No puc

Això del piset ha estat una manera de comunicar amb algunes persones estimades que em queden. Com que no sé, tècnicament, crear una alternativa seguiré escrivint coses per aquestes persones.

Avui reprodueixo el poema de Joan Oliver/Pere Quart que em deixa les paraules per dir el que jo vull dir

VACANCES PAGADES

He decidit anar-me’n per sempre./Amén

L’endemà tornaré/ perquè sóc vell/ i tinc els peus molt consentits,/ amb inflors de poagre.

Però me’n tornaré demà passat,/ rejovenit pel fàstic./ Per sempre més./ Amén

L’endemà passat l’altre tornaré,/ colom de raça missatgera,/ com ell estúpid,/ no pas tan dreturer, ni blanc tampoc.

Emmetzinat de mites/ amb les sàrries curulles de blasfèmies,/ ossut i rebegut, i lleganyós,/ príncep desposseït fins del seu somni,/ job d’escaleta;/ llenguatallat,/ sanat,/ pastura de menjança.

Prendré el tren de vacances pagades./ Arrapat al topall./ La terra que va ser la nostra herència,/ fuig de mi./ És un doll entre cames/ que em rebutja./ Herbei, pedram:/ senyals d’amor dissolts en la vergonya.

Oh terra sense cel!

Però mireu-me:/ He retornat encara,/ Tot sol, gairebé cec de tanta lepra./ Demà me’n vaig/ -no us enganyo aquest cop-. /Si, si, me’n vaig de quatre grapes/ com el rebesavi,/ per la drecera dels contrabandistes/ fins a la ratlla negra de la mort.

Salto llavors dins la tenebra encesa/ on tot és estranger/ On viu, exiliat,/ el Deu antic dels pares.