Marina Vlady 1. Els Poliakoff

I ara li toca a la Marina Vlady.

No sé si m’encaparro amb personatges més que polièdrics, laberíntics o és que totes les vides, si hi acostes la lupa, són complexes. Una vida de 79 anys dóna per molt. Família inclosa

Marina Catherine de Poliakoff-Baydaroff; va néixer a Clichy (a tocar de París) el 10 de Maig de 1938. Per tant els 79 anys els té acabadets de fer.

Va ser la darrera de les quatre noies que van tenir Vladimir de Poliakoff, cantant d’òpera, (baríton) i Militza Envald que anava per prima ballerina.

Els Poliakoff – Envald 

Militza Envald

Vladimir Poliakoff 

Exiliats a França, ell el 1915, amb vel·leïtats anarquistes volia combatre l’Imperi alemany i ella el 1919 fugint de les conseqüències de la Revolució soviètica de 1917. Tots dos, membres de la petita aristocràcia russa van sobreviure com van poder.

LES SOEURS POLIAKOFF

Les quatre filles, nascudes ja a l’exili, van acabar tirant cap als escenaris i el cinema.

La gran, Olga (1928-2009), va ser actriu de cinema i realitzadora de televisió i va fer servir els cognoms Poliakoff, Olga de Poliakoff, Olga Poliakoff-Baïdaroff, Olga Baïdar-Poliakoff, i també Olga Ken i Olga Varen.

La segona Tania (o Étiennette?) (1930-1980), va ser actriu de cinema amb el nom d’Odile Versois.

La tercera, Militza (1932-1988), també va dedicar-se a fer d’actriu principalment de teatre amb el nom d’Hélène Vallier. Va morir als 56 anys d’una hemorràgia cerebral.

La Marina va néixer el 1938. Marina Vlady única supervivent hores d’ara i deu anys més jove que la gran.

Que els pseudònims comencéssin tots amb la lletra V es va dir (Paris Match 11 de juny de 1955) que no era casualitat sino la V de “Victòria”. Ves a saber.

FRANCE. Les soeurs POLIAKOFF. De gauche ˆ droite: Olga BAIDER-POLIAKOFF, Odile VERSOIS, Marina VLADY, HŽlne VALLIER.

Militza – Hellene Vallier

Totes van començar molt joves, Militza va debutar a l’Òpera de París com a petit-rat (nena procedent de l’escola  de dansa) i Marina fou ballarina de l’Òpera de París des de l’edat de nou anys i als onze anys debutà com a actriu en el cinema.

 

Tania o Etiennètte-OdileVersois

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La vida de Tània va ser particularment dramàtica: amb un càncer diagnosticat i no amagat, va continuar actuant entre quimio i quimio. El marit, un aristòcrata cors, Comte François Reynier Ambroise Henri Pozzo di Borgo incapaç de conviure amb això la va abandonar. Va morir amb 50 anys el 1988, diuen les biografies que d’una hemorràgia cerebral a Marsella. Hi ha però una altra versió: hauria mort en l’incendi del Château de Pozzo di Borgo que es troba a l’indret anomenat Château de la Punta prop d’Ajaccio (aquests Pozzo di Borgo pertanyen a una nissaga d’aristòcrates bonapartistes) i està enterrada a la Capella de Pozzo di Borgo i no al cementiri rus de Sainte-Geneviève-des-Bois, prop de Marsella. Això ho trec del testimoni d’una turista que ho hauria recollit de llavis de la germana gran, Olga, quan hi va passar amb el cotxe. Diu que el castell encara estava mig enrunat i amb traces de l’incendi. Això de la Viquipèdia té això, tant hi surt una llegenda com una veritat amagada.

Olga

La germana gran, Olga, va néixer a Pancevo (separada de Belgrad només pel Danubi). No m’ha sortit cap esment que la parella Poliakoff-Envald s’hi instal·lessin abans que a França.  Tampoc es fàcil saber com i quan va començar a treballar al cine o teatre. Diuen que va haver de posar-s’hi de valent per portar diners a casa acceptant feines de tota mena. Intueixo que era una personalitat potent que va vetllar per la carrera de les germanes. Concretament de la Marina: apareix com a figurant a Giorni d’amore (1954) i ajudant de direcció de La sorcière (1955) primers films que fan famosa la germana petita quan aquesta només tenia 15 i 16 anys.

Sembla que les germanes s’estimaven entre elles i estimaven el seu passat rus, els pares i la cultura russa.

El 1967 i 68 van enregistrar per a EMI un parell de discos, com a Les Soeurs Poliakoff , en un dels quals cantaven cançons russes de les que sentien a son pare. Van obtenir un Prix Charles Cros.

 

Encara que diu que només canten dues és el disc de totes quatre germanes

També van interpretar plegades  Les tres germanes de Txékhov al Théâtre Hébertot.

Tot i que la Marina acaba acaparant el glamour tinc la impressió que no hi va haver envegetes entre elles. Presumien de principis sòlids inculcats pels pares.

El segon capítol serà per la Marina que dóna molt de si.