3. La 1978

 

En vista de l’èxit aclaparador entre el meu club de fans de la fòrmula d’explicar contes d’un país, reprendré la cantarella però només una mica.

Havíem deixat les germanetes de la Pepa fent mans i mànigues per tal de viure molts anys i ja hem vist que només una va arribar als 47 anys i la darrera als 39 (per ara).

Aquesta Constitució, la que va néixer la darrera, no la van batejar amb el nom del Sant del dia. L’anomenen pel número: 1978. No és ni tan romàntic ni tan divertit però és així. I per què? us esteu preguntant. Segurament és perquè els sants i santes que se celebren aquell dia són una mica estranys:

Santos cincuenta soldados

Santa Yolanda

Santa Vivina

Santa María Josefa Rossello

Santa Fara

Santa Fabiola

Santa Bega

San Urbano obispo

San Teodoro martir

San Sabino

San Modesto obispo

San Martín abad

San Lázaro de Betania

San Judicael

San Juan evangelista y apóstol

San Juan el Silencioso

San Juan de Mata

San Josep Manyanet y Vives

San Eutiquiano papa y mártir

San Esturmio

 

Oi que costa de creure que algú surti al carrer cridant Visca la Vivina, Visca l’Esturmia, Visca la Judicaela o  Visca l’Eutiquiana? Alguns noms ja estaven agafats per reines antigues: Fara (Diba), Fabiola (de Bèlgica). Altres són poc adequats per ser victorejats pel carrer ja que es prestarien a enutjoses confusions: Visca la Urbana o Visquen els Cinquanta Soldats…

Per raons que després aclarirem vaig estar temptat de batejar-la pel meu compte com la Marina o la Joana la Silenciosa Continua llegint

Publicat dins de El corredor | 4 comentaris

2. La Pepa i les set germanetes

 

Ja veu fer bondat? Vau anar a dormir sense rondinar (gaire)? Hi ha dues nenes que ja m’han dit que tenen moltes ganes de saber com continua el conte.

Haviem deixat els tres reis i l’emperador al poble d’estiueig posant-se d’acord de manera que el rei germà de l’emperador fes de rei.

Recordeu que mentrestant en aquell país hi havia un enrenou molt gran. Ja sabem que el pintor sord ho anava retratant i que soldats i eixalabrats anaven a trompades per tot arreu. Uns defensant la llei i els altres dient que els capellans els deien que la llei de Déu era amb ells. I vinga sang i fetge!

Segur que heu llegit alguna vegada contes de l’Astèrix i sabeu que comencen dient que l’Imperi Romà dominava tota la Gal·lia excepte un raconet que és el poble de l’Obèlix, l’Astèrix i l’Idefix. Doncs en aquell país passava una cosa semblant: al racó més allunyat de la frontera hi havia una ciutat molt bonica construïda sobre una illa que quedava separada de terra ferma només per un caminet de platja.

A més tenia un bon port i els vaixells podien comunicar-la amb la resta del món.

Doncs vet aquí que molta gent que volia que les coses es fessin ben fetes va anar-s’hi refugiant. I es van posar a parlar per veure com s’ho podrien fer. Tenien, però dos problemes: un era que cadascun tenia una idea diferent de què volia dir “ben fetes” i l’altre problema era que fora de les muralles de la ciutat no els hi feia cas ningú. Karl_Marx

Un periodista va escriure que “A la guerrilla hi ha actes sense idees i a Cadis  hi ha idees sense actes”. Aquest periodista que estava exiliat també va escriure més coses, però ara no us en parlaré.

Val a dir que aquell país en aquells temps s’estenia més enllà del mar i que es van afegir a les discussions una colla de representants dels trossos de país que calia agafar el vaixell i navegar durant setmanes per arribar-hi (no hi havia avions ni es podien fer videoconferències, costa d’imaginar però creieu que era tal com us ho dic)

Com que de ganes de parlar no els en faltaven no es van desanimar i van fer un paper molt llarg en què deien tot el que caldria fer en endavant… si mai arribaven a tenir poder més enllà de les portes de la ciutat.

images-4

images-5

 

 

 

 

 

Van estar un parell d’anys discutint però el 19 de març de l’any 1812 van donar per acabada la feina.

Aquest dia ara no el celebreu gaire, abans era festa grossa perquè era Sant Josep. I ja sabeu que dels Joseps en diuen Peps, com el Guardiola. I de les Josefes, Pepes. I quan només és una, Pepa. Per això d’aquell document, que en van dir Constitució i que va néixer per Sant Josep, la gent en deia “la Pepa”. I com que hi deia que la gent tindria més llibertat, dels que fan una mica el que volen encara ara hi ha qui diu que és un “viva la Pepa” Continua llegint

Publicat dins de El corredor | 2 comentaris

Cedeixo la paraula

Com que no sóc capaç de moderar la indignació i el fàstic davant de tant d’odi, de desig de revenja, humiliació i escarment exemplar, proposo a la meva escassa però selecta clientela la lectura d’aquest article que demostra que no ho hem somiat; que les coses que hem vist han passat i que algú se n’ha adonat.

Gràcies, ja no cal que plogui foc sobre Sodoma i Gomorra. Hem trobat un home (una dona) just. Jahveh no demanava més.

No era necesario tratar de impedir por todos los medios una consulta en Cataluña sobre la opinión pública al respecto de la independencia. Nada mejor para conocer qué piensa la población sobre un asunto histórico y que ha sido para muchas personas una razón de lucha incansable. Bien podría el Gobierno de España haber establecido los parámetros para garantizar que todos tuvieran voz, que se hiciera una consulta con todas las garantías, acordando incluso que no fuera vinculante, pero sí una herramienta de conocimiento de una realidad social; podrían haber hablado de tantas cuestiones importantes…. Y como quiera que el Partido Popular está preocupado en envolverse (y envolverlo todo, dicho sea de paso) con la bandera de España, el PSOE bien podría haberle echado el freno a esta situación tan lamentable. 

Podría el PSOE haber puesto pie en pared, hacer de oposición, y de paso, de partido de Izquierdas (porque lo dice continuamente, vaya). Y así, plantearle al Gobierno de España que, o garantizaba una consulta pacífica, con todas las garantías, para poder escuchar a una sociedad catalana desatendida en muchas cuestiones durante los últimos años, o se plantearía una moción de censura. No era descabellado ya a mediados de septiembre el hecho de pensar que el Partido Popular arrasaría con todo lo que pudiera, con todo lo que sonase a rumba catalana. Ya entonces Pedro Sánchez recibió mensajes explícitos avisándole de lo que sucedería si no se apartaba de los Populares. Se lo dijeron muchas voces. Prefirió callarse, quedarse a un lado, mientras en las reuniones que mantenía su partido con miembros del Gobierno les convencían de que nada pasaría el 1 de octubre en Barcelona. Aclaro: cuando le decían a los socialistas que “nada ocurriría” se referían a que no habría urnas, ni votos ni nada de nada. Sin embargo hubo. Hubo mucho. Muchos palos, mucha violencia, mucho dolor. Y mucha dignidad, mucho valor, y mucha cultura democrática por parte del pueblo que quiso expresarse. Porque recuerdo que, a pesar de no haber garantías para poder considerar esa votación como fotografía de una opinión masiva, hubo votos (los menos) que dijeron que NO. Y a esa gente también le partieron la cara. Los palos fueron contra quienes simplemente querían decir lo que pensaban. Y eso es un motivo suficiente para plantearle al Gobierno de Rajoy una moción de censura en toda regla. 

Por si fuera poco, la agresividad verbal, informativa, y por cualquier medio posible del Gobierno de España ha ido en aumento. Se ha mentido, difamado, humillado a muchísima gente. No solamente a la población catalana, sino también a quienes leemos los periódicos españoles, consumimos televisión y radio. Hemos visto la cantidad de mentiras que se han publicado y ante las que la gran mayoría no ha podido reaccionar, pues muchos ni siquiera saben por estas tierras que, por ejemplo, “los Jordis” subieron a aquél coche de la Guardia Civil habiendo pedido permiso previamente a los agentes. Aquí muy pocos saben que, subidos a ese coche, megáfono en mano, pidieron a todo el mundo que se comportase con calma, de manera pacífica, que dejasen trabajar a la justicia en sus investigaciones, a los policías, y que se marchasen a casa sin organizar ningún tipo de altercado. Sí, esos a los que aquí se vio subidos a un coche lleno de pegatinas, cuando nos querían dar a entender que eran unos violentos que estaban en realidad jaleando a las masas para que robasen armas del vehículo y demás barbaridades, estaban haciendo todo lo contrario

Dicho sea de paso, se supone que estuvieron movilizando a las masas para organizar concentraciones tumultuarias, donde entre otras cosas, se robaron armas de un coche de policía. Eso se ha estado diciendo por aquí hasta la saciedad. Y no ha habido una sola prueba de tales afirmaciones. De hecho, a ningún policía le faltó ningún arma al final del día. Ni un sólo atestado policial se redactó en aquélla manifestación. Nada. Tuvo que pedirle el Fiscal General, que a su vez la juez Lamela ordenase redactar atestados para poderlos incorporar en la querella contra los Jordis. ¿Usted sabía esto?. Pues empiece a dudar de muchas de las cosas que nos están contando.

No era necesario encarcelar a “los Jordis“.

No era necesario encarcelar a ningún político. Ni esposarle al detenerle. Ni humillar a nadie. Ni insultar a ninguna persona. No era necesario pero aquí mucha gente, muchos políticos, muchos periodistas, lo están haciendo de manera frecuente. Como justifican cualquier cuestión sin valorar las voces más sabias sobre estos asuntos. No es necesario generar más confusión ni ruido. ¿O sí lo es? 

Si España quiere presumir de democracia debería, lo primero, plantear qué imagen da. Cómo se comportan sus principales dirigentes políticos. Plantearse que las faltas de respeto, las agresiones verbales contra quienes piensan diferente a ellos, suponen una merma democrática importante. La población, quizás podría plantearse lo que significa andar colgando banderas de los balcones porque así lo está pidiendo un Gobierno (a través de sus voceros) señalado por corrupción, donde al frente se sitúa el partido más corrupto de toda Europa. 

Ya llegan voces “externas” que no tienen cortapisas en decirle a Rajoy que su comportamiento es “como el de un franquista autoritario” (ex primer ministro Belga); o que está yendo demasiado lejos (Viceprimer ministro Belga y Ministro de Interior); o que se están violando los Derechos Fundamentales consagrados en la Carta Europea (Varoufakis junto a cien firmas de reconocido prestigio internacional). Son ya muchas las voces que le piden a la Unión Europea que intervenga. Que tome cartas en el asunto. Y lo dicen desde la perspectiva de considerar que Rajoy y los suyos están pisoteando la Democracia y los Derechos Humanos. Ni siquiera porque se planteen defender una posición independentista; no. Se habla de democracia. Sin más.

Y de eso hablamos muchos. Que no somos independentistas pero que entendemos que defender el independentismo o cualquier otra cuestión que interese a la población (comprensible cuando tenemos un sistema territorial que puede dar lugar a plantearlo), de manera pacífica y constructiva, debe tener respeto y garantías de ser planteado en un marco y contexto donde nadie pueda temer por plantear sus ideas. Y eso debe estar garantizado por el Estado. 

Dejemos de hablar de “constitucionalistas” para hablar de “Demócratas”. Es momento de quitar las caretas. 

Beatriz Talegón. Diario 16.  (6.11.2017)

 

Publicat dins de El corredor | 1 comentari

Avui un conte. 1. Una vegada eren tres reis i un emperador

Una vegada era un rei que, convidat per un altre rei (que es feia dir “Emperador”, que heu de saber que és més que rei, és com ara Super-rei) va anar a un poblet d’estiueig a tocar de la frontera. No li venia gaire de gust, però les raons de bons veïns que li havia exposat l’Emperador li van fer pensar que, tanmateix unes bones vacances amb la família tampoc no estaven tan malament.download-2

Vet aquí, però, que alguns súbdits d’aquell rei van creure que no era veritat i que el rei hi anava per força.

Com que hi havia una colla de soldats de l’Emperador que corrien pel país, amb permís del rei naturalment, uns quants eixalabrats d’aquells súbdits se les van emprendre contra aquells soldats. Fins i tot en van matar algún i també algún cavall, pobre.

Un pintor que passava per allà ho va retratar (amb pinzells, no us penseu que ja hi havia mòbils!)

download-1

Un cop va tornar la pau van detenir els eixalabrats i també en vàren matar uns quants. Sortosament cap cavall ja que els soldats eren generosos.

download

Aquell pintor, com que era molt xafarder s’havia amagat darrere d’una mata, ho va veure tot i també ho va pintar.

M’he oblidat de dir-vos que el pintor, abans de tot això, treballava per al rei vell i és el que va fer aquell retrat tant bonic que he posat abans de tota la família abans d’anar a estiuejar i que sembla una selfi, però en més gran. Era un pintor molt bó i un mica dur d’oïda i això feia que fós una mica rondinaire. Penseu que tampoc no hi havia aparells d’aquests que ara porten els iaios que no hi senten.

Tot això que us explico va passar fa molt, molt de temps. Tant, que jo encara no havia nascut.

Mentrestant el rei, que era bo i just com tots els reis dels contes, estava molt trist que passés tot allò i va organitzar una trobada de bona voluntat, al poble d’estiueig – el que ara seria una calçotada o una barbacoa- amb el seu amic l’Emperador i li va dir:

  • Estic molt amoïnat. Hi ha uns quants subdits meus que no entenen ben bé què passa i algú els està inflant el cap amb idees lletges. Com ho podriem fer per tal que torni la pau i l’harmonia com abans? (No tenien tele per fer-se sentir i cridar els súbdits a la concòrdia com ara)

I l’Emperador, que encara era més bó i més savi -com ja sabeu si heu llegit contes de reis i emperadors- li va contestar

  • Ja ho tinc! Tu plegues de rei, ja ets una mica gran i t’anirà bé jubilar-te i que faci de      rei el teu fill, el príncep, que és un xicot molt llest i eixerit. (ara d’això en diuen abdicar)  Però –va seguir l’Emperador– com que la cosa està que bufa i el teu fill encara no ho té per la mà, que em faci rei a mi que ja veuràs que en un tres i no-res torna la pau. Recorda que encara tinc una pila de soldats morts de fàstic que volten pel teu regne i per ells serà fins i tot una alegria treballar una mica..

Tal dit tal fet: tant el rei vell com el princep jove i guapo -el que va ser rei una estoneta i prou- s’hi van avenir de bon grat. A més tot es feia d’acord amb les lleis (penseu que llavors les lleis eren les que els reis volien ja que eren reis per voluntat de Nostro Senyor, no com ara)

Però l’Emperador tenia molta feina a anar convencent reis per tot el món i va decidir fer rei el seu germà.

Quín embolic oi? Ja tenim que el rei que feia lleis ara era el germà de l’Emperador.

Les avies molt velles, molt velles, tant que encara se’n recorden del que els contaven les seves avies molt velles, molt velles, diuen que els deien que també era bon home i que les lleis que va dictar eren justes. Fins i tot al pintor sord li agradaven!

Però, vet aquí que el batlle d’un poblet petit va tenir la pensada d’enviar una carta (de paper, no hi havia emails) a tots els pobles del païs dient que allò no podia ser de cap de le maneres, que ell no pensava obeir les lleis del nou rei i que li declarava la guerra.

Renoi quin rebombori! Per tot arreu va anar sortint gent que deia que no volia saber dels pobres soldats que, lluny de casa seva feien la seva feina i al damunt havien de defensar-se de totes aquelles persones que no se’ls estimaven.

Ni els uns ni els altres s’ho van passar gaire bé.

El pintor sord va  veure algunes escenes del que passava i va quedar ben esgarrifat. Tant, que també ho va pintar. O més ben dit fer-ne gravats, que són com els cromos de la Patrulla Canina però més grossos, sense goma al darrera i sense colors.

No us penseu que aquest conte me l’estic empescant jo! Quan era petit me l’explicaven a l’escola i ho trobaven tan bonic que cada any feiem un dia de festa a primers de maig per celebrar-ho. Venia a ser com les vostres festes de la primavera.

Al meu llibre hi havia una poesia dedicada a això que m’agradava molt. Només hi posaven aquest trosset però és molt més llarga i igual de maca. Si en sabeu busqueu-la la va escriure un senyor que es deia Bernardo López Garcia

¡Guerra! clamó ante el altar
el sacerdote con ira;
¡guerra! repitió la lira
con indómito cantar:
¡guerra! gritó al despertar
el pueblo que al mundo aterra;
y cuando en hispana tierra
pasos extraños se oyeron,
hasta las tumbas se abrieron
gritando: ¡Venganza y guerra!

I també m’agradava aquest altre trosset que portava el llibre d’un poema mooolt més llarg que va escriure aquell Espronceda dels diez cañones por banda.

¡Oh! la canalla, la canalla en tanto,
arrojó el grito de venganza y guerra,
y arrebatada en su entusiasmo santo,
quebrantó las cadenas de la tierra:

M’agradava perquè em creia que la canalla erem els nens.

Voleu saber com segueix aquest conte? haureu de ser bons i anar a dormir, sense malsons i un altre dia us explicaré coses ben interessants com el naixement de la Pepa.

 

 

Publicat dins de El corredor | 1 comentari

Quin cansament!

Em bullien les idees per posar al piset. En tinc tres o quatre d’encetades, però no hi ha manera de sortir d’aquesta gàbia on se m’ha ficat l’estòmac.

Tot esperant l’autobús he vist passar davant meu cinc furgones de la Guardia Civil amb un auto sense distintiu, però de pinta inconfusible, intercalat. Pel cel els ja habituals helicòpters.  Arribo a casa i sento tota mena de mesures preses pel ministre espanyol d’Economia amb denúncies i sancions econòmiques a Òmnium i ANC. També la presa de possessió (ara n’hem de dir empoderament? apoderament?) de la Conselleria d’Exteriors per part dels enviats espanyols que, naturalment, exigeixen que tota la documentació sigui escrita en espanyol. No em consta que hagin penjat aquell rètol de “Habla el idioma del Imperio” però tot arribarà. Tanco la ràdio, esbufego i penso.

M’ajuden les paraules que va escriure el poeta, malalt, impotent i vençut en circumstàncies que, tot s’ha de dir, eren encara més negres:

La galerna i el llamp, el torb i la tempesta,
sobre l’ample terrer l’han combatut a ras.
—La flor de l’esperança, minúscula i tenaç,
color dels nostres somnis, únicament hi resta! —

Entre les runes, sobre els fogars extingits,
enlaira el seu perfum, secret com la pregària;
i pella poc a poc, viva mà solitària,
els quatre rastres dels cavallers maleïts…

Car tan profundament la seva arrel s’allarga
que floriria encara si aquesta terra amarga
un dia fos coberta d’una crosta de sal.

Però l’alè de Déu novament hi circula!
I, granant en silenci les espigues del mal,
ella traurà forment del jull i la cugula.

Fa temps que no espero res de l’alè de Déu i em pregunto cada vegada més fort si paga la pena mirar de ser bona persona. Continua llegint

Publicat dins de El corredor | Deixa un comentari

Ja m’han convençut

Estava dubtant si preferia continuar com fins ara gaudint dels avantatges de pertànyer a l’Estat Espanyol i de l’afecte dels seus milions de ciutadans. Els arguments han estat tan sòlids i el devassall de mostres de germanor ha estat tan convincent que no puc negar que m’han ben convençut.

Llarga vida al regne i al regnat de Felip 6è digne hereu del rebesavi Felip 5è i de tota la família Borbó (sense oblidar Ferran 7è gran defensor del sendero de la Constitución, font de tota legalitat i llei de lleis). El seu pare deu estar cofoi del fill i amb raó.

Celebrem el retorn a la beneïda normalitat. Admetem-ho tot això és normal. Tan bé que estavem (oi que si?). Per què alterar el flux natural de les coses establert per Déu (o quí sigui). Al capdavall no ho podem negar: som espanyols. No ho podem negar. No ens deixen.

Avui, doncs,  estic content de l’alegria de tots aquells que, desafiant les opinions obcecades, han mantingut amb valentia la causa de la llei legal dins de la legalitat legítima i legitimada per les urnes, els tribunals, els jutges i jutgesses, els periodistes i periodistesses, els demòcrates i democratesses, lladres i lladresses.

Visca!

 

Publicat dins de El corredor | Deixa un comentari

Beneïda sordesa

Això de fer-me vell no para de deparar-me sorpreses. Per exemple no tenia clar que les ungles es farien tan dures; un dia vaig sentir dir a en Juli que feia servir tisores de podar les plantes per tallar-se les ungles dels peus. Em vaig pensar que feia broma, tot i que jo sabia que s’asseïa a ran de la piscina, amb els peus en remull, perque el clor li combatia els fongs de les ungles. Ja sabem com era. “Pràctic” com la mare.

Una altra sorpresa és que els dits de la mà perden greix.

Part positiva: no embrutes els vidres de les ulleres, si els toques, o els embrutes poc. Suposo que si rebentés pisos també m’aniria bé no deixar tantes empremtes pels poms de les portes. Es clar que la pell se’m desescama (desescata?) i vaig deixant ADN per tot arreu.

Part negativa: costa molt girar fulls de llibres o diaris sense fer allò de llepar-se els dits que, si hem vist o llegit “El nom de la rosa”, sabem que pot resultar letal. En Juli (sempre en Juli) tenia a mà la pell de pelar una poma per anar sucant el dit mentre llegia el diari. He trigat uns, pocs, anys a entendre-ho.

Una altre efecte negatiu és que no em funciona el sistema de reconeixement de l’iPad posant el polze. I no diguem anar a la part de fruita no envasada del Super i intentar separar les parets de la bosseta de plàstic! aquí si que si no llepo no hi ha res a fer.

I anar “perdent agudesa auditiva”. Vaig començar fa temps amb una orella, l’esquerra. La paraula era “sordejo” d’aquesta orella. De mica en mica vaig en camí de ser sord d’una orella (encara no hi sóc!). La subtil diferència que ens permet la llengua entre sordejar i ser sord, m’agrada.

Això et fa fer repetir les coses als -i les!- pobres que et parlen; és emprenyador per a totes les parts implicades en l’accident. És una cosa esperable. Que quan hi ha més veus parlant a l’hora es fa difícil discriminar; també ha estat anunciat. En Juli em deia que apagava l’audífon, feia cara de somriure assentint i que les amigues de la Consol el trobaven molt simpàtic… Jo encara no sóc a la fase audífon.

En canvi un efecte que ningú no m’havia descrit i que va ser dels primers a desconcertar-me va ser que he perdut la capacitat de localitzar d’on venen els sorollets: si em cau un boli, una agulla d’estendre o el cargolet d’un endoll no puc endevinar cap on haig de buscar. Curiós oi?

Part positiva: si hi ha la ràdio posada al dormitori i no m’agrada el que diuen, em poso amb la orella “bona” sobre el coixí i probablement so sentiré gaire res. Un altre efecte és que les coses que no acabo de sentir bé, o de veure bé, tendeixo a “inventar-me-les”. Les coses que el meu cervell és capaç de fer per completar el que mig sento o veig poden ser d’allò més divertides.

I ara a què vé tot això?

Hi ha algun sord més famós que Beethoven? Anit vam anar a la segona entrega que els Casals fan de la integral de quartets: el 3er, el 2on i el 7è (primer Rassumowsky).

A la sortida, aclaparats per tanta música, comentavem com era d’extraordinari que justament fos escrita per un home que va escriure els darrers quartets, completament sord. I un va dir “Justament per això els va poder compondre i escriure: ho tenia tot a dintre i res no el podia distreure”. Beneïda sordesa.

Escoltem, llegim allò que tenim a dins i no ens deixem distreure.

[https://www.youtube.com/watch?v=tqaOXRgPZ8M]

 

 

 

 

Publicat dins de El corredor | 3 comentaris

Muss es sein? Es muss sein! Es muss sein!

2017. 5 d’octubre a les set del vespre

Son tantas les coses, les emocions, les tristeses (llargues), les alegries (curtes), les angoixes, les taquicàrdies que se m’acumulen contínuament, durant dies inacabables que s’estalonen esbojarrats, que m’embussen la necessitat que sento de posar-ho per escrit.

L’estimada, tan angoixada o més que jo, alterna la necessitat de mirar les notícies que no paren de demanar pas amb campanetes obsessives que sonen en l’iPad i els iPhones, amb l’audició dels quartets que anirem a sentir aquest vespre a l’Auditori.

Sentirem els del Quartet Casals però ella posa la versió del Quartet Borodin. Per comoditat, perquè són els que troba penjats a Youtube, però els trobo boníssims, el meu ànim predisposa.

Primer ha sonat l’extraordinari Opus 18 núm 6 en Si bemoll major i ara el núm 16, en Fa major i em llegeix què en diuen els savis i em recorda que és el darrer dels “darrers quartets” i que duu manuscrit a l’encapçalament aqueste paraules en alemany: “Muss es sein? Es muss sein! Es muss sein! “ .

En català, sempre més condensat, seria: Cal? Cal, cal!. Que sembla un acudit.  Però la música em va omplint de sensacions iguals que les que m’envolten sense remei. La música no en dóna pau però em conforta sentir-me tan comprès. Es veu que sí, que cal.

Cal arrossegar fins al final les molèsties i xacres de l’edat.

Cal pair la mort dels que són el meu passat.

Cal assumir que s’està esborrant la memòria; la meva; la que descansa encara en alguns cervells privilegiats; la que està claudicant davant dels meus ulls provocant un dolor insuportable. Quina serà la que desapareixerà demà?

Cal sobreviure al dolor de viure l’agressió inesperada de part de persones que has estimat, que no pots deixar encara d’estimar, en el moment més inesperat apunta, i encerta de plè, on més podia doldre. També pateixen, segur, un dolor insuportable. Si no em torno a equivocar com tantes vegades.

Cal acceptar que valia més deixar de ser fidel a l’ombra de la mare? Realment em va fer un bé plantant aquesta llavor que rebrota tossuda com la menta del test? I la del germà ja mort. I la del pare. I …

No sé si cal, però no vull. Vaig abaixar el cap als 17 anys, als 19, als 35, … jo ja m’entenc. Ara no vull. I potser no em tocarà més remei. Pero no vull.

&[start=16:48]&[end=26:42]

Publicat dins de El corredor | Deixa un comentari

Els canaris

D’ocell meu, el que se’n diu meu, no en tinc cap.

Ens agradaria tenir-ne i vam estar a punt aquest any pel sant de la Fita -Sant Josep per qui encara no ho sàpiga- però ens en vam desdir per allò de “si sortim de viatge o de vacances a quí el deixariem?  Encara no” que és una mica com acceptar que això dels viatges potser no té tant de futur com fa uns quants anys. No se sap mai, però.
2016-12-17 canaris IMG_3379

 

Teniem fins i tot a quí comprar-lo. La Joana ens havia passat la foto d’un “anunci”.

Hi vaig parlar i tot però finalment va ser que no.

 

A casa de la Fita quan vaig conèixer la família tenien un canari mític: el Piti. No era un canari qualsevol. Va ser acollit quan, havent vagat no se sap per on ni després de què per algun carrer d’El Prat, va aturar-se al balcó empastifat de quitrà i la mama (després iaia Alícia) el va recollir i netejar. El va deixar al menjador i va deixar a sobre de la taula un paper amb una nota autògrafa amb un missatge que s’ha convertit en un hastag a la família Suàrez:

“Cudado ai un pagarito”

La iaia Alícia, la seva intel·ligència natural i el seu peculiar dò per la llengua mereixen una atenció especial. Tot arribarà, potser. Continua llegint

Publicat dins de El corredor | 2 comentaris

Marina Vlady. Homenots, fills i llibres

Això és una prova per poder veure l’aspecte de la plana quan pugui ho repoliré i afegiré els videos de Vissotski cantant i de la Marina llegint
Ja ha quedat explicat com aquella bruixa joveneta, rossa, amb l’escot del botonet i la cançoneta, va fascinar l’adolescent que era jo.
No gaire després vaig veure, al cinema, Dias de amor on encara era més jove i fugia amb Mastroianni per no afrontar les despeses del casament.
Després no en vaig saber res més.
Al cine Cristina (Diputació-Passeig de Gràcia) van fer “La princesa de Cleves” i no em va ni passar pel cap anar-la a veure. I quan, molt després, vaig veure “Campanadas a medianoche” al cine, ni em vaig adonar que hi sortia.
La febre em va durar poc, encara que el record de la impressió em va quedar per sempre.
Val a dir que no vaig ser l’únic. Un cantautor italià de la meva quinta, Giorgio Conte (no el confongueu amb el seu germà que és el gran Paolo Conte) li va dedicar aquesta cançó amb les hipèrboles que s’esperen d’ún italià ni que sigui de Gènova (si premeu sobre el nom en lila em sembla que sona la cançó)

Marina Vlady

Di politica s’era ormai detto
Di famiglia e lavoro, anche quello;
Ci restava un argomento soltanto
I cavalli e le donne, si sa
Il mio amico mi disse:
– Giovanni, dimmi un po’ chi sarebbe per te
Una donna davvero ideale? –
Al mio amico risposi così:
– Se dovessi immaginare una balia ideale
Il primo amore ideale
La governante ideale
Se dovessi immaginare l’infermiera ideale
La maestra ideale
L’angelo biondo del focolare
Se dovessi immaginare tutti quanti questi ruoli
In una donna sola, in una donna sola
Butto un nome lì per lì, Marina Vlady -Stralunando i suoi occhi tondi
Il mio amico sorrise contento
Fece sì con quel suo testone
Approvando la scelta in pieno
Con le mani faceva gestisi muoveva tutto goduto
Mimando il deretano e il seno
Di Marina Vlady

Pensa un po’ che anch’io pensavo
A Marina Vladimirovna da ragazzo la sognavo
Lei la balia ideale, lei la zia ideale
Il primo amore ideale
La governante ideale
La commessa ideale
La segretaria ideale
La prima volta ideale
Una figa madornale

La biografia de la Marina és inseparable de l’activitat escènica; pares actors, germanes que es dedicaven al teatre, la dansa i al cinema des de ben jovenetes. Res no era més normal per ella que aquest món. Va començar dansant com a petit rat a l’Opera (ho va haver de deixar aviat perquè era massa alta al costat de les altres ratetes). Als onze anys va fer el primer film. També va ser la primera nena a competir com a jockey a les carreres de cavalls. Mai no va estudiar teatre. Va anar fent papers que explotaven el seu encant eslau, especialment a Itàlia.
I va conèixer Robert Hossein, actor i director d’origen jueu de l’Arzebatjan (aleshores part de la URSS). La va dirigir en alguns films i es van casar el 1955, ella amb 17 anys ell amb 25. El matrimoni va durar poc però van tenir dos fills: Igor (1956) i Pierre (1959). Es van divorciar el 1959.
Hossein va fer, abans durant i després de ser parella de la Marina una brillant i llarga carrera com a actor i director de cinema.  El 1971 va convertir-se al catolicisme a ran d’una visita al santuari de San Damiano in Lombardo. Abrandat defensor de Joan Pau II i molt devot de Santa Teresa de Lisieux, afirma que va conèixer Marina molt joveneta a casa dels Poliakoff, que era creient practicant i molt seriosa. Explica que el clima de unió del clan Poliakoff, amb les germanes i els pares sempre presents no era el més favorable a formar una parella jove i que va abandonar-les d’avui per demà. Que no va donar als fills allò que calia i que ara se’n penedeix molt.
Té la condecoració de la Legion d’Honneur.

 

,download-3download-2
No fa gaire -l’octubre de 2015- la crònica rosa va tremolar d’emoció per l’aparició de Marina i Robert junts i molt cordials en l’acte de cloenda d’una retrospectiva de la filmografia d’ella al “cinema Mac Mahon” de Paris
 El 1963 es va casar amb Jean-Claude Brouillet. Aquest home era un personatge novelesc: heroi de la Resistència, aviador, empresari creador de les línies aèries del Gabon (amb avions Yak…) milionari  als trenta anys, arruïnat i revifat diverses vegades, pioner del turisme a les illes del Pacífic,
Potser volia una parella que estigués només a la seva ombra però l’aparellament va durar  poc (fins al 1966). Van tenir un fill, Vladimir, el 1964.
Les biografies de Jean-Claude Brouillet diuen que va tenir vuit fills però no esmenten cap altra parella que la Marina ni el nom dels altres fills.
En una entrevista concedida molts anys més tard Marina explica que Orson Welles la va conèixer a Roma quan només tenia 13 anys i li va proposar rodar una “Operation Cinderella” que no es va arribar a fer i que des d’aleshores li havia seguit la carrera. El 1965 Welles li ofereix un paper a “Falstaff” (Campanadas a medianoche)
 ”  – Ben aviat us vau creuar amb Orson Welles…
    – És el gran record de la meva vida. Ell em va escollir quan tenia 13 anys i m’havia        seguit durant anys…
    – Més tard, us crida, ereu una mare jove, i us diu “Deixa d’alletar” !
    – Sí, jo estava en plena maternitat “Posa’t en forma i som-hi”
    – I ho deixeu tot de banda per un film “Falstaff”, el 1966…
    – Però jo no havia pensat mai a abandonar le professió”
Tothom va celebrar l’èxit. Excepte Brouillet. Es van divorciar el desembre del 1966.
Era també el moment en què, durant uns quants mesos, va representar “Les tres germanes” de Txekhov juntament amb les seves dues germanes també actrius.
 download-5

Continua llegint

Publicat dins de El corredor | Deixa un comentari