Rebesabans

No fa pas tant, quan jo deia, escrivia o pensava, cóm era alguna cosa abans tenia una noció difusa del temps a què m’estava referint, però creia que qui fos que m’escoltava o em llegia entenia on era aquest temps imprecís.

Vaig créixer amb la cantarella “dels grans”: abans de la guerra. No calia dir quina guerra. Fins i tot en deien, la nostra guerra. Suposo que calia diferenciar de la Guerra Mundial i d’altres guerres que tenien nom: la de Cuba, la del Catorze, la de l’Àfrica…

També hi havia una expressió que feien servir “els grans”: els meus temps; jo, setciències i repel·lent, pensava que dir això era absurd ja que, si hi eren, els temps actuals també eren seus. Ara si que ho entenc; com moltíssimes altres coses he trigat anys però ho entenc. Hi ha hagut uns temps que eren del tot meus mentre que uns altres, del començament i del final, que n’he estat o en sóc usuari però que no son els meus.

Amb tot, en aquest no-fa-pas-tant, jo evocava records d’infantesa, persones desaparegudes, botigues curioses, costums i comportaments que jo mirava de guardar a la memòria escrita potser per protegir el record que s’anava fonent dins d’una lleu boirina.

Vaig arribar a parlar d’aquest abans amb la meva estimada neboda en algun dels meravellososs àpats megafamiliars que teniem, encara, la sort de poder celebrar. No fa pas tant. I, amb ajuda del xampany, crec que vam arribar a la conclusió que potser ja no n’hi havia prou amb abans, sinó que calia introduir l’abans d’abans. Un exemple ben aclaridor: abans era el temps que el Camp Nou era nou i abans d’abans era el temps del camp de Les Corts, de les restriccions, del racionament, del Congrés Eucarístic…

Fos com fos, els records -i els testimonis- desapareixien d’un en un, s’anaven difuminant lentament. Alguns eren víctimes de fenòmens més sobtats com l’impacte del turisme en el paisatge urbà.

Però això d’ara necessita una altra paraula. Si dels avis dels avis en diem rebesavis, dels temps d’abans de la maleïda pandèmia n’hauriem de dir Rebesabans.

I començar a poar a les imatges que tenim al cervell i temem no poder tornar a viure mai més: les trobades familiars com la que evocava fa un moment, sense precaucions, sense mascaretes menjant sense manies de la mateixa plàtera de costelles a la brasa, o petonejant tota mena de renebots, renebodes, renebodets i renebodetes.

O anar a concerts amb la sala 2 de l’Audiori plena de persones sense caretes, uns a tocar dels altres i petant la xerrada abans d’entrar o a la sortida.

O veure créixer els nens cada dia, abraçar-los cada dia, fer-los -i rebre- petons cada dia sense cap precaució ni comptant si viuen o no a la mateixa comarca.

O anar a veure o rebre els amics tranquil·lament. I veure’ns tota la cara. Ara només podem saber si hi ha rialles però ens perdem la tendresa dels somriures

O anar a la platja, o a la piscina, o al gimnàs, o al Corte Ingés, o al Bauhaus, o a l’Ikea o al restaurant de la cantonada o a comprar el pa sense fer cues al carrer “guardant les distàncies”

O anar a manifestacions omplint els carrers i comprovant “que som molts més que els ells creuen i diuen” .

Els que estigueu vivint tot aquest malson i sigueu prou joves per superar llargament aquests temps -els vostres temps, recordeu que hi hagué un munt de coses que heu de saber que eren normals i que podreu tornar a gaudir. Si no us deixeu ensarronar pels algoritmes