Gardènies 2

M’ho ha demanat qui pot fer-ho i no m’hi puc negar:  “Has de fer un piset parlant de les gardènies”

Potser veu que estic baix de moral i vol que escrigui coses que fan il·lu. Som-hi doncs.

El pare, el meu pare, era qui tenia cura de les plantes que teníem al Terrat, així amb majúscules. La gent es pensa que es tracta d’allò que hi havia a dalt de tot de les cases de pisos i on, segons com, hi havia colomars, safareigs, quartos de mals endreços plens de porqueries (no sabíem que en el futur en diriem trasters), o estenedors. Per mi el terrat era la prolongació, a l’aire lliure, del “piset”, del pis principal del carrer Consell de Cent 240.

El terrat forma part tan indestriable dels moments feliços de la meva infantesa que protagonitza un dels dos malsons que, si anés a un psiquiatre com ho fan els personatges del Woody Allen, sortirien el primer dia: vaig somiar que ja no teníem terrat a casa. Juro que encara em pesa l’angoixa de tan trista realitat. Sort que era un somni, un malson, una pesadilla.

En l’altre malson em veia a coll de la mare, al carrer Aribau a l’acera que dóna als jardins de la Universitat, i les cames em sortíen ridículament. “!És que ja ets massa gran; ja tens sis anys!”. Pobre Norai he pensat molt en ell.

7 ANYS

Tornem al terrat, a les plantes i al pare. Sense que jo hi donés gaire importància m’explicava coses de les plantes: que podien passar sed, que de vegades tenien pugó (no en deia pulgó), que es podien plantar esqueixos, que de vegades calia tirar “caparròs” que era una cosa de color verdblavós, que les hortènsies i les gardènies calia tenir-les plantades en terra de castanyer (que jo veia plena de troncs marronosos). Cal dir que, en la guerra cruenta entre nois futbolistes i plantes, les pilotes guanyaven la partida gairebé sempre. Les plantes sobrevivien penjades a mig aire i en la raconada del fons, anomenada La Manigua

FOTO XINO A LA MANIGUA

Sobre les gardènies recordo que, quan florien, eren molt celebrades per la seva olor tot i que calia no tocar-les ni una mica, ni amb els dits, ni amb el nas quan ensumava, perquè es feien grogues. No sé si és cert o si era una precaució contra la fúria infantil. Jo encara les tracto com si fos veritat de la bona.

D’altra banda no puc parlar de gardènies sense la banda sonora original de l’Antonio Machín. La lletra encara me la sé de memòria de cap a peus.

La Joana va néixer fa quaranta anys a finals del mes de maig. És temps de flors i també de gardènies i vaig decidir portar a la Fita un test amb una planta de gardènia amb Dues (Dos) gardènies en flor. Les violetes del casament i les gardènies de la Joana formen part de la petita història de la nostra parella.

Les plantes m’agraden, molt més les vives en test (no tinc jardí de terra), que no en rams sucades en un gerro. I n’hi ha que se’m donen bé, a mi i a la meva terrassa, i n’hi ha que em proporcionen una frustració rera l’altra. Entre les segones: els rosers, els llimoners, els magraners, les hortènsies, … Les azalees estic content si em duren un mes. Les Poinseties me n’he sortit de que visquin i facin alguna fulla vermella d’un Nadal a l’altre però dues temporades és massa.

I les gardènies… Han estat fins aquest any un seguit de fracassos. Comprades el 23 de maig per raons òbvies havien anat caient víctimes de malures o mals tractes diversos cada vegada que feia un intent. Però aquest any me n’he sortit que sobrevisquessin dues plantes que van arribar a casa l’any passat: una de mitjana-petita i despentinada i una de mitjana-gran més ufanosa tot i que, coincidint amb l’enyorament que li va provocar la meva absència quan vam anar quatre dies a París (l’enyorament i la forta ona de calor d’aquells dies) van esgrogueir i caure moltes fulles de la part interior. Amb tot de poncelles (com em costa dir-ho normativament quan “tota la vida” n’haviem dit ponzelles!) no en van perdre ni una.

Cal dir que les he mimat. Entrar-les a dins de casa quan hi havia avís de quasiglaçades, regades amb aigua del condicionador mentre en vaig tenir i amb aigua de garrafa amb poca calç ara que ja no me’n queda. Adob específic. Ni massa aigua ni massa poca (amb això els jardiners són tan poc precisos com els cuiners). Molta llum però res de sol directe… L’últim invent aplicat ha estat el sabó potàssic que diuen que va bé contra la mosca blanca i el pulgó i que no és tòxic per les bestioles ni pels homínids. Amén.

El dia 23 no se n’havia obert cap. Vaja! un altre contratemps a ajuntar als que no explico a cap piset.

Finalment però, a la tarda del dijous 7 de juny se’n va obrir una. La Primera.

Em va fer feliç una bona estona. L’endemà dia 8 em vaig aixecar a les 5 del matí per gaudir de les alegries del prostàtic i vaig correr a la terrassa a veure i ensumar LA gardènia. Ja s’havia obert més i tenia els pètals exteriors cap avall com unes faldilles

Els meus tímpans gairebé ja no capten el xiscle de les orenetes i bé que les enyoro; però aquella olor si que la sento. I també haig de dir que tenim un rossinyol instal·lat en algun arbre del carrer Milanesat que refila amb una empenta envejable i que sí que sento. I al vespre ja hi havia quatre gardènies obertes. La Fita va aprofitar per fer una seqüència de fotos de com s’anaven obrint en qüestió de minuts

I el mateix dia 8 s’esqueia el primer aniversari de la Duna.

El dissabte dia 9 vam anar a Castelldefels amb les famílies a celebrar l’aniversari i ella ens va obsequiar amb el primer passeig “soleta i feliç” de la seva vida,  com descriu la seva àvia, que és la Fita.

Diumenge dia 10 al vespre, ja hi ha 17 gardènies obertes. Avui dilluns ja n’hi ha més de 20! i encara queden poncelles. I el perfum és …

Què més vols!