Una vegada era un rei que, convidat per un altre rei (que es feia dir “Emperador”, que heu de saber que és més que rei, és com ara Super-rei) va anar a un poblet d’estiueig a tocar de la frontera. No li venia gaire de gust, però les raons de bons veïns que li havia exposat l’Emperador li van fer pensar que, tanmateix unes bones vacances amb la família tampoc no estaven tan malament.
Vet aquí, però, que alguns súbdits d’aquell rei van creure que no era veritat i que el rei hi anava per força.
Com que hi havia una colla de soldats de l’Emperador que corrien pel país, amb permís del rei naturalment, uns quants eixalabrats d’aquells súbdits se les van emprendre contra aquells soldats. Fins i tot en van matar algún i també algún cavall, pobre.
Un pintor que passava per allà ho va retratar (amb pinzells, no us penseu que ja hi havia mòbils!)
Un cop va tornar la pau van detenir els eixalabrats i també en vàren matar uns quants. Sortosament cap cavall ja que els soldats eren generosos.
Aquell pintor, com que era molt xafarder s’havia amagat darrere d’una mata, ho va veure tot i també ho va pintar.
M’he oblidat de dir-vos que el pintor, abans de tot això, treballava per al rei vell i és el que va fer aquell retrat tant bonic que he posat abans de tota la família abans d’anar a estiuejar i que sembla una selfi, però en més gran. Era un pintor molt bó i un mica dur d’oïda i això feia que fós una mica rondinaire. Penseu que tampoc no hi havia aparells d’aquests que ara porten els iaios que no hi senten.
Tot això que us explico va passar fa molt, molt de temps. Tant, que jo encara no havia nascut.
Mentrestant el rei, que era bo i just com tots els reis dels contes, estava molt trist que passés tot allò i va organitzar una trobada de bona voluntat, al poble d’estiueig – el que ara seria una calçotada o una barbacoa- amb el seu amic l’Emperador i li va dir:
- Estic molt amoïnat. Hi ha uns quants subdits meus que no entenen ben bé què passa i algú els està inflant el cap amb idees lletges. Com ho podriem fer per tal que torni la pau i l’harmonia com abans? (No tenien tele per fer-se sentir i cridar els súbdits a la concòrdia com ara)
I l’Emperador, que encara era més bó i més savi -com ja sabeu si heu llegit contes de reis i emperadors- li va contestar
- Ja ho tinc! Tu plegues de rei, ja ets una mica gran i t’anirà bé jubilar-te i que faci de rei el teu fill, el príncep, que és un xicot molt llest i eixerit. (ara d’això en diuen abdicar) Però –va seguir l’Emperador– com que la cosa està que bufa i el teu fill encara no ho té per la mà, que em faci rei a mi que ja veuràs que en un tres i no-res torna la pau. Recorda que encara tinc una pila de soldats morts de fàstic que volten pel teu regne i per ells serà fins i tot una alegria treballar una mica..
Tal dit tal fet: tant el rei vell com el princep jove i guapo -el que va ser rei una estoneta i prou- s’hi van avenir de bon grat. A més tot es feia d’acord amb les lleis (penseu que llavors les lleis eren les que els reis volien ja que eren reis per voluntat de Nostro Senyor, no com ara)
Però l’Emperador tenia molta feina a anar convencent reis per tot el món i va decidir fer rei el seu germà.
Quín embolic oi? Ja tenim que el rei que feia lleis ara era el germà de l’Emperador.
Les avies molt velles, molt velles, tant que encara se’n recorden del que els contaven les seves avies molt velles, molt velles, diuen que els deien que també era bon home i que les lleis que va dictar eren justes. Fins i tot al pintor sord li agradaven!
Però, vet aquí que el batlle d’un poblet petit va tenir la pensada d’enviar una carta (de paper, no hi havia emails) a tots els pobles del païs dient que allò no podia ser de cap de le maneres, que ell no pensava obeir les lleis del nou rei i que li declarava la guerra.
Renoi quin rebombori! Per tot arreu va anar sortint gent que deia que no volia saber dels pobres soldats que, lluny de casa seva feien la seva feina i al damunt havien de defensar-se de totes aquelles persones que no se’ls estimaven.
Ni els uns ni els altres s’ho van passar gaire bé.
El pintor sord va veure algunes escenes del que passava i va quedar ben esgarrifat. Tant, que també ho va pintar. O més ben dit fer-ne gravats, que són com els cromos de la Patrulla Canina però més grossos, sense goma al darrera i sense colors.
No us penseu que aquest conte me l’estic empescant jo! Quan era petit me l’explicaven a l’escola i ho trobaven tan bonic que cada any feiem un dia de festa a primers de maig per celebrar-ho. Venia a ser com les vostres festes de la primavera.
Al meu llibre hi havia una poesia dedicada a això que m’agradava molt. Només hi posaven aquest trosset però és molt més llarga i igual de maca. Si en sabeu busqueu-la la va escriure un senyor que es deia Bernardo López Garcia
¡Guerra! clamó ante el altar
el sacerdote con ira;
¡guerra! repitió la lira
con indómito cantar:
¡guerra! gritó al despertar
el pueblo que al mundo aterra;
y cuando en hispana tierra
pasos extraños se oyeron,
hasta las tumbas se abrieron
gritando: ¡Venganza y guerra!
I també m’agradava aquest altre trosset que portava el llibre d’un poema mooolt més llarg que va escriure aquell Espronceda dels diez cañones por banda.
¡Oh! la canalla, la canalla en tanto,
arrojó el grito de venganza y guerra,
y arrebatada en su entusiasmo santo,
quebrantó las cadenas de la tierra:
M’agradava perquè em creia que la canalla erem els nens.
Voleu saber com segueix aquest conte? haureu de ser bons i anar a dormir, sense malsons i un altre dia us explicaré coses ben interessants com el naixement de la Pepa.
El piset 