Avui tanco el piset

El 16 d’octubre era una data molt senyalada a casa.

Era santa Adelaida, el sant de la mare. Els sants es celebravem i els aniversaris -“cumpleanys”- passaven despercebuts. A casa i a tot arreu del meu món.

Que fos el 16 d’octubre era un tema recurrent de controvèrsia ja que els calendaris solien posar que era el 16 de desembre (tots els calendaris de paret, encara que fossin de licors o de pneumàtics posaven el o els sants del dia al peu del número). Tots no, alguna vegada n’hi havia un que sí que posava la celebració a l’Octubre. D’altra banda era el dia que sempre ho havia celebrat la seva àvia, la iaia Adela de la qual va heretar el nom. Que el nom oficial fos Adelaida “no quitava” que tota la família les conegués per Adela. Com que al pare si que li agradava Adelaida va introduir el nom i tot el ramat Bou la va anomenar Adelaida. Ella trobava el nom lleig i no va fer res per tal que alguna néta se’n digués.
Els calendaris acostumaven a posar que el 16 d’Octubre era santa Eduvigis.

La celebració era un dinar amb assistència de tota la família -inclosa la iaia Xita i la tieta Paquita- tovalles de lagarterana amb uns brodats blaus sobre blanc que tenien molt relleu i feien ballar els plats i les copes. Sortia la cristalleria bona i la vaixella bona -amb les lletres MG (Maria Gibert, la tieta Maria)-  tant a les copes com als plats. Els coberts eren els de sempre, de plata amb inicials; si en sortien d’alpaca tenien un gust raríssim. La meva forquilla ja no punxava i tenia les banyes tortes, suposo que mossegades pel nen.
Tot això sortia quatre vegades l’any: Nadal, Cap d’any (que a més era l’aniversari de la mare), sant Lluís (sant del pare i casualment el meu) i com ja he dit santa Adelaida.
Conforme van començar a festejar o casar els fills i filla els “sobrevinguts” també. I els successius néts. La Trini era un cas molt especial perqué, a més de nòvia d’en Jordi era veïna de replà, amiga de la Montserrat i estimadíssima de tots ja de molt abans del festeig.

Cap al final del dinar, a l’hora del cafè, apareixia el tiet Josep que treballava a la Caixa de Pensions i no sé si també a les tardes o si tenia pluriempleus o martingales.
De mica en mica s’anava omplint la casa de tooots els germans,cunyats, nebots i “demás familia” que eren convidats a menjar dolços. Des que la Isabel Bou i el seu home van obrir una pastisseria al Guinardó els dolços havien de ser d’allà.
Naturalment alguns anaven desfilant i de no ser així no hi hauria cabut tanta gent. Això durava fins a l’hora de sopar.

Aquest ritual es repetia a les cases respectives per sants del tiet Joan, tieta Maria Dolors , tiet Esteve, tieta Montserrat, tiet Josep, tieta Francisca, tiet Paco i tieta Rita. Si no me’n deixo cap deu vegades l’any.

Aquest pis, el piset que avui tanco, va ser molt important per la mare; després de força canvis de domicili d’ella quan era petita o soltera, hi va haver els que va fer ja casada i amb un, dos o tres fills. El penúltim canvi a un pis del carrer Consell de Cent “a l’edifici del Teatre Escola” sembla ser que maco i assoleiat però en una planta alta. I sense ascensor. 1934 em sembla.

El pare es va posar malalt “del pit” o “dels pulmons”. Com molta gent de l’època.

La malaltia no s’anomenava pel nom (tísic o tuberculós) i l’eufemisme es deia en veu baixa. Això va ser un costum comú fins als anys 60. I li va prendre el relleu “el mal lleig”: el càncer, que tot just ara comença a anomenar-se en veu alta i pel seu nom.

Calia un pis sense escales. I el van trobar cent metres més cap a Muntaner.

Allà es va curar el pare.

Allà van passar la primera part de la guerra (la guerra, no cal dir quina).

Durant la guerra hi vivien els pares, els tres fills, “les tietes” Maria i Paquita, i una o dues noies jovenetes que no sé ben bé si eren minyones o estaven alla per tenir sostre, llit i menjar.

Quan “la bomba del Coliseum”, vivien al piset, relativament proper al lloc on va caure el projectil. L’ona expansiva de l’explosió va desquadrar l’estructura de ferro de “la tribuna” que mai més no va tancar bé i deixava passar un fred que pelava. Per fugir dels bombardeigs van buscar aixopluc on van poder: a casa d’uns amics a Sant Gervasi, a Cardedeu, a La Roca del Vallès. No sé quan ni per què van tornar a Barcelona, al piset.  Quan van mobilitzar el pare (tres dies abans de l’entrada dels nacionals: el 23 de gener del 1939) tots vivien allà. I també quan va tornar, després de la desbandada, que va ser per la Candelera (2 de febrer). És una història que, de tant sentir-la explicar tinc la sensació d’haver-la viscut.

I allà vaig néixer jo el 26 de desembre. A la Trini, veineta de nou anys o deu, li vaig fer moltíssima il·lusió i fins a la seva mort em va felicitar cada any sense faltar-ne ni un. Gràcies Trini.

Una altra que va quedar encaterinada, un cop passada la decepció que no fos nena, va ser la Montserrat, la germaneta de deu o onze anys. I sempre se m’ha dit que tant a la tieta Maria com la Manuela, la minyoneta que va seguir a casa fins no sé ben bé quan, els queia la bava amb el nen. Sento recordar només dues imatges de la primera i cap ni una de la segona. La mare escrivia a la Manuela al poble de Galícia de tant en tant. Quan ja amb 18 anys vaig tornar del primer estiu de Milícies amb els galons de sergent (com tots) la mare li ho va explicar i ella li va contestar que estava mooolt contenta que, tan jove, fes una carrera tant brillant com a militar…

Val a dir que jo era un milhomes (la mare m’acusava de no haver estat mai “nen”), poc propens a la moxaina però de paraula fàcil i insòlita per l’edat. Tenia un bon assortiment d’admiradores al barri entre les que destaco la Mercè, portera de la finca veïna, que sempre em va voler petonejar i que, ja grandet em feia avergonyir de tants aspavientos.

Al piset viviem quan hi va haver el sotrac de la malaltia (de nou els pulmons) d’en Juli el 1947. Va ser dels darrers a curar-se, recaiguda inclosa, fent tres anys de repòs i sense estreptomicina. La mare sempre va lamentar haver-se deixat convencer d’anar al Doctor Espinosa, especialista però possiblement antiquat, en lloc del metge de la família, el doctor Anguera que ella creia que estava més “al dia”. I segur que tenia raó: jo recordo que semblava beneit però es veu que era molt bon metge.

La Montserrat  va deixar de viure amb nosaltres cap al 46 per anar a casa del tiet Julio  amb la tieta Paquita germana d’ell, i quan es va casar el 1950 s’hi va quedar a viure; en Jordi va casar-se el 53 i va marxar al seu pis de la Granvia. I com que tots van començar a tenir fills -néts de la iaia Adelaida- la casa, teòricament buida, estava continuament ocupada per nens i nenes (ep! en torns separats per gènere) Hi va haver l’impass de l’intercanvi de domicili de la parella del pares amb la de la Montserrat amb l’Ernesto, que només va durar dos o tres anys. Importants per a mi 14-15 anys pel relatiu descontrol del que vaig gaudir.

En Juli es va casar amb la Consol i va marxar el 1957. 

Cap al 1960 a casa només hi quedaven el pares -els avis- i jo que començava a “festejar” i a treballar tot el dia. El 64 em vaig casar amb 24 anys i vaig deixar el piset, on havia nascut. L’abril del 65 va morir el pare.

El piset va quedar buit, només amb l’Adela, l’Adelaida, la mare, la iaia.

Un dia la Basi, la darrera “minyona” que anava a fer-li “feines” se la va trobar amb les mans agafades, arraulida en un sillò; garratibada de “dolor”. L’artritis se la menjava.

La Montserrat se la va endur cap a casa. Un pis del carrer Diputació era, en teoria, casa de la iaia Adelaida però funcionava més aviat com a sucursal per als adolescents de can Fleck. Lamento no haver estat prou al cas de tot aquest període. Jo tenia problemes i cabòries i no ho vaig saber veure i viure per ajudar. Gràcies Montserrat.

El piset va ser okupat i redecorat (!) temporalment per neta amb vel·leïtats hippies.

I un dia va acceptar deixar-lo buit. Des del primer dia era de lloguer.

Ara jo també me’n vaig. Del piset.

Petons a tots

Aquesta entrada ha esta publicada en El corredor. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Si vols deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s