Res no va ser igual. L’arribada de la Isabel va afegir molt però no va capgirar gairebé res. Ella s’havia integrat al mon ordenat i quadriculat de la casa on mig pis l’ocupava el tiet Julio i l’altre mig la parella amb la nena, més una enfermera i una minyona.
La nena creixia molt llesteta i educadeta. Devia tenir dos anys i mig i menjava les galetes a l’espai que quedava entre l’acabament de l’alfombra (ja ho sé, hem de dir catifa!) i la paret per tal de no tirar–hi engrunes. M’aguanto d’escriure ara les mil-i-una gracietes de la Isabeleta estimulada per una tata hiperactiva.
La Rateta, però, va ser una altra cosa. Fisicament no semblaven germanes: rossa i cabells estirats. I quant a manera de ser… expansiva, riallera, gamberreta; capaç de caminar sobre la taula i continuar si aquesta s’acabava, talment com els dibuixos animats.
O d’anar a parar al fons de la piscina de Cardedeu i ser pescada per en Jordi que la va trobar amb els ulls ben oberts i morta de riure. O de mossegar l’orella del gos de la seva Oma des del cotxet. No parava i quan n’havia acabat una en feia una altra, sense malícia però amb constància agotadora. No recordo quan es va manifestar la passió per la disfressa (que conserva), ni quan va ser que la Montserrat, mare de la criatura, va pensar que fer-li la permanent seria molt bona idea.
Ben aviat es va veure que la convivència en aquell pis tan sotmès a un ordre immutable era complicadíssima. I es va produir l’intercanvi (que em va canviar, de retop, la vida): la parella i les dues nenes cap al Piset i els pares (meus) cap al pis del carrer Diputació. Entre un i altre pis una travessia i mitja. En Jordi ja era casat i no vivia a casa, en Juli si que es quedava vivint al Piset i jo… hi dinava amb els joves però sopava i dormia a casa del tiet Julio
Les fotos parlen soles ja que amb la cara ja paga(va).
Gràcies al terratrèmol Rateta tot es va capgirar i el cert és que, mirant enrera, li haig d’agrair molt. No vull centrar-me en mi però va ser molt positiu. I divertit.
Desseguida va arribar l’Ernest -que és una altra història- i quedaria complet l’equip dels grans. Quan van arribar els petits tots tornavem a viure a la casa de cadascú. El tiet havia mort al gener del 56 i començava tot un altre cicle.
El piset 