Exili interior de nou

M’agrada la poesia però no sóc un bon lector de poesia.

Gairebé tots els versos -els poemes- que se’m fiquen a dins ha estat perquè algú més savi, més pacient, més sensible que jo me’ls ha triat i me’ls ha proposat en una cita al capdamunt d’un llibre, d’un article del diari o, molt sovint, me’ls ha musicat i cantat i m’ha fet descobrir-ne el seu sentit profund: Raimon, Llach, Serrat, Paco Ibáñez, Brel, Brassens, Gardel, Cohen, Mahler, Richard Strauss, Schubert, Schumann, i un llarg etcètera m’han fet veure què diuen unes paraules que, barrejades en un gavadal de lletres, no hauria estat capaç de descobrir jo sòl.

La poesia, molt sovint acomboiada per la música, em serveix per descriure’m a mi mateix coses que em passen, que passen, que sento. És un fenòmen curiós que no sé si és compartit o només meu; tot és passar la frontera del nord i venir-me al cap lletres i músiques franceses. Per exemple.

Vull explicar cóm les paraules em venen al cap sense voler i resulta que m’està passant; aquests versos del Serrat són els que ara mateix se m’han ficat al cap

Paraules d’amor senzilles I tendres.
No en sabíem més, teníem quinze anys.
No havíem tingut massa temps per aprende’n,
Tot just despertàvem del son dels infants.

En teníem prou amb tres frases fetes
Que havíem après d’antics comediants.
D’histories d’amor, somnis de poetes,
No en sabíem més, teníem quinze anys…

Hi ha unes paraules de Salvador Espriu que, fa molts anys, ens va fer escoltar Raimon i no paren de ressonar-me al cervell:

Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.

La fastigosa realitat que estem vivint a Catalunya -ocupats militarment i okupats políticament amb el vist i plau, i plau molt, de les altes, mitjanes i baixes instàncies de l’Administració de la Justícia (sic) espanyola- em bloqueja la possibilitat d’entrar al meu pobre piset. Cada vegada que sento notícies o les llegeixo al iPhone o al diari de paper sento que qualsevol cosa, dret o fins i tot persona em pot ser pres en qualsevol moment. Amb aplaudiments de procedència dolorosa i inesperada o de persones que fa molt de temps que sé quin peu calcen.

Dijous que ve podrem comptar, altre cop (quina paraula!) si som molts o moltíssims i sabrem, després de caminar i mirar fins al ponent què més estaran disposats a prendre’ns. Això si, aquesta vegada amb garanties, després d’una campanya neta i polida. Cínics!

Ho deixo aquí perquè estic massa trist, massa emprenyat i em cal assumir que allò que vam aprendre ho hem de treure del prestatge dels “records” per posar-ho ben a mà i fer-ho coneixer als més joves:

No saber el nom (el que no se sap no es pot cantar) dels companys de fatigues, encara que sigui de coses com cantar els Segadors amb bufanda groga, que compte amb el que dius per telèfon, que les reunions es convoquen boca a orella, que compte amb els papers que guardes, que compte amb les fotos que tens al telèfon, …

Anys 60 i 70 que tornen com un pentimento després d’haver corregut sota una catifa – bruta de calç, txapapote i Faes- durant aquests temps que els infectes desinfectadors i ribotaires anaven transitant de l’americana de pana fins als Consells d’Administració.

A veure si podré tornar a fer Pisets més alegres i evocadors de quan tot just despertàvem del son dels infants. O si hauré de tancar-lo per lliurar-me del perill d’okupació.

Anuncis
Publicat dins de El corredor | Deixa un comentari

Fe d’errades a “la 1978” i nova informació

Quin desastre!! Acabo de saber (hauria de dir “recordar”) que, si bé la Marina va néixer el dia 7 de desembre de 1978, la “1978” va ser refrendada -en referèndum legal segons les lleis vigents emanades del franquisme- el dia 6 de desembre de 1978.
Per tant els sants que podien haver donat nom a la neonata Constitució Española son uns altres. Vegeu quins:
Santa Asela
San Bonifacio Sibidense
Santa Dativa
Santos Dionisia y compañeros
San Emiliano médico
San José Nguyen Duy Khang
Santa Leoncia
San Mayórico
San Obicio
San Policronio
San Servio
San Tercio
Beata Luisa María Frías Cañizares
Beato Pedro Pascual

Opino que no són gaire millors.

Alguns semblarien un anunci de perles com Viva Mayórica,Pimages-2

victorejar Santo Obicio sembla inquisitori,P300px-Pedro_Berruguete_Saint_Dominic_Presiding_over_an_Auto-da-fe_1495

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

San Tercio ens evoca els de Flandes,

O el Tercio de Regulares (els joves no saben que eren els “moros” enrolats per ajudar la Cruzada dels Nacionals; el que sembla en Franco és en Franco). Algun d’aquests potser és el que es va quedar el rellotge del meu pare com a just botí de guerra. No en Franco, els de l’altra foto

 

Es veu que encara existeixen i desfilen

 

També hi ha el Tercio de la Legión amb cabra i tot.images-2

O els inoblidables Tercio Sindical i Tercio Familiar de l’enyorada època en què totes les aigües eren al seu “cauce”.

Les eleccions municipals del Tercio familiar o “de cabezas de família” era el que més podia recordar unes eleccions amb urnes i campanyetes electorals i tot. Algun cotxe amb altaveus una vegada anava proclamant “Vota Félix Gallardo” i les meves nebodetes cantaven, sense ironia, “Vota Félix, el gato”. Era el 1973. No he trobat cap fotografia del sr Gallardo, el bigoti del qual podia evocar els del gat. Si aneu a Google i busqueu Fèlix Gallardo us sortirà un destacat capo dels narcos de Mèxic. No és el mateix. El d’aquí va ser un destacat fabricant de droga però legal.

Tercio també és allò de canviar la manera de torturar un toro.

La lidia de un toro en una corrida de toros se divide en tres tercios: el tercio de varas, el tercio de banderillas y el tercio de muerte.

Dir Viva Servia! pot provocar mals entesos vist que ara ningú no vol ser comparat a Sèrbia per més semblances que hi hagi.

La millor opció en temps de globalització potser hauria estat Viva la Pepa Nguyen Duy Khang encara que semblés el nom d’un milionari comprador d’equip de futbol.

En definitiva: millor que en diguin “la 1978”.

Publicat dins de El corredor | Deixa un comentari

3. La 1978

 

En vista de l’èxit aclaparador entre el meu club de fans de la fòrmula d’explicar contes d’un país, reprendré la cantarella però només una mica.

Havíem deixat les germanetes de la Pepa fent mans i mànigues per tal de viure molts anys i ja hem vist que només una va arribar als 47 anys i la darrera als 39 (per ara).

Aquesta Constitució, la que va néixer la darrera, no la van batejar amb el nom del Sant del dia. L’anomenen pel número: 1978. No és ni tan romàntic ni tan divertit però és així. I per què? us esteu preguntant. Segurament és perquè els sants i santes que se celebren aquell dia són una mica estranys:

Santos cincuenta soldados

Santa Yolanda

Santa Vivina

Santa María Josefa Rossello

Santa Fara

Santa Fabiola

Santa Bega

San Urbano obispo

San Teodoro martir

San Sabino

San Modesto obispo

San Martín abad

San Lázaro de Betania

San Judicael

San Juan evangelista y apóstol

San Juan el Silencioso

San Juan de Mata

San Josep Manyanet y Vives

San Eutiquiano papa y mártir

San Esturmio

 

Oi que costa de creure que algú surti al carrer cridant Visca la Vivina, Visca l’Esturmia, Visca la Judicaela o  Visca l’Eutiquiana? Alguns noms ja estaven agafats per reines antigues: Fara (Diba), Fabiola (de Bèlgica). Altres són poc adequats per ser victorejats pel carrer ja que es prestarien a enutjoses confusions: Visca la Urbana o Visquen els Cinquanta Soldats…

Per raons que després aclarirem vaig estar temptat de batejar-la pel meu compte com la Marina o la Joana la Silenciosa Continua llegint

Publicat dins de El corredor | 4 comentaris

2. La Pepa i les set germanetes

 

Ja veu fer bondat? Vau anar a dormir sense rondinar (gaire)? Hi ha dues nenes que ja m’han dit que tenen moltes ganes de saber com continua el conte.

Haviem deixat els tres reis i l’emperador al poble d’estiueig posant-se d’acord de manera que el rei germà de l’emperador fes de rei.

Recordeu que mentrestant en aquell país hi havia un enrenou molt gran. Ja sabem que el pintor sord ho anava retratant i que soldats i eixalabrats anaven a trompades per tot arreu. Uns defensant la llei i els altres dient que els capellans els deien que la llei de Déu era amb ells. I vinga sang i fetge!

Segur que heu llegit alguna vegada contes de l’Astèrix i sabeu que comencen dient que l’Imperi Romà dominava tota la Gal·lia excepte un raconet que és el poble de l’Obèlix, l’Astèrix i l’Idefix. Doncs en aquell país passava una cosa semblant: al racó més allunyat de la frontera hi havia una ciutat molt bonica construïda sobre una illa que quedava separada de terra ferma només per un caminet de platja.

A més tenia un bon port i els vaixells podien comunicar-la amb la resta del món.

Doncs vet aquí que molta gent que volia que les coses es fessin ben fetes va anar-s’hi refugiant. I es van posar a parlar per veure com s’ho podrien fer. Tenien, però dos problemes: un era que cadascun tenia una idea diferent de què volia dir “ben fetes” i l’altre problema era que fora de les muralles de la ciutat no els hi feia cas ningú. Karl_Marx

Un periodista va escriure que “A la guerrilla hi ha actes sense idees i a Cadis  hi ha idees sense actes”. Aquest periodista que estava exiliat també va escriure més coses, però ara no us en parlaré.

Val a dir que aquell país en aquells temps s’estenia més enllà del mar i que es van afegir a les discussions una colla de representants dels trossos de país que calia agafar el vaixell i navegar durant setmanes per arribar-hi (no hi havia avions ni es podien fer videoconferències, costa d’imaginar però creieu que era tal com us ho dic)

Com que de ganes de parlar no els en faltaven no es van desanimar i van fer un paper molt llarg en què deien tot el que caldria fer en endavant… si mai arribaven a tenir poder més enllà de les portes de la ciutat.

images-4

images-5

 

 

 

 

 

Van estar un parell d’anys discutint però el 19 de març de l’any 1812 van donar per acabada la feina.

Aquest dia ara no el celebreu gaire, abans era festa grossa perquè era Sant Josep. I ja sabeu que dels Joseps en diuen Peps, com el Guardiola. I de les Josefes, Pepes. I quan només és una, Pepa. Per això d’aquell document, que en van dir Constitució i que va néixer per Sant Josep, la gent en deia “la Pepa”. I com que hi deia que la gent tindria més llibertat, dels que fan una mica el que volen encara ara hi ha qui diu que és un “viva la Pepa” Continua llegint

Publicat dins de El corredor | 2 comentaris

Cedeixo la paraula

Com que no sóc capaç de moderar la indignació i el fàstic davant de tant d’odi, de desig de revenja, humiliació i escarment exemplar, proposo a la meva escassa però selecta clientela la lectura d’aquest article que demostra que no ho hem somiat; que les coses que hem vist han passat i que algú se n’ha adonat.

Gràcies, ja no cal que plogui foc sobre Sodoma i Gomorra. Hem trobat un home (una dona) just. Jahveh no demanava més.

No era necesario tratar de impedir por todos los medios una consulta en Cataluña sobre la opinión pública al respecto de la independencia. Nada mejor para conocer qué piensa la población sobre un asunto histórico y que ha sido para muchas personas una razón de lucha incansable. Bien podría el Gobierno de España haber establecido los parámetros para garantizar que todos tuvieran voz, que se hiciera una consulta con todas las garantías, acordando incluso que no fuera vinculante, pero sí una herramienta de conocimiento de una realidad social; podrían haber hablado de tantas cuestiones importantes…. Y como quiera que el Partido Popular está preocupado en envolverse (y envolverlo todo, dicho sea de paso) con la bandera de España, el PSOE bien podría haberle echado el freno a esta situación tan lamentable. 

Podría el PSOE haber puesto pie en pared, hacer de oposición, y de paso, de partido de Izquierdas (porque lo dice continuamente, vaya). Y así, plantearle al Gobierno de España que, o garantizaba una consulta pacífica, con todas las garantías, para poder escuchar a una sociedad catalana desatendida en muchas cuestiones durante los últimos años, o se plantearía una moción de censura. No era descabellado ya a mediados de septiembre el hecho de pensar que el Partido Popular arrasaría con todo lo que pudiera, con todo lo que sonase a rumba catalana. Ya entonces Pedro Sánchez recibió mensajes explícitos avisándole de lo que sucedería si no se apartaba de los Populares. Se lo dijeron muchas voces. Prefirió callarse, quedarse a un lado, mientras en las reuniones que mantenía su partido con miembros del Gobierno les convencían de que nada pasaría el 1 de octubre en Barcelona. Aclaro: cuando le decían a los socialistas que “nada ocurriría” se referían a que no habría urnas, ni votos ni nada de nada. Sin embargo hubo. Hubo mucho. Muchos palos, mucha violencia, mucho dolor. Y mucha dignidad, mucho valor, y mucha cultura democrática por parte del pueblo que quiso expresarse. Porque recuerdo que, a pesar de no haber garantías para poder considerar esa votación como fotografía de una opinión masiva, hubo votos (los menos) que dijeron que NO. Y a esa gente también le partieron la cara. Los palos fueron contra quienes simplemente querían decir lo que pensaban. Y eso es un motivo suficiente para plantearle al Gobierno de Rajoy una moción de censura en toda regla. 

Por si fuera poco, la agresividad verbal, informativa, y por cualquier medio posible del Gobierno de España ha ido en aumento. Se ha mentido, difamado, humillado a muchísima gente. No solamente a la población catalana, sino también a quienes leemos los periódicos españoles, consumimos televisión y radio. Hemos visto la cantidad de mentiras que se han publicado y ante las que la gran mayoría no ha podido reaccionar, pues muchos ni siquiera saben por estas tierras que, por ejemplo, “los Jordis” subieron a aquél coche de la Guardia Civil habiendo pedido permiso previamente a los agentes. Aquí muy pocos saben que, subidos a ese coche, megáfono en mano, pidieron a todo el mundo que se comportase con calma, de manera pacífica, que dejasen trabajar a la justicia en sus investigaciones, a los policías, y que se marchasen a casa sin organizar ningún tipo de altercado. Sí, esos a los que aquí se vio subidos a un coche lleno de pegatinas, cuando nos querían dar a entender que eran unos violentos que estaban en realidad jaleando a las masas para que robasen armas del vehículo y demás barbaridades, estaban haciendo todo lo contrario

Dicho sea de paso, se supone que estuvieron movilizando a las masas para organizar concentraciones tumultuarias, donde entre otras cosas, se robaron armas de un coche de policía. Eso se ha estado diciendo por aquí hasta la saciedad. Y no ha habido una sola prueba de tales afirmaciones. De hecho, a ningún policía le faltó ningún arma al final del día. Ni un sólo atestado policial se redactó en aquélla manifestación. Nada. Tuvo que pedirle el Fiscal General, que a su vez la juez Lamela ordenase redactar atestados para poderlos incorporar en la querella contra los Jordis. ¿Usted sabía esto?. Pues empiece a dudar de muchas de las cosas que nos están contando.

No era necesario encarcelar a “los Jordis“.

No era necesario encarcelar a ningún político. Ni esposarle al detenerle. Ni humillar a nadie. Ni insultar a ninguna persona. No era necesario pero aquí mucha gente, muchos políticos, muchos periodistas, lo están haciendo de manera frecuente. Como justifican cualquier cuestión sin valorar las voces más sabias sobre estos asuntos. No es necesario generar más confusión ni ruido. ¿O sí lo es? 

Si España quiere presumir de democracia debería, lo primero, plantear qué imagen da. Cómo se comportan sus principales dirigentes políticos. Plantearse que las faltas de respeto, las agresiones verbales contra quienes piensan diferente a ellos, suponen una merma democrática importante. La población, quizás podría plantearse lo que significa andar colgando banderas de los balcones porque así lo está pidiendo un Gobierno (a través de sus voceros) señalado por corrupción, donde al frente se sitúa el partido más corrupto de toda Europa. 

Ya llegan voces “externas” que no tienen cortapisas en decirle a Rajoy que su comportamiento es “como el de un franquista autoritario” (ex primer ministro Belga); o que está yendo demasiado lejos (Viceprimer ministro Belga y Ministro de Interior); o que se están violando los Derechos Fundamentales consagrados en la Carta Europea (Varoufakis junto a cien firmas de reconocido prestigio internacional). Son ya muchas las voces que le piden a la Unión Europea que intervenga. Que tome cartas en el asunto. Y lo dicen desde la perspectiva de considerar que Rajoy y los suyos están pisoteando la Democracia y los Derechos Humanos. Ni siquiera porque se planteen defender una posición independentista; no. Se habla de democracia. Sin más.

Y de eso hablamos muchos. Que no somos independentistas pero que entendemos que defender el independentismo o cualquier otra cuestión que interese a la población (comprensible cuando tenemos un sistema territorial que puede dar lugar a plantearlo), de manera pacífica y constructiva, debe tener respeto y garantías de ser planteado en un marco y contexto donde nadie pueda temer por plantear sus ideas. Y eso debe estar garantizado por el Estado. 

Dejemos de hablar de “constitucionalistas” para hablar de “Demócratas”. Es momento de quitar las caretas. 

Beatriz Talegón. Diario 16.  (6.11.2017)

 

Publicat dins de El corredor | 1 comentari

Avui un conte. 1. Una vegada eren tres reis i un emperador

Una vegada era un rei que, convidat per un altre rei (que es feia dir “Emperador”, que heu de saber que és més que rei, és com ara Super-rei) va anar a un poblet d’estiueig a tocar de la frontera. No li venia gaire de gust, però les raons de bons veïns que li havia exposat l’Emperador li van fer pensar que, tanmateix unes bones vacances amb la família tampoc no estaven tan malament.download-2

Vet aquí, però, que alguns súbdits d’aquell rei van creure que no era veritat i que el rei hi anava per força.

Com que hi havia una colla de soldats de l’Emperador que corrien pel país, amb permís del rei naturalment, uns quants eixalabrats d’aquells súbdits se les van emprendre contra aquells soldats. Fins i tot en van matar algún i també algún cavall, pobre.

Un pintor que passava per allà ho va retratar (amb pinzells, no us penseu que ja hi havia mòbils!)

download-1

Un cop va tornar la pau van detenir els eixalabrats i també en vàren matar uns quants. Sortosament cap cavall ja que els soldats eren generosos.

download

Aquell pintor, com que era molt xafarder s’havia amagat darrere d’una mata, ho va veure tot i també ho va pintar.

M’he oblidat de dir-vos que el pintor, abans de tot això, treballava per al rei vell i és el que va fer aquell retrat tant bonic que he posat abans de tota la família abans d’anar a estiuejar i que sembla una selfi, però en més gran. Era un pintor molt bó i un mica dur d’oïda i això feia que fós una mica rondinaire. Penseu que tampoc no hi havia aparells d’aquests que ara porten els iaios que no hi senten.

Tot això que us explico va passar fa molt, molt de temps. Tant, que jo encara no havia nascut.

Mentrestant el rei, que era bo i just com tots els reis dels contes, estava molt trist que passés tot allò i va organitzar una trobada de bona voluntat, al poble d’estiueig – el que ara seria una calçotada o una barbacoa- amb el seu amic l’Emperador i li va dir:

  • Estic molt amoïnat. Hi ha uns quants subdits meus que no entenen ben bé què passa i algú els està inflant el cap amb idees lletges. Com ho podriem fer per tal que torni la pau i l’harmonia com abans? (No tenien tele per fer-se sentir i cridar els súbdits a la concòrdia com ara)

I l’Emperador, que encara era més bó i més savi -com ja sabeu si heu llegit contes de reis i emperadors- li va contestar

  • Ja ho tinc! Tu plegues de rei, ja ets una mica gran i t’anirà bé jubilar-te i que faci de      rei el teu fill, el príncep, que és un xicot molt llest i eixerit. (ara d’això en diuen abdicar)  Però –va seguir l’Emperador– com que la cosa està que bufa i el teu fill encara no ho té per la mà, que em faci rei a mi que ja veuràs que en un tres i no-res torna la pau. Recorda que encara tinc una pila de soldats morts de fàstic que volten pel teu regne i per ells serà fins i tot una alegria treballar una mica..

Tal dit tal fet: tant el rei vell com el princep jove i guapo -el que va ser rei una estoneta i prou- s’hi van avenir de bon grat. A més tot es feia d’acord amb les lleis (penseu que llavors les lleis eren les que els reis volien ja que eren reis per voluntat de Nostro Senyor, no com ara)

Però l’Emperador tenia molta feina a anar convencent reis per tot el món i va decidir fer rei el seu germà.

Quín embolic oi? Ja tenim que el rei que feia lleis ara era el germà de l’Emperador.

Les avies molt velles, molt velles, tant que encara se’n recorden del que els contaven les seves avies molt velles, molt velles, diuen que els deien que també era bon home i que les lleis que va dictar eren justes. Fins i tot al pintor sord li agradaven!

Però, vet aquí que el batlle d’un poblet petit va tenir la pensada d’enviar una carta (de paper, no hi havia emails) a tots els pobles del païs dient que allò no podia ser de cap de le maneres, que ell no pensava obeir les lleis del nou rei i que li declarava la guerra.

Renoi quin rebombori! Per tot arreu va anar sortint gent que deia que no volia saber dels pobres soldats que, lluny de casa seva feien la seva feina i al damunt havien de defensar-se de totes aquelles persones que no se’ls estimaven.

Ni els uns ni els altres s’ho van passar gaire bé.

El pintor sord va  veure algunes escenes del que passava i va quedar ben esgarrifat. Tant, que també ho va pintar. O més ben dit fer-ne gravats, que són com els cromos de la Patrulla Canina però més grossos, sense goma al darrera i sense colors.

No us penseu que aquest conte me l’estic empescant jo! Quan era petit me l’explicaven a l’escola i ho trobaven tan bonic que cada any feiem un dia de festa a primers de maig per celebrar-ho. Venia a ser com les vostres festes de la primavera.

Al meu llibre hi havia una poesia dedicada a això que m’agradava molt. Només hi posaven aquest trosset però és molt més llarga i igual de maca. Si en sabeu busqueu-la la va escriure un senyor que es deia Bernardo López Garcia

¡Guerra! clamó ante el altar
el sacerdote con ira;
¡guerra! repitió la lira
con indómito cantar:
¡guerra! gritó al despertar
el pueblo que al mundo aterra;
y cuando en hispana tierra
pasos extraños se oyeron,
hasta las tumbas se abrieron
gritando: ¡Venganza y guerra!

I també m’agradava aquest altre trosset que portava el llibre d’un poema mooolt més llarg que va escriure aquell Espronceda dels diez cañones por banda.

¡Oh! la canalla, la canalla en tanto,
arrojó el grito de venganza y guerra,
y arrebatada en su entusiasmo santo,
quebrantó las cadenas de la tierra:

M’agradava perquè em creia que la canalla erem els nens.

Voleu saber com segueix aquest conte? haureu de ser bons i anar a dormir, sense malsons i un altre dia us explicaré coses ben interessants com el naixement de la Pepa.

 

 

Publicat dins de El corredor | 1 comentari

Quin cansament!

Em bullien les idees per posar al piset. En tinc tres o quatre d’encetades, però no hi ha manera de sortir d’aquesta gàbia on se m’ha ficat l’estòmac.

Tot esperant l’autobús he vist passar davant meu cinc furgones de la Guardia Civil amb un auto sense distintiu, però de pinta inconfusible, intercalat. Pel cel els ja habituals helicòpters.  Arribo a casa i sento tota mena de mesures preses pel ministre espanyol d’Economia amb denúncies i sancions econòmiques a Òmnium i ANC. També la presa de possessió (ara n’hem de dir empoderament? apoderament?) de la Conselleria d’Exteriors per part dels enviats espanyols que, naturalment, exigeixen que tota la documentació sigui escrita en espanyol. No em consta que hagin penjat aquell rètol de “Habla el idioma del Imperio” però tot arribarà. Tanco la ràdio, esbufego i penso.

M’ajuden les paraules que va escriure el poeta, malalt, impotent i vençut en circumstàncies que, tot s’ha de dir, eren encara més negres:

La galerna i el llamp, el torb i la tempesta,
sobre l’ample terrer l’han combatut a ras.
—La flor de l’esperança, minúscula i tenaç,
color dels nostres somnis, únicament hi resta! —

Entre les runes, sobre els fogars extingits,
enlaira el seu perfum, secret com la pregària;
i pella poc a poc, viva mà solitària,
els quatre rastres dels cavallers maleïts…

Car tan profundament la seva arrel s’allarga
que floriria encara si aquesta terra amarga
un dia fos coberta d’una crosta de sal.

Però l’alè de Déu novament hi circula!
I, granant en silenci les espigues del mal,
ella traurà forment del jull i la cugula.

Fa temps que no espero res de l’alè de Déu i em pregunto cada vegada més fort si paga la pena mirar de ser bona persona. Continua llegint

Publicat dins de El corredor | Deixa un comentari