Esma

No fa gaire vaig descobrir l’existència d’un blog -que recomano fervorosament- que es dedica a glossar i comentar lieds. S’anomena Liederabend  i és obra i molta gràcia de Silvia Pujalte. No tinc el gust de conèixer-la, coses de la xarxa.

Com que el publica des del 2012 vaig recuperant de mica en mica els posts antics a més dànar seguint els que penja cada dimecres. És d’aquesta manera que vaig saber que l’any 2011 va ser l’Any de la Paraula Viva i que hi va haver la proposta d’aparaular -apadrinar- una paraula de la qual calia parlar al blog el dia 9 de maig de 2012. Ella va aparaular embadalir i això li donava peu a proposar l’escolta i lectura del lied del cicle Dichterliebe de Schumann: Aus meinen Tränen sprießen.

Doncs bé, aquesta idea em serveix com a excusa per aparaular i reivindicar una paraula : esma.

Tant la paraula com el concepte i algun dels seus derivats són molt importants per a mi; són una herència que clarament dec a la mare -la meva mare-.

Ella, com jo, tenia el problema de fer un munt de coses d’esma; la qual cosa vol dir que no saps on has deixat el comanament de la tele, que no saps si has agafat les claus, si portes les entrades del concert… Els que fem les coses d’esma no som conscients d’haver-les fet. Si ens filmessin, ara que tothom duu un telèfon amb càmera, podriem observar que la maleïda esma va associada a tenir alguna cosa agafada amb una mà -la mà principal, en general la dreta- i dipositar alguna altra cosa que teniem a l’altra mà al lloc que queda més… a mà. Naturalment no tenim ni la més remota idea d’on ho hem deixat. He pensat moltes vegades si no deu ser una interiorització excessiva del consell evangèlic “que la teva ma dreta no sàpiga què fa l’esquerra”  “Mateu 3-4” .  (Això de posar numerets després de citar un text bíblic afegeix solemnitat oi? Amb tot hi ha versions per a esquerrans que diuen que és la ma esquerra la que no ha de saber què fa la dreta. I estan parlant de fer obres de caritat, no pas de perdre les claus ni d’evasió fiscal).

Conviure amb aquesta pega és una condemna per a tota la vida. Ens hem de sentir humiliats en demanar als que ens han d’aguantar “Tu has vist el meu mòbil?”. O suportar la mirada entre compassiva i burleta dels propietaris del sofà on hem oblidat la motxilla en visitar parents o amics.  “Ja se sap, en Lluís Emili és molt despistat”, “Qui no té memòria ha de tenir cames”, “Un dia perdràs el cap”, … I com que tenen raó, somriu i calla.

I les coses que he arribat a perdre! Si un dia per un meravellós encanteri les pogués arreplegar totes em caldria un traster Bluespace talla XXL: ulleres, càmeres fotogràfiques, estilogràfiques, motxilles, paraigües, claus …

La desesperació em fa pensar sovint que voldria demanar el divorci de mi. Que n’estic tip. Però no es contempla la figura al codi civil i la que podria fer-ho, inexplicablement, no ho fa.

Una altra utilitat de la paraula és “no tenir esma per res“. No se m’acut fer-la servir en positiu: “tenir molta esma” i encara menys “tenir esma per molt”

Últimament, per molts motius,  estic en un període de no tenir esma per gaire res. Per sort això em permet fer servir un derivat molt maco: tinc desesma.

I si en tinc esma faré més posts aparaulant mots zombis (*). Per exemple Oi

(*) mot zombi: paraula morta encara vivent

PD. Tinc entès que l’herència ha continuat per via bateig i apadrinament de filloles, la qual cosa confirma la sospita d’hiperevangelització