Avui toca l’Isabel. 15 de febrer de 1951. La nena que va reomplir la falda de la iaia.

El 27 d’agost de 2018, en començar l’entrada Estiu del 1952. La Rateta (I), jo escrivia

El 1950 la meva germana es va casar el 13 de març i el 15 de febrer del 1951 va néixer la primera de la nova generació: la Isabel. Moreneta, rinxolada, eixerida i contemplada per tota la població d’aquell 13 Rue del Percebe que era la casa del carrer Diputació. 
Potser un altre dia escriuré sobre la Isabel que, si no m’erro, va ser la darrera de la família a viure al Piset.

Avui l’Isabel fa 70 anyets; està ben clar que avui li toca.

Escrivia això fa un any clavat. La Covid i altres sotragades van tallar en sec la contrucció de pisets. Ara, amb 71 anys i dos dies encara li toca més.

Per situar ben bé com recordo jo aquell gran esdeveniment haig de recular fins al 1948 o 49. L’escena passa al terrat del piset. Jo jugant a futbol tot sol per allà i la mare parlant a través de la reixa, amb la veïna del costat de casa; no pas la senyora Trini sinó la de l’altra banda, que ja no era de la mateixa finca i tenia un terrat molt gran perquè ells ocupaven les dues portes del principal. Suposo que eren una mica rics.

Era la senyora Abella. La recordo com una dona gran, de cabells blancs ben pentinats i de tracte amable i educat; una mica distant. Em sembla que en aquells dos pisos només hi vivien ella, que devia ser vídua, un fill, més gran que els meus germans, i crec que una filla. No es deixaven veure quasi mai. Al pati de tant en tant se m’hi penjava la pilota. Jo tenia tres opcions: demanar a la minyona dels Abella, quan sortia al terrat, que sisplau em tornés la pilota. O saltar la tanca furtivament i recuperar-la. O donar la pilota per perduda. També podia passar que algú la trobés al seu terrat i me la tornés. Era un terrat amb plantes ben cuidades però poquíssima vida de persones.

Doncs bé, en el record veig la senyora Abella lamentant que no tenia, ni preveia arribar a tenir nets i la mare deixant anar alguna llàgrima furtiva i solidària. Ella ja no tenia “nens” a casa i tampoc nets en perspectiva; amb vuit o nou anys jo, a ulls de la mare, ja no era un “nen”. En Jordi i en Juli no tenien nòvia i la Montserrat tampoc no festejava ja que, segons els germans buscarraons, no tenia “ganxo”. I els gregorians que el pare li passejava pels nassos no li feien peça.

Devia ser el 1948 o 49. La Montserrat es va casar l’abril de 1950. I la Isabeleta va néixer el 15 de febrer. No sigueu mal pensats ni feu anar els dits; són deu mesos i en aquells temps no es veia bé fer Pasqua abans de Rams, ni cap de les perversions que avui són acceptades i normals.

Va ser tot un esdeveniment a la casa del carrer Diputació. El matrimoni Fleck convivia amb el “tiet Julio”-ric, vidu, gran, ordenat i delicat del cor- una imfermera (ara en diriem cuidadora), una minyona que dormia a la casa, aragonesa, alegre, simpàtica i hiperactiva. La “tata”.

La Isabel, en mans de la tata Maria va seguir un curs accelerat d’espavilament. Exemples “Hasta donde estás de la Tata ?” i la nena posava la maneta al cap; “di una cosa en aleman” “goguedego”; “com se diu el raïm en castellà?” “u ba”, També algun parent gamberro li preguntava: “com se diu el doctor Castellà?” i ella “u ba”. Aclarim que el doctor Castellà era qui tenia cura del tiet Julio, anava cada dia a veure’l, era jove i van acabar fent-se molt amics, ell i la dona, del matrimoni Fleck.

Tooota la família estavem babosos amb la Isabel. Al pis del costat, al mateix replà, hi vivien els Elies, la tieta Rita -molt simpàtica, xerraire, hiperactiva i amb una certa tirada a la cursileria que va rebatejar ràpidament la nena com a Lelel i el tiet Paco, que va assumir la correcta administració de les pastilles del Tiet i també de la cerimònia vespertina de banyar les mans i els peus alternativament en aigua freda i calenta al quarto de bany al crit de “Preparados!”. La Isabel des de fora també repetia “parados…” .

També vivien a la mateixa escala, a més dels meus cosins. Al pis de sobre la iaia Xita (besavia de la nena) el tiet Xavieri la seva filla Maite. Tots amb entrada lliure al pis del tiet Julio. pendents de la Isabel i rient-li les gràcies.

Jo tenia 12 anys i al cole presumia de cunyat alemany i de ser tiet. Vivia amb els pares al “Piset”, a una travessia de distància del 13 Rue del Percebe i cada dia en sortir del cole anava a veure “la nena”.

Això va durar fins que va arribar la Montserrateta, Rateta, que no va destronar la Isabel si no que en va ser complementaria. O això em sembla recordar.

La mare, meva, que plorava per por de no tenir nens a mà,va tenir la seva primera criatura a la falda -en Jordi- el maig de 1926. En va tenir dues mes; va parar una mica quan la guerra però, en acabar-se aquesta i amb en Juli només de 9 anys vaig arribar jo (després encara se’n va perdre un pel camí). I quan jo ja no era un “nen” es va produir la conversa que feia plorar. Després de la Isabel, 22 nets; en neixer la Joana i va a la xifra esmentada va exclamar “Ja tenim dos equips de futbol!”, Va arribar a conèixer el Martí, que era el 23è i darrer net.I les primeres besnetes.

La falda només li havia quedat -una mica- buida un parell d’anys.

Aquesta entrada ha esta publicada en El corredor. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Si vols deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s