Norbert Glanzberg. 1: De la Clàssica al music-hall passant pel Cine

Qui era Norbert Glanzberg? Què va fer a més de la musiqueta i cançoneta amb què em va embruixar la Marina Vlady fa seixanta anys?

Va ser un personatge amb una biografia d’allò més moguda. Hem de recórrer a diverses Wikipèdies ja que el presenten com a compositor francès nascut polonès. Però resulta que va néixer el 1911 a la població de Rohaytyn a la Galítzia, territori que en aquelles dates pertanyia a Àustria, que després va passar a Polònia i ara pertany a Ucraïna. A Rohaytyn hi havia  moltes famílies hebrees i ells n’eren una.

Quan tenia un any els Glanzberg van emigrar a Würzburg (Baviera) i és allà on, el 1921, va ingressar al Conservatori. Sòlida formació musical alemanya, doncs.

Diuen que va conèixer Richard Strauss quan aquest va anar a Würzburg i va quedar impressionat del joveníssim pianista capaç de  continuar tocant a les fosques el seu difícil  Intermezzo quan s’havia produït una apagada de l’electricitat; el mestre li va preguntar què voldria com a recompensa i Glanzberg va contestar sense dubtar-ho: dirigir!.

El 1929 (18 anyets) el trobem fent de director de cor i assistent de director d’orquestra a Aachen. Allà va fer d’assistent d’Alban Berg i va dirigir les Danses romaneses de Béla Bártok.

Per eixamplar horitzons va fer cap a Berlin. Primer va ser contractat per dirigir l’orquestra d’un teatre de mil espectadors on feien operetes i revista. El 1930 va ser contractat per la gran productora alemanya UFA per composar música per a la comèdia de Billy Wilder Der Falsche Ehemann (El fals marit)  i el seu foxtrot Hasch mich, mein Liebling, hasch mich! (Atrapa’m estimat, atrapa’m!) és unànimement lloat i declarat “Himne de l’any 1931”. El segon film pel que Norbert Glanzberg composa la música : Dann schon lieber Lebertran (Prefereixo l’oli de fetge de bacallà), un mig metratge de Max Ophüls. Continua llegint

Anuncis
Publicat dins de El corredor | 5 comentaris

Embruixat

M’han advertit que si no faig acte de presència de tant en tant, poden entrar okupes al meu piset. Per tant miraré si aquesta vegada puc trencar la mandra (embruix?) i penjo un post. Que seran tres.

Que consti que tinc  10 esborranys començats que podria ser que algun dia es converteixin en escrits sencers.

Em passa com a aquell famós ministre que no sabia quina de les dues vies seguir; o va ser l’ase de Buridan? o un ministre que era un ase?

El fil per estirar comença fa… més de seixanta anys, quan un amic i jo vam anar al cine París, al costat de Can Jorba i de la Llibreria Porter (amic, cine i llibreria RIP). Projectaven “La Bruja” protagonitzada per la Marina Vlady i vam quedar garratibats -embruixats- per aquella noia rossa, d’ulls enigmàtics, amb un vestit com de punt, arrapadet amb l’escot tancat, però no gaire, per un obsessiu botonet. Cantava, enfilada en una barqueta, una tonada repetitiva que jo vaig retenir a la memòria. Tinc memòria per les melodies i abans molta més; era normal que recordés les músiques de les pel·lis només de sentir-les una vegada.  I la imatge de la Marina Vlady dreta sobre la barca a la nit a la llum de la lluna també la vaig emmagatzemar a la zona més segura del meu disc dur.

Era allò que se’n deia “sessió contínua” i sense dubtar-ho ni un moment vam quedar-nos a veure el film de cap i de nou.

Si me’n surto de penjar testimonis gràfics comprovareu que, atès que encara no havia aparegut la segona Hepburn trencant els motlles de com havien de ser les dones atractives, és del tot natural que els dos adolescents (un dels quals -jo- bleda i reprimit) experimentessin un terrabastall hormonal.

El youtube que enganxo és un pel llarg i la musiqueta repetitiva sembla de les que posen quan t’has d’esperar al telèfon. Paciència, acaba cantant

Continua llegint

Publicat dins de El corredor | 6 comentaris

Botiguers amb sentit de l’humor

Sembla això que amb pedanteria antiga en deiem una contradicció “in terminis” i amb pedanteria actual “oximoron”.

El botiguer clàssic, el senyor Esteve, l’imaginem com un personatge amb una barreja d’angoixa pessimista i afalac llepissós. Parlo d’una espècie que ara potser està en vies d’extinció, com a mínim a Barcelona.

Eren, o són, d’un tarannà semblant al pagès que mai no sembla content. Parlant sempre de crisi “hi ha molta crisi”; escrutant el cel “carrers mullats, calaixos eixuts”, maleïnt els impostos, la competència (lleial o deslleial)… I amb un constant malhumor, si no és en presència de la distingida clientela “¿És bò?” “Senyora, aquí no tenim res dolent!”

Recordo però dos casos en què el sentit de l’humor era patent :

Un era el colmado (ni queviures, ni ultramarins: “culmadu”) que hi havia a l’acera de la Via Laietana entre Granvia i Casp baixant a mà dreta. Davant dels Jesuïtes “de Caspe”

Per cert; d’aquell  carrer els rètols i jo en dèiem Via Laietana i  els adults l’anomenaven Claris. Ara el fenòmen és invers però accentuant la “i” : Clarís. La Granvia, en canvi, ha anat canviant el rètol però la gent n’hem dit i diem Granvia.

Continua llegint

Publicat dins de El corredor | 9 comentaris

Son

M’agrada la paraula son. La son, el son, el somni. En espanyol tot s’acaba amb sueño.

Particularment el son  no estic segur que tingui una traducció exacta en espanyol. He agafat el son. M’ha estroncat el son. Té un son molt lleuger… 

De les moltes maneres que es pot dividir la humanitat hi ha la dels que creuen que dormir és el millor que es pot fer i la dels que estan convençuts que dormir és perdre el temps.

Jo sóc dels primers. No m’agrada que em despertin inoportunament però encara em sap més greu despertar la gent que viu amb mi i estimo. Si m’aixeco el primer no buido el rentaplats ni pico la cassoleta del cafè per llençar el marro per no despertar ningú. No puc recollir el diari perquè el porter el deixa davant de la porta però si la obro grinyola molt fort (i no hi posem 3 en 1 perque el grinyol és el de casa i perquè serveix de campanetes que avisen si entra ningú). Segurament estic vorejant la mania però com deia la sogra Alícia “las manias no las curan los médicos”.

Conec persones de l’altre meitat del món. No diré noms. Com aquella que feia neteja de calaixos i armaris a les sis del matí amb la filla mirant de dormir al mateix quarto (veïna del Piset) o com la que les amistats li han de prohibir que les truquin per telèfon abans de les 9 del matí o durant els anuncis de La Riera (que és hora de migdiada).

Això em ve de la mare: el pare deia que quan ens cridava per anar al cole ho feia amb por de despertar. Li agradava dormir (de nit, no era noctàmbula com la seva mare o la seva germana) i li havia sentit explicar moltes vegades com trobava d’horrorosa  la tortura que va patir, deia, l’Àlvarez de Castro a mans dels francesos després del setge de Girona.

Quan estudiava, jo, i m’avorria m’agafava son. Jo crec que el meu jo trobava que era una causa de força major justificadíssima i m’estirava una estoneta sense remordiments. Per cert, això passava al Piset.

Els problemes i cabòries sovint, més que desvetllar-me, m’han fet venir son; com a evasió sens dubte.

Ara que tinc cosetes físiques de les que fan la punyeta estic tornant a allò de “mentre dormo no m’adono de res”. Perquè tinc aquesta sort, que si el dolor no em deixés dormir… malament rai; adeu remei màgic.

Hi ha moments de la vida que sense tenir gaire res d’especial m’han quedat impresos a la memòria.

Com aquest: Jo devia tenir uns 10 anys. Per alguna raó jo era a Barcelona, suposo que els pares també i part de la tribu/família era a Cardedeu (sinònim de Paradís) inclosos, naturalment els cosins Elies. El seu pare, el tiet Paco, tenia el despatx a la casa-rusc del carrer Diputació i m’hi van portar perquè, aprofitant que pujava amb tren a Cardedeu, m’hi acompanyés per quedar-m’hi. Em moria d’impaciència. El tiet Paco em va dir “Seu aquí  que hem d’esperar que sigui l’hora” De mala gana em vaig instal·lar en un sillonet, amb el cap arrepenjat en un braç de la butaqueta i les cames penjant per l’altre. Quan em va despertar resulta que el temps d’espera inacabable havia passat sense adonar-me’n. Quina delícia!

Per què recordo tan nítidament aquella felicitat?

Quan ara haig d’esperar pacientment que passin els minuts a les sales d’espera, o dins del tub de les Ressonàncies Magnètiques, o els dies per esperar tornar a caminar amb dos peus, torna a venir-me al cap la delícia del sillonet. Dorm i quan et despertis ja no caldrà esperar. Gaire.

Publicat dins de El corredor | 7 comentaris

Que diu el meu pare que no escriu – Post del Martí Bou

Que diu el meu pare que no escriu. Que diu que segons com li costa perquè quan s’hi posa… doncs que s’hi posa però potser no li surt gaire alegre.

Jo li dic, com el Burrito, que ha de seguir escrivint perquè, si d’algú tinc enveja de com escriu, és del meu pare. Té una manera de fer, de fluir, de deixar anar les metàfores i les construccions lingüístiques que les trobo molt elegants.

Tu fas igual. -remuga pel darrera- El que passa és que no t’agrades quan escrius.

Pot ser que tingui raó. Potser jo tinc la sort d’escriure com escric perquè sóc fill d’ell, i ell parla d’una manera molt concreta. I potser perquè també m’ha sortit algun gen seu. A saber què devia fer la Fita. Jo, el nas gros, no el tinc.

Ara és qüestió de convèncer-lo de que segueixi escrivint d’alguna cosa que el posi, no content, però segur que no el posi trist. Vés a saber: música per aquí, pintura per allà, mals d’esquena amunt, excursions d’Imserso avall.

La qüestió és que s’ho cregui.

És el que li costa més fer quan em vol convèncer d’alguna cosa…

Potser sí que sóc fill seu.

 

El Martí

Publicat dins de El corredor | 6 comentaris

Els dotze minuts de fama

Aquell senyor estrambòtic i genial, Andy Warhol, va dir que totes les persones tenen dret a quinze minuts de fama durant els quals ocupen l’atenció dels mitjans de comunicació. Encara que sigui per haver estat victimes d’un accident de trànsit.

Doncs bé, clientel·la: prepareu-vos perquè un servidor i la presidenta del meu club de fans, que firma DEMO i es diu Carme des de fa 91 primaveres, sortirem de l’injust anonimat i gaudirem quatre vegades dels nostres tres minuts (que sumen dotze) quan apareguem de manera estel·lar, en prime time. a la televisió. I ja ho he dit: no una vegada, sinó quatre!

L’estrena mundial serà el dilluns 19 de setembre a les 22:50 (altrament dit tres quarts i cinc d’onze de la nit), la primera reposició serà el dimarts 20 a les 16:30 (dos quarts de cinc, en dura competència amb el desenllaç de La Riera del dia). Es tornarà a passar el dijous 22 a les 12:30 (dos quarts d’una pel amics; hora de començar a fer l’arròs, que és dijous!) i finalment, en plena apoteosi de les festes de la Mercè, el dissabte 24 a les 17:15 (un quart de sis).

A quina emissora, canal o cadena? A BTV que, per no abusar de situació preeminent no es pot veure per la plataforma de Movistar, però si per TDT.

Farà part d’un minireportatge dels que componen el Programa “Va passar aquí“.

Els fidels seguidors d’El Piset reconeixereu desseguida que es tracta de passar “a la petita pantalla” un resum del serial que vaig dedicar a”La bretxa de Sant Pau”entre el 4 i el 15 d’octubre de 2014. Si us entreteniu a recuperar els tres capítols i no us surten imatges no cregueu que s’us ha espatllat l’ordinador; els senyors de WordPress han decidit que sense pagar no es poden tenir tantes gigues o byts o el que sigui, i ara haig de veure si pago i si sé com recobrar aquelles imatges. Veurem si me’n surto.

Serà dur suportar el pes de la fama però ens hi resignem

 

 

Publicat dins de El corredor | 3 comentaris

Germans

I sortint del funeral em vas dir “Has de tornar a escriure al Piset”.  I després per telèfon “¿per què no escrius sobre això?”:

“Oh tomba, oh cambra nupcial, oh sotscavat

estatge per sempre em guardarà, on vaig

prop dels del meu llinatge, gairebé ja tots, 

que entre les ombres ha rebut Persèfona!

D’ells, la darrera jo i, de molt, la més mísera,

davallo, abans que sigui el terme dels meus anys.

Allí, almenys nodreixo força il·lusió

de pervenir-hi amable al pare i cara a tú,

oh mare meva i cara a tú germà estimat;

car, morts, és amb les meves mans que us he rentat

i us he compost i sobre el túmul us he fet

l’oferta; i ara Polinices, perqué el teu cos

he recobert de terra, mira el guany que en trec!

I t’he honorat sens dubte, pels qui pensen bé.

Perquè, ni que jo mare hagués estat de fills,

ni si un marit tenia corrompent-se’m mort,

mai, a desgrat de Tebes, no m’hauria prés

aquesta pena. ¿I per quina llei ho dic?

D’espòs, mort l’un, podia haver-n’hi un de nou,

i fills d’una altra boda, si perdia el meu;

però amb pare i mare a l’altre món tancats,

no hi ha germà que pugui mai brotar per mi.”

(Antígona, de Sòfocles, traducció de Carles Riba i portat a l’escena per Clara Segura)

Déu n’hi dó l’encàrrec. Evocar aquestes paraules en un moment de pena intensa (i demanar-me que en faci una entrada al meu Piset mig oblidat) parla ben clar de per on respira la ferida i com, per una vegada, queda a la vista el forat que ens ha quedat a les entranyes.

Continua llegint

Publicat dins de El corredor | 3 comentaris