Diuen que quan mor algú, especialment si és vell i tenia coses per dir, és com si desaparegués una biblioteca.
Ara jo ja estic decididament classificat com a vell però encara seria lector de les històries d’un munt de biblioteques que van desapareixent del meu entorn. Una de les que enyoro és la del Paulino, avi dels meus fills, amb qui vaig conviure els darrers cinc anys de la seva llarga vida.
Havia nascut en un poble microscòpic de Leon i conservava el llenguatge quasi arcaic après a la seva terra quan era jove. Va tenir una vida dura i en va passar de tots colors; li dec no un piset si no una semblança biogràfica.Valdria molt la pena. A veure si les ganes, la sort, la salut i la memòria em permeten dedicar-m’hi. Amen.
Una de les coses que passen quan la biblioteca amb sabatilles ja no es pot consultar és que moltes de les coses recollides de les seves explicacions ja no les puc reconstruir amb garanties; m’haig de refiar de la meva memòria. Una sort, però, és que si no ho repeteixo fidelment ningú no m’ho retreurà.
Una de les moltes anècdotes que va contar, no una, sino moltes vegades, és que un xicotet gallec que havia anat a estudiar fora del poble va tornar a casa gallejant i fent el savi.
Passejant pare i fill pel camp van veure un eriçó i el pare li diu (poseu-hi cantarella gallega) Sabes tu qué animal es éste? i el noi respon Una zamfoña (una cigonya). ¿Cómo una zamfoña? ¿Dónde ves tú las plumas?, el zagal impertèrrit contesta: Está del revés i tiene los caños pra fuera!
Quina cosa més absurda que sentint per ràdio la sonata D 960 de Schubert interpretada al piano per Grigory Sokolov, m’hagi vingut al cap el noi de la cigonya!.
Precisament fa poc vaig sentir un recull de youtubes de Grigory Sokolov tocant obres de diferents compositors: Bach, Beethoven, Rameau, Brahms, Chopin, Schubert. El recull apareixia al blog d’un antic amic meu en diàleg amb un assidu seguidor. Grans melòmans tots dos.
I que bé que toca Sokolov!. Però…
Deixa bocabadat, quedes amb l’ànim suspès, la pulcritud i netedat són prodigioses. Quin és el però? Segur que molt subjectiu.
Vaig descobrir, ja fa molts anys, la sonata núm. 21 en Si bemoll major, D 960 de Schubert, en una interpretació de Wilhelm Kempff, que devia sentir per ràdio. Vaig buscar el disc -vinil naturalment- i com que no me’n sortia vaig acabar comprant una capsota amb totes les sonates tocades per Kempff (9 LPs). És la darrera que va escriure Schubert molt poc abans de morir. Quan la vaig sentir per ràdio, la primera vegada, no en sabia res de res i vaig sentir com si algú se m’estigues adreçant des de l’altra banda. Em feia venir ganes de plorar. I encara em passa.
La versió de Sokolov em meravella per la seva bellesa però se’m queda fora de la pell. Amb les plomes “pra fuera”.
La de Kempff se’m fica molt endins. Amb “los caños pra dentro”
PS. Si puc i en sé posaré els dos youtubes.
PS(2). No en sé prou. La de Sokolov podeu empaitar-la al web de CatalunyaMúsica al programa “El compositor de la setmana” del dijous 29/4/21, a partir del minut 14.
La versió de Kempff es pot trobar a:
https://www.youtube.com/watch?v=TrRSQboCGxQ Schubert Piano Sonata No. 21 in B flat major D. 960 (full) (Wilhelm Kempff) (1967)
El piset 