Qui era Norbert Glanzberg? Què va fer a més de la musiqueta i cançoneta amb què em va embruixar la Marina Vlady fa seixanta anys?
Va ser un personatge amb una biografia d’allò més moguda. Hem de recórrer a diverses Wikipèdies ja que el presenten com a compositor francès nascut polonès. Però resulta que va néixer el 1911 a la població de Rohaytyn a la Galítzia, territori que en aquelles dates pertanyia a Àustria, que després va passar a Polònia i ara pertany a Ucraïna. A Rohaytyn hi havia moltes famílies hebrees i ells n’eren una.
Quan tenia un any els Glanzberg van emigrar a Würzburg (Baviera) i és allà on, el 1921, va ingressar al Conservatori. Sòlida formació musical alemanya, doncs.
Diuen que va conèixer Richard Strauss quan aquest va anar a Würzburg i va quedar impressionat del joveníssim pianista capaç de continuar tocant a les fosques el seu difícil Intermezzo quan s’havia produït una apagada de l’electricitat; el mestre li va preguntar què voldria com a recompensa i Glanzberg va contestar sense dubtar-ho: dirigir!.
El 1929 (18 anyets) el trobem fent de director de cor i assistent de director d’orquestra a Aachen. Allà va fer d’assistent d’Alban Berg i va dirigir les Danses romaneses de Béla Bártok.
Per eixamplar horitzons va fer cap a Berlin. Primer va ser contractat per dirigir l’orquestra d’un teatre de mil espectadors on feien operetes i revista. El 1930 va ser contractat per la gran productora alemanya UFA per composar música per a la comèdia de Billy Wilder Der Falsche Ehemann (El fals marit) i el seu foxtrot Hasch mich, mein Liebling, hasch mich! (Atrapa’m estimat, atrapa’m!) és unànimement lloat i declarat “Himne de l’any 1931”. El segon film pel que Norbert Glanzberg composa la música : Dann schon lieber Lebertran (Prefereixo l’oli de fetge de bacallà), un mig metratge de Max Ophüls.
Però era jueu i quan Goebbels el 1933 el qualifica d’artista jueu degenerat li cal exiliar-se. Se’n va a París i es guanya la vida tocant el piano a bal musettes -petits locals on es balla al so de música d’acordiò- El 1936 va tenir de company Django Reinhard, d’una altra etnia mal vista: gitano.
El 1938 escriu Le bonheur est entré dans mon cœur per a Lys Gauty, aleshores molt famosa, i es guanya la vida acompanyant cantants al piano.
http://www.youtube.com/watch?v=XlqbC48xxIQ
Quan comença la guerra, el 1939, el mobilitza l’exèrcit polonès exiliat a Londres però el 1940 el van llicenciar i va tornar al sud de França a la zona “lliure”, allà va entrar en contacte amb un empresari que el va contractar per acompanyar concerts de Tino Rossi i Edith Piaf.
El 1942 desprès d’haverse escapolit de diverses redades policials va ser víctima d’una denúncia (era un sensepapers) i va quedar empresonat durant 6 mesos. L’actriu Marie Bell organitza la seva fuga amb l’ajuda d’un guarda i fins el 1944 s’amaga a casa de Georges Auric i després a Antíbol a la del poeta René Laporte; allà entra en contacte amb intel·lectuals resistents com Paul Éluard, Jacques Prévert, Louis Aragon, Elsa Trollet i René Julliard. Maurice Chevalier explica a les memòries que va ser introduït per Glanzberg en el cercle de Julliard.
Després de la libération el 1945, lliure finalment, dóna la cara per Chevalier, sospitós de col·laboracionisme. Durant tots aquests anys va vendre a altre “compositors” obres seves que no podia publicar amb el seu nom. No va poder recuperar-ne mai la propietat intel·lectual.
Del 1946 al 1948 va de gira per sudamèrica amb Charles Trenet i després amb Tino Rossi.
El 1948 compon per a Edith Piaf la peça més coneguda de la seva col·laboració artística: Padam Padam i el 1952 Moi j’m’en fous i Les grands boulevards, per a Yves Montand.
http://www.youtube.com/watch?v=OkPgJBRnpdM
http://www.youtube.com/watch?v=-WMz-j70hrs
A partir del 1953 torna a treballar per al cinema i compon música per a films com Michel Strogoff amb Curd Jürgens. I l’any següent escriu un altre gran èxit de la Piaf: Mon manège à moi. En aquesta cançó (refusada per Yves Montand i gran creació d’Edith Piaf) Glanzberg explica que hi introdueix “una petita novetat dins del gènere de la chanson.
Una “chanson” es compon normalment d’una melodia i del seu acompanyament. El “refrain” de Mon manège és la melodia. Jo dono la volta a les coses i faig de la melodia l’acompanyament. Això va bé amb el tema del manège i és una manera subtil de canviar alguna cosa. Olivier Messiaen em va dir una vegada que valdria la pena introduir aquesta “astúcia” en la música clàssica”.
I el 1955 fa la música per La sorcière amb Marina Vlady (vegeu post anterior) i per La mariée est trop belle amb Brigitte Bardot
Fins al 1960 continua fent música per al cinema a un ritme de més d’una pel·li cada any, entre les quals Mon oncle de Jacques Tati (tot i que no sempre surt als crèdits a internet)
A partir de 1962, fins al 1970, compon encara per Pétula Clark, Dalida i Mireille Mathieu.
En endavant la seva carrera fa un tomb i repren les arrels de cultura alemanya i hebrea
És el segon post
El piset 
Ja era hora.La segona part aviat?Et puc tirà una floreta.ës un goig llegir-te
M'agradaM'agrada
Si hi ha feinada en llegir-lo (el post) què haurà estat parir-lo (el post)!
Nota important: la “feinada” fa referència a lo documentat que està i a la quantitat ingent de dades per frase (lineal o quadrada).
Aviam: poca bola he rascat donada l’època (i això que sumo ja 62!) però bé, la tele del franquisme no passava dels Pirineus i si a més s’anava a escola salesiana doncs un surt com surt… Però, sempre hi ha un però i aquest és important (de fet són tres “peròs”):
1.- M’ho he passat “teta” perquè quan conèixies a qui ho escriu doncs ho llegeixes com si t’ho expliquen en viu i en directe.
2.- L’elegància natural de Yves Montand ja m’agradaria veure-la més sovintejada en els temps actuals. I quan s’arrenca a fer unes passes de ballarì en deixa constància palmaria. No és Fred Astaire però renoi, quin figurí!
3.- Sempre és una joia escoltar/veure la Piaf….i és espetarrant, absolutament espetarrant, veure com amb gest quasi militar i alhora dolç, imperatiu i alhora suau mana parar en sec l’orquestra en “Padam padam” (00:06 del youtube).
M'agradaM'agrada
Gràcies.
D’aquest home no en sabia res, ni el nom. i el material del segon post que vindrá el trobo de gallina de piel. La feinada serà conseqüència de la transcripció de textos en alemany. Jo amb això de la micro-investigació m’ho passo d’allò més bé.
M'agradaM'agrada
Ja era hora. JA JA.
Molt interessant, quina pila de noms coneguts va tractar. M’ha agradat molt “la novetat” a la chanson.
Tinc, suposo que com molts, molta estima a la música de Mon oncle, i he volgut veure que és el que Glanzberg va compondre per Tati: Cap dels temes principals si no és que algun dels autors li deixes el nom.
1. Mon oncle
(Frank Barcellini)
2. Adieu Mario
(Frank Barcellini)
3. Le vieux quartier
(Alain Romans)
I sembla que és precisament Mon manege, la que va escriure per Mon oncle, però no va sortir a la peli. La història és molt curiosa
En 1957, Jacques Tati demande au compositeur Norbert Glanzberg une musique pour son prochain film qui s’intitulera Mon oncle.
Norbert Glanzberg enregistre cette musique en studio le même jour qu’une chanson dont Jean Constantin doit écrire les paroles.
Mais une erreur d’étiquetage des bandes fait que Jean Constantin se met à travailler sur la musique destinée au film de Tati.
Et la musique tourbillonnante composée par Glanzberg lui fait écrire « Tu me fais tourner la tête / Mon manège à moi c’est toi… »
Très satisfait de la chanson terminée, et parce que Piaf a déjà fait un triomphe de Padam du même Norbert Glanzberg, Constantin avant même d’en parler au compositeur, file présenter la chanson à Piaf qui l’adopte immédiatement et si irréversiblement qu’elle préférera -une fois la méprise révélée- dédommager Jacques Tati plutôt que de rendre la chanson.
Amb més detall a aquest llibre
https://books.google.es/books?id=sk12XUZEbCkC&pg=PT154&lpg=PT154&dq=mon+oncle+tati+glanzberg&source=bl&ots=qyuhDbLJ2l&sig=sK2i69XC7SQmQ0s-q195wF7o2yo&hl=es&sa=X&ved=0ahUKEwiZ9r34hfLTAhUJChoKHaHoBkgQ6AEIPzAD#v=onepage&q=mon%20oncle%20tati%20glanzberg&f=false
M'agradaM'agrada
Gràcies per l’aclariment. Com que els que pengen ressenyes biogràfiques es van copiant uns als altres, si un diu que a Mon Oncle hi ha música de Glanzberg, tots ho reprodueixen.
M'agradaM'agrada