que et trobaves al costat al peu de les fonts de Montjuïc, al davant del Palau de Justícia, al Passeig de Gràcia-Provença, a la Meridiana, al davant del Parlament… Fàcilment sortien trets biogràfics propis o dels pares.

I el 1-O no diguem, la que et deixa un paràigua per anar a casa i no coneixes de res, o que et dona galetes o cafè amb llet del termos. O mirar-se d’una altra manera aquell veí que sempre és tan distant. A molts llocs la consciència de veinatge -de barri- es va forjar aquel dia.

 

Publicat dins de El corredor | Deixa un comentari

Dies per les absències

Hi ha un consens molt general a considerar que les festes de Nadal són moments en què és inevitable el record dels que ja no hi són. Sempre amb un punt d’enyorament i de tristesa. Alguns els hem trobat a faltar cada dia de l’any i altres s’han anat esborrant.

Hi ha però unes altres absències; les d’allò o  d’aquells que no hi són tots.

M’agrada molt l’expressió “no hi és tot”. Avui no sé si encara hi ha algú que la faci servir amb naturalitat i em fa l’efecte que moltíssima gent mitjanament jove no n’entén el sentit.  Jo la sento dins del cap amb la veu de la iaia -la meva iaia- dient “Ai pobreta! si no hi és tota…”.  El diccionari ho defineix així:

no ésser-hi tot No tenir el seny complet. Aquesta dona no hi és tota. 

Aquí em ve la temptació d’estirar un altre fil: tenir el seny complet (Qui canta a la taula i xiula al llit no té el seny ben complit)

Seguim amb el no hi és tot. El Norai ja fa un parell d’anys parlant del futur va deixar anar aquesta frase memorable: “es que quan tinguis cent anys ja t’hauràs mort per tot arreu”. 

No és segur però és ben probable. El que és segur és que pel camí m’hauré mort una mica. De mica en mica resultarà que no hi sóc tot. I ara no profetitzo demències sinó que constato progressives pèrdues.

Per això a l’hora de fer balanç em dolen també les absències. La constatació d’allò que no hi és tot.

Per començar, jo no hi sóc tot. Coses que ja no sóc capaç de fer com resistir viatges llargs amb cotxe, caminar a pas de tortuga contemplant pintures, fer bricolatges que demanin esquena ferma o dits precisos, comprendre i retenir instruccions d’apps. Sordejar decididament d’una orella. No poder ni pensar en anar en bicicleta. Mirar-me al mirall i no reconèixer-me…

I també les absències de llocs o coses que hi són però ja no hi són: les floristes de la Rambla, el mercat de la Boqueria, la Fira de santa Llúcia, la bomboneria Can Fargas… Dolen més les decadències que les desaparicions totals com la del Vinçon o Discos Castelló que “s’han mort per tot arreu” .

I especialment les persones que ja no hi són del tot; constatar que he perdut, per causes de salut o de posicionaments, amistats que jo havia tingut .

He descobert una altra tipus de pèrdua: amics de la infantesa o parents estimats retrobats després de molts anys i veure que no és possible reprendre fils que fa temps que es van perdre; comprovar que un cop exhaurida la conversa evocadora de records comuns no és possible omplir el buit que deixen tants anys de vivències no compartides.

Hi són -hi som- però no hi som tots. Ja no hi som per tot arreu.

Prometo que la resta de l’any em concentraré en allò que sí que tinc que, ben mirat, és molt.

 

Publicat dins de El corredor | Deixa un comentari

De Schubert a Salvat-Papasseit

Ahir al vespre vam anar a un recital de lieder de Schubert. A l’Auditori dins del “Cicle de lied”.

Els intèrprets eren, per a nosaltres, uns perfectes desconeguts: el baríton Samuel Hasselhorn i la pianista Renate Rohlfing. Em feia molta mandra després d’una jornada de preparació estressada de les dolces festes com són aquestes les de Nadal. Per relaxar hauria preferit una dosi intravenosa de quartets de corda una mica depriments de Beethoven, de Xostakovitx o de Janaceck. Els diferents forns no estan per bolleria

Però vet aquí que el programa no era el temut enfilall de hits -tots bellíssims- sinó una molt ben pensada juxtaposició de lieder relacionats entre ells per la temàtica i pel clima. El programa ja ens ho advertia: comença amb els eufòrics Bei dir allein i, especialment, l’An Sylvia però, després aprofondia sense parar en les meravelloses desolacions del  jove i sempre desgraciat Franz Schubert. Aprofito per agrair i aplaudir que ens fossin repartits els textos en versió bilíngüe impresos en un paper més que digne i en lletra negra sobre blanc (no esteu tips de programes de disseny en lletra negra sobre granat fosc que, a sobre de ser difícils de llegir en sales penombroses, fan una poc agradable pudor de tinta?)

He escrit que els intèrprets eren uns perfectes desconeguts. Ara ja els coneixem i ens van semblar perfectes. Veure des d’una fila 4 de la sala Oriol Martorell ajuda molt ja que veus les cares, sents les respiracions, captes com juga el diafragma del baríton i t’adones de com la pianista manté uns necessaris segons la darrera nota i ens fa aguantar la nostra respiració. Vam gaudir-ne molt. Gràcies perquè ho necessitàvem.

Malgrat l’interès de tot el recital no vaig poder evitar que el cap se me n’anés de manera imprevista. Els que em coneixeu sabeu que m’agraden les paraules, les llengües, les variants dialectals, les traduccions. I vaig ensopegar amb el títol d’una de les peces més curtes: En el Dia de Difunts o sia Am Tague Aller Seelen.

En el primer vers diu:

Descansin en pau totes les ànimes!   /   Ruhn in Frieden alle Seelen

Jo vaig estudiar alemany a l’Escola de Comerç i vaig aprendre, justet justet, a escriure una carta comercial (memoritzada de dalt a baix) que agraïa una comanda amb la fórmula Wir danken innen für ihre Anfrage i acabava amb un arcaic Hochachtungvoll. És probable que hi hagi faltes. També vaig aprendre coses tan interessants con que el gall és el senyor del galliner (Der Hahn ist der herr des Hünnerhofes). I poca cosa més.

Com en l’anglès i l’italià, que no he estudiat mai seriosament, les lletres de les cançons, de les òperes, dels lieder, de les Passions m’han anat ajudant a intuir de què van els textos alemanys.  Am Tage és fàcil Tag és dia (guten Tag!) i la declinació deu fer que sigui En el diaAller també està xupat, alles vol dit tot  (Deutschland über alles, o aquell Alles liegt so weit so weit, de la cançó que fa tres anys i dotze dies vaig dedicar al Salvador que seguirà sense felicitar-me l’aniversari).

Però Tage Aller Seelen és Dia de Difunts? Penso que si però no. De l’endemà de Totssants en deiem el dia de Difunts (o dels Fidels Difunts o menys respectuosament el dia dels morts) però aquell primer vers inclou la paraula Seelen que és traduïda com a ànimes. I Bach la fa servir profusament en els seus oratoris; per tant també seria el Dia de (totes les) les Ànimes.

Es clar! les Ànimes (nom popular d’una parròquia del barri de la Salut), les Ànimes que tenien el nom pintat en alguna de les múltiples guardioles que guarnien les esglésies, les Animetes del Purgatori destinatàries dels darrers parenostres dels inacabables rosaris de casa i del cole; les Ànimes protagonistes de les safates pidolaires, cremant, de mig cos en amunt, envoltades de flames que semblaven mitjos pebrotets del piquillo.animetaIMG_6433

Tot això no ho vaig anar rumiant durant el concert però, comprimit com un arxiu en Rar, ha anat sortint mentre escrivia.

Però qué te a veure Salvat-Papasseit amb tota aquesta digressió? Paciència. Continua llegint

Publicat dins de El corredor | 3 comentaris

Exili interior de nou

M’agrada la poesia però no sóc un bon lector de poesia.

Gairebé tots els versos -els poemes- que se’m fiquen a dins ha estat perquè algú més savi, més pacient, més sensible que jo me’ls ha triat i me’ls ha proposat en una cita al capdamunt d’un llibre, d’un article del diari o, molt sovint, me’ls ha musicat i cantat i m’ha fet descobrir-ne el seu sentit profund: Raimon, Llach, Serrat, Paco Ibáñez, Brel, Brassens, Gardel, Cohen, Mahler, Richard Strauss, Schubert, Schumann, i un llarg etcètera m’han fet veure què diuen unes paraules que, barrejades en un gavadal de lletres, no hauria estat capaç de descobrir jo sòl.

La poesia, molt sovint acomboiada per la música, em serveix per descriure’m a mi mateix coses que em passen, que passen, que sento. És un fenòmen curiós que no sé si és compartit o només meu; tot és passar la frontera del nord i venir-me al cap lletres i músiques franceses. Per exemple.

Vull explicar cóm les paraules em venen al cap sense voler i resulta que m’està passant; aquests versos del Serrat són els que ara mateix se m’han ficat al cap

Paraules d’amor senzilles I tendres.
No en sabíem més, teníem quinze anys.
No havíem tingut massa temps per aprende’n,
Tot just despertàvem del son dels infants.

En teníem prou amb tres frases fetes
Que havíem après d’antics comediants.
D’histories d’amor, somnis de poetes,
No en sabíem més, teníem quinze anys…

Hi ha unes paraules de Salvador Espriu que, fa molts anys, ens va fer escoltar Raimon i no paren de ressonar-me al cervell:

Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.

La fastigosa realitat que estem vivint a Catalunya -ocupats militarment i okupats políticament amb el vist i plau, i plau molt, de les altes, mitjanes i baixes instàncies de l’Administració de la Justícia (sic) espanyola- em bloqueja la possibilitat d’entrar al meu pobre piset. Cada vegada que sento notícies o les llegeixo al iPhone o al diari de paper sento que qualsevol cosa, dret o fins i tot persona em pot ser pres en qualsevol moment. Amb aplaudiments de procedència dolorosa i inesperada o de persones que fa molt de temps que sé quin peu calcen.

Dijous que ve podrem comptar, altre cop (quina paraula!) si som molts o moltíssims i sabrem, després de caminar i mirar fins al ponent què més estaran disposats a prendre’ns. Això si, aquesta vegada amb garanties, després d’una campanya neta i polida. Cínics!

Ho deixo aquí perquè estic massa trist, massa emprenyat i em cal assumir que allò que vam aprendre ho hem de treure del prestatge dels “records” per posar-ho ben a mà i fer-ho coneixer als més joves:

No saber el nom (el que no se sap no es pot cantar) dels companys de fatigues, encara que sigui de coses com cantar els Segadors amb bufanda groga, que compte amb el que dius per telèfon, que les reunions es convoquen boca a orella, que compte amb els papers que guardes, que compte amb les fotos que tens al telèfon, …

Anys 60 i 70 que tornen com un pentimento després d’haver corregut sota una catifa – bruta de calç, txapapote i Faes- durant aquests temps que els infectes desinfectadors i ribotaires anaven transitant de l’americana de pana fins als Consells d’Administració.

A veure si podré tornar a fer Pisets més alegres i evocadors de quan tot just despertàvem del son dels infants. O si hauré de tancar-lo per lliurar-me del perill d’okupació.

Publicat dins de El corredor | Deixa un comentari

Fe d’errades a “la 1978” i nova informació

Quin desastre!! Acabo de saber (hauria de dir “recordar”) que, si bé la Marina va néixer el dia 7 de desembre de 1978, la “1978” va ser refrendada -en referèndum legal segons les lleis vigents emanades del franquisme- el dia 6 de desembre de 1978.
Per tant els sants que podien haver donat nom a la neonata Constitució Española son uns altres. Vegeu quins:
Santa Asela
San Bonifacio Sibidense
Santa Dativa
Santos Dionisia y compañeros
San Emiliano médico
San José Nguyen Duy Khang
Santa Leoncia
San Mayórico
San Obicio
San Policronio
San Servio
San Tercio
Beata Luisa María Frías Cañizares
Beato Pedro Pascual

Opino que no són gaire millors.

Alguns semblarien un anunci de perles com Viva Mayórica,Pimages-2

victorejar Santo Obicio sembla inquisitori,P300px-Pedro_Berruguete_Saint_Dominic_Presiding_over_an_Auto-da-fe_1495

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

San Tercio ens evoca els de Flandes,

O el Tercio de Regulares (els joves no saben que eren els “moros” enrolats per ajudar la Cruzada dels Nacionals; el que sembla en Franco és en Franco). Algun d’aquests potser és el que es va quedar el rellotge del meu pare com a just botí de guerra. No en Franco, els de l’altra foto

 

Es veu que encara existeixen i desfilen

 

També hi ha el Tercio de la Legión amb cabra i tot.images-2

O els inoblidables Tercio Sindical i Tercio Familiar de l’enyorada època en què totes les aigües eren al seu “cauce”.

Les eleccions municipals del Tercio familiar o “de cabezas de família” era el que més podia recordar unes eleccions amb urnes i campanyetes electorals i tot. Algun cotxe amb altaveus una vegada anava proclamant “Vota Félix Gallardo” i les meves nebodetes cantaven, sense ironia, “Vota Félix, el gato”. Era el 1973. No he trobat cap fotografia del sr Gallardo, el bigoti del qual podia evocar els del gat. Si aneu a Google i busqueu Fèlix Gallardo us sortirà un destacat capo dels narcos de Mèxic. No és el mateix. El d’aquí va ser un destacat fabricant de droga però legal.

Tercio també és allò de canviar la manera de torturar un toro.

La lidia de un toro en una corrida de toros se divide en tres tercios: el tercio de varas, el tercio de banderillas y el tercio de muerte.

Dir Viva Servia! pot provocar mals entesos vist que ara ningú no vol ser comparat a Sèrbia per més semblances que hi hagi.

La millor opció en temps de globalització potser hauria estat Viva la Pepa Nguyen Duy Khang encara que semblés el nom d’un milionari comprador d’equip de futbol.

En definitiva: millor que en diguin “la 1978”.

Publicat dins de El corredor | Deixa un comentari