Ells s’ho perden

Fa molts molts dies que em ronda aquest tema i reviure el primer d’Octubre al Sense Ficció que va emetre TV3 és una empenteta més. Potser la que em faltava.

Els que hem anat participant en les accions col·lectives que hi ha hagut d’ençà el ja llunyà 2010 segur que no ho podrem oblidar.

He intentat fer-ho entendre a persones que, en principi em pensava que em podien “acompanyar en els sentiments”. No me n’he sortit gaire. No s’ho creuen No s’ho volen creure.

Amb sort ens creuen ovelles idiotes, ensinistrades per malèfics líders. Si no hi ha tanta sort ens classifiquen com a nazis, garrulos, feixistes, nordcoreans, fills de puta, comissaris polítics i un frondós etcètera. Que els liders engalipadors hagin anat desapareixent i sent substituïts per altres de diferents no serveix per desenganyar-los. Recordeu quan el dimoni era Carod o, més endavant, que tot era un muntatge de Mas? Els deies que era a l’inrevés: que Mas veia que la gent anava en una direcció i ell no feia res més que enfilar-se al carro cuitacorrents per posar-s’hi al davant i no perdre el tren? Res a fer.

Em sap greu per ells perquè no saben el que s’han perdut.

Hem participat en un projecte il·lusionant en positiu, amb voluntat de construir, deixant de banda els “diguem no” i els “anti”. Finalment hem anat a favor.

Hem comprovar, amb grata sorpresa, que som molts “molts més dels que volen i diuen”. Que tot s’ha anat fent amb cara de contents -allò dels somriures sona carrincló però és tan encertat que costa trobar una expressió millor.

Fins ara. Fins avui mateix.

Hem tornat a casa cada vegada orgullosos del nostre país, del civisme i sentit de l’humor dels nostres conciutadans.  Últimament a les manis milionàries jo no hi he vist servei d’ordre i és que no tan sols no cal sinó que tothom sap que no cal. Fins i tot els policies saben que no hi haurà aldarulls ni disturbis violents. Els helicòpters no vigilaven, només emprenyaven per tal de no deixar sentir els violoncels.

Veure des de primer rengle i des de primera hora (quarts de nou) el que anava passant a la Rambla de Catalunya, veure tanta gent, autoconvocada com jo.

De tota mena: executius que sortien de la feina disfressats amb l’americana i corbata, iaies i tietes sortides de les Tresines, gent jove amb cabells i pircings. Hi havia de tot.  Vaig estar arrepenjat al famós cotxe que al vespre va servir de tarima als Jordis per demanar que la gentada deixés sortir els policies. Al vespre jo no hi vaig ser, el que jo sé és que al matí demanavem que no el fessin malbé i la gent ens creia. Que diguin el que vulguin això va passar. Enorgullia i emocionava.

Ja abans, el primer referèndum (que en diguin com vulguin), el del 9-N, va resultar extraordinàriament emotiu.

Tantíssima gent gran votant amb el pensament posat en els que ja no ho podien fer. Llagrimeta. I tot amb unes ganes de fer-ho net i bé totalment exemplar. Que diguin el que vulguin. Jo hi era.

I el 1-O.

Jo quan llegia testimonis del 14 d’abril del 31 envejava secretament la generació dels pares per haver-ho viscut -tot i acabar tan aviat i tan malament-.                                          Ara ja no els envejo: nosaltres, hem viscut uns moments que potser superen allò.

Hi ha un neologisme que sembla inventat per descriure el que va ser el referèndum del primer d’octubre de 2017: empoderamentJo me’n reia de la meva filla i resulta que la paraula és completament útil. La gent voluntaria i plena de determinació va prendre el poder per exercir el seu dret a votar. Ho veu veure i viure quasi tots els que llegireu això, i si no n’heu tingut testimonis propers que us ho han contat.

Ara no explicaré el meu 1-O, que va ser molt llarg i emocionant.

La primera imatge que em ve a la memòria és una cua que s’enfilava carrer Doctor Roux amunt i es perdia a la cantonada. Tots aguantant hores de pluja amb paraigües oberts.     I d’aquests el 10% per votar que no. Aquests són demòcrates i no els que per guanyar necessiten ficar a la presò els oponents.

Aquell Hem votat!! de les deu de la nit, el ridícul que va representar no poder-ho impedir és una cosa que no poden païr i que explica la ràbia de la reacció que estem vivint.

I només els ha faltat convocar unes eleccions en condicions dignes de Ceaucescu !i perdre-les!.

Aquesta humiliació l’estem pagant i la seguirem pagant però no en esborren de la memòria les emocions viscudes.

Tot això és el que es perden. Encara hi són a temps perquè això encara no s’ha acabat.

P.S. En rellegir el que he escrit per estalviar-me bunyols me n’he adonat que una de les coses mes gratificants havia quedat “al tinter”: la complicitat, el bon rotllo, el lleu somriure quan el que seu al seient del davant de l’autobús porta el llacet groc.

La comunicació immediata amb aquelles persones que et trobaves al costat al peu de les fonts de Montjuïc, al davant del Palau de Justícia, al Passeig de Gràcia-Provença, a la Meridiana, al davant del Parlament… Fàcilment sortien trets biogràfics propis o dels pares.

I el 1-O no diguem, la que et deixa un paràigua per anar a casa i no coneixes de res, o que et dona galetes o cafè amb llet del termos. O mirar-se d’una altra manera aquell veí que sempre és tan distant. A molts llocs la consciència de veinatge -de barri- es va forjar aquel dia.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en El corredor. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Si vols deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s