La piscina de Can Ribot

A casa rebem la revista La Vall de Verç que es publica fa anys a Sant Just Desvern. La vinculació sentimental de la Fita amb aquesta població explica que hi estiguem subscrits.

La foto que adjunto pertany a un article de Nuria Garcia Alibau sobre la progressiva presència de porcs senglars titolat per “El senglar ja no ens té por”

Abans, quan els nens petits feien una rebequeria demanant -exigint- alguna cosa, algú que es pensava inculcar amablement bones maneres li preguntava a la criatura: ¿Quí mana a can Ribot? l’amo o el porc? i el nen contestava, ensenyat com estava, “El porc!”. La gracieta era celebrada amb rialles i moxaines.

Ara, ja ho veieu: a la piscina s’hi remulla el porc. Senglar

Diuen que és per falta de depredadors. I perquè no troben menjar i beure a zones més agrícoles (on ja fa molt de temps que fan destrosses)

Aquest abans cada vegada és més una realitat evaporada, fantasma; que sobreviu en uns quants cervells plens de records -inútils- que es resisteixen a deixar el lloc a les realitats amb que la vida ens va obsequiant.

Passar (ja no dic passejar) per Barcelona, per la Rambla, per la Portaferrissa, pel portal de l’Angel, plaça del Pi, pel carrer de la Canuda, pel carrer de Santa Anna, per la Plaça de Catalunya… I també pel Passeig de Gràcia, Rambla de Catalunya, Balmes, Aribau, … Podeu triar. Passar-hi, repeteixo, és anar veient que els establiments oberts es dediquen a mirar de vendre allò que els passavolants volen comprar.

(Un incís: Abans, de l’aparador de la botiga que, a Montserrat, venien rampoines per a record de la muntanya i de la Moreneta, a casa en deien : “la reixa dels tontos”. Tancat l’incís)

L’espectacle de les reixes de les botigues que romanen tancades és fastigós: pintades amb gargots sense cap intenció fòra d’embrutar i embrutir, les façanes d’edificis més o menys nobles

Està ben clar. A can Ribot hi mana el porc. I no està ben vist trobar-ho malament.

Jo vaig participar a manifestacions on, en acabar, n’estava orgullós, cofoi i tot, pel fet que els que prenien el metro no volien passar sense pagar o que a terra no hi quedava ni un paper. Erem milers, però això van començar a sortir veus que deien que era llirisme, que no duia enlloc. Cremem contenidors, doncs i plantem cara a garrotades.

Però, sorpresa! ells tenen els garrots, els jutges, i el que calgui. I resultat, zero. Sense lliris i amb porqueries per terra i parets.

Hi ha moltes més coses que em fan sentir profundament foraster del món on visc. Però el futur no és meu i he perdut el manual d’instruccions. Feu el que pugueu

Aquesta entrada ha esta publicada en El corredor. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Si vols deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s