30 de gener. Observacions i reflexions

El 30 de gener té la particularitat de ser l’endemà del 29 de gener; el 29 de enero que des de ben petit vaig aprendre que era una estranya manera d’anomenar la Carretera de Cànoves. De Cardedeu, naturalment. I és que en el seu número 1 es trobava el meu paradís infantil. A tocar de la plaça de l’esglèsia.

Força anys després vaig aprendre que el 29 de gener de 1939 fou la data en què la vila de Cardedeu va ser… liberada. O ocupada. O envaïda. La història té moltes maneres de passar comptes fent servir paraules connotades. Tres dies abans, el 26, feiem festa al cole perquè celebravem la liberación de Barcelona. Cada poble tenia la seva liberación. I els seus yugos y flechas de fusta vermella a les entrades del terme. A Cardedeu una era al quilòmetre 1 de la Carretera de Cànoves. Precisament. Quilòmetre recorregut amb bici centenars de vegades.

Deixem el 29 de 1939 i anem al 30 de 2018 (ayer para el lector)

El dia s’anunciava important i, potser, mogut. El President del Parlament havia convocat un Ple per tal d’investir President del Govern de (la República de) Catalunya, el candidat que hagués reunit els recolzaments parlamentaris suficients.

Que normal i rutinari que sona escrit així i prou. No és el cas. Les eleccions al Parlament no van tenir res de normal: tot joc brut. Ara pensant-hi em recorda aquella Lliga que va perdre el Barça quan la tenia al sac després que li segrestessin el carismàtic i simpàtic golejador Quini (no amb finalitat política ni esportiva, però putada). O el temps que no permetien jugar Kubala, o després Cruyff, per problemes als despatxos de Madrid. El Barça és més que un club…

Resulta que uns quants Tribunals telefonats i comanats per les SSS, ahir van decidir que “calia recuperar el seni” i “tornar a la normalitat”, és a dir que cal nomenar un president que no es digui Carles ni porti serrell. D’altra banda el partít de las SSS li recorda al President del Parlament que té dos fills i que “me he quedado con su cara” . Democràcia orgànica en estat pur.

I jo, com que cal recolzar els que se la juguen, tornem-hi a fer de corista del Nabucco al Passeig Lluís Companys (abans Salón de Victor Pradera i encara abans Saló de Sant Joan).

Aquesta vegada jo sol, que la Fita no acabava de veure clar si la sessió estava convocada o no, ni si ho estava la mani.

Surto de casa amb el dinar acabat d’empassar, cosa que mai no m’ha agradat: m’agafa sòn. Motxilleta indepe groga de l‘Ara és l’hora, a dins l’estelada mida capa de Superman plegadeta i cap al tren. Jo en dic el Tren de Sarrià, els joves Ferrocarrils o Ferrocatas.

No faig cara de content. Estic fastiguejat d’aguantar tant de fill de puta baladrejant i donant lliçons de legalitats fetes a mida. Veig a l’acera, a l’escala de baixar i a l’andana llops solitaris com jo, d’edat mitjana o alta amb llacet groc. No hi ha somriures de complicitat. Determinació si. Animen el panorama dues noies molt joves i altes que juguen a posar-se i treure’s la “carota” de Puigdemont. Els comento que cal posar-les al clatell per dificultar la feina d’infiltrats; em diuen “Que s’infiltrin!” i segueixen fent la seva.

En el recorregut des de l’andana de la sortida pel Zurich, més llops solitaris amb llacet, una parella amb motxilla/estelada i nena, dues dones de seixanta pocs amb estelada i pal… Tots anem seriosos, determinats a no baixar del burro i amb molta experiència de manis. Tots sabem com s’hi va i què caldrà fer; però no es creen grupets. Se’ns nota que n’estem fins als collons.

Agafo l’autobús al davant de l’adefesi del Banco de España. (Un dia explicaré l’acudit del Destino de quan el van perpetrar). L’autobús va mig buit. Al darrere del conductor una dona jove i grassa, amb samarreta indepe i estelada als dits. Va sola, pell de color de xocolata.

Penso:                                                                                                                                                      1.Ostres!   2.I perquè no? per què ella em sorprén?   3.Ja fa anys que hi ha adopcions… 4.Però quina diferència hi ha entre pell de xocolata i pell canyella o pell iogurt desnatat 5.Per què trobo diferent que provingui de Guinea a que provingui de San Feliz de las Lavanderas (Leon)?

Més enllà un home d’edat incerta, desmanegat i desendreçat. Amb llaç groc i algun distintiu indepe que ara mateix no recordo. També va sòl, seriós i no mostra complicitat.

Baixem tots a l’Arc del Triomf i es va veient que Déu n’hi do dels que acabarem essent. Grups de gent que s’han desplaçat des del seu poble una mica més barrilaires. S’acaben les carotes de Puigdemont que subministra una perillosa activista de setanta anys. A mi em toca una carota sense retallar i sense goma. L’éspectacle de tanta gent adulta tirant a jubilada amb les carotes al clatell és força còmic. Però no hi ha broma. No estem d’humor. No he tingut esma de retratar-ho. N’he buscat imatges a la xarxa i no n’he trobades.

Arribo a la vora de l’estrada que s’ha muntat al davant del Palau de Jústícia (sic). Em tusten l’espatlla i és la consabuda coneixença amb qui no has quedat i que et trobes. És la Francina, cosina política (i mai més ben trobada la paraula ja que som reïncidents a trobar-nos en manis). Em canvia el meu Puigdemont sense retallar ni goma per un de complet i puc col·locarme’l al clatell, com és preceptiu.

Mal gust de boca pels indicis de picabaralles  entre partits. Una incombustible més jove que nosaltres ens arenga i ens aixeca (una mica) els ànims.

Se’m cansa la columna i busco una barana de pedra.  Sèc al costat d’una dona (una cinquantina, que diria Pau Vidal traduïnt Camilleri). També està de mala llufa. També n’està tipa:”De vegades penso que m’agradaria tirar-los una bomba” la convenço que no ho faci perquè amb una no fariem res. N’està tipa però quan pleguem sento que ella es dona cita amb la seva colla per demà seguir fent feina al seu barri, el Raval. Incombustibles.

Comencen els parlaments: Primer parla una dona que jo no reconec i que ha estat bé. Després l’Alcoberro que també ha estat bé, millor que altres vegades: Som aquí com sempre. No us fallem mai. No ens podem deixar prendre les institucions, Etc. Parlaments breus; es nota que la convocatòria s’ha mantingut per tal de no desinflar les expectatives i no frustrar la gent que s’ha desplaçat des de lluny.

Avui no acabarem amb cançons alegres. Ens despedirem, com sempre, amb Els Segadors

En acabar la oradora diu: “els CDR són al passeig Picasso; podriem anar-hi i cantar  els Segadors amb ells…”

Molts ens en anem cap a casa. M’agraden unes composicions fetes amb gomets grocs sobre algunes papereres i fanals. La darrera mani vam veure com unes noies les confegien. Són boniques i gens agressives. Potser per això han resistitIMG_4709

Torno a peu per la Ronda de Sant Pere. Veig coses i gent que m’agradaria haver apuntat per escriure-ho: un noi carregat amb dos matalassos força espellifats amb una noia que li fa costat; on deuen anar? a un piset compartit? a algun espai okupat?…  Alguns “sense sostre” instal·lats a les entrades dels magatzems de roba xinesos. Un d’ells amb una estelada revellida cargolada en un raconet. Un altre té un test amb una poinsetia petita amb poques fulles. I al costat de la Telefònica un d’abstret que llegeix amb molt delit un llibre vell, de paper!. No puc saber-ne el títol.

IMG_4710

També veig com està agonitzant una ferreteria modernista.

Aprofito per fracassar en la recerca d’un amperímetre que permeti saber si les piles són vives o mortes (cal dir-ne battery tester, si no res a fer).

De primer al Yo no soy tonto. Amb sort arriben a entendre una mica el meu español. Jo el seu, d’accent indesxifrable, amb prou feines. El català queda reservat per als avisos i publicitat megafònics.  Ningú no sap si el battery tester que tenen funcionarà o no amb les piles rodones i planes. Al FNAC m’entenen amb una mica més de facilitat però no tenen battery tester.

Ara que han passat un parell d’hores sé, per Internet, que gent ha entrat al Parc trencant el cordó policial, que han anat al davant del Parlament, han aplaudit els que anaven sortint i corejant “Ni un pas enrere”. Això ha passat quan jo ja me n’havia anat i no ho he vist. Diuen que hi ha hagut ball de bastons i que eren els mossos els donants. No sé si molt o poc. També he llegit que cridavem: Que torni Trapero!

I em diu la Fita que hi ha gent que dormirà al parc. I que el President de la República pensa parlar a les nou per ràdio o/i per tv.

Continuarà. Segur

Post Data: Finalment ha parlat el MHP P i no estic més content

Repost Data: 31 a mig matí. Diuen que Puigdemont admet que ha de fer el “pas al costat” donat que Esquerra l’ha deixat. Voldria creure que és un fake però costa.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en El corredor. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a 30 de gener. Observacions i reflexions

  1. Carme Verdiell ha dit:

    Uf! quanta tristor…..

    M'agrada

Si vols deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s