Dies per les absències

Hi ha un consens molt general a considerar que les festes de Nadal són moments en què és inevitable el record dels que ja no hi són. Sempre amb un punt d’enyorament i de tristesa. Alguns els hem trobat a faltar cada dia de l’any i altres s’han anat esborrant.

Hi ha però unes altres absències; les d’allò o  d’aquells que no hi són tots.

M’agrada molt l’expressió “no hi és tot”. Avui no sé si encara hi ha algú que la faci servir amb naturalitat i em fa l’efecte que moltíssima gent mitjanament jove no n’entén el sentit.  Jo la sento dins del cap amb la veu de la iaia -la meva iaia- dient “Ai pobreta! si no hi és tota…”.  El diccionari ho defineix així:

no ésser-hi tot No tenir el seny complet. Aquesta dona no hi és tota. 

Aquí em ve la temptació d’estirar un altre fil: tenir el seny complet (Qui canta a la taula i xiula al llit no té el seny ben complit)

Seguim amb el no hi és tot. El Norai ja fa un parell d’anys parlant del futur va deixar anar aquesta frase memorable: “es que quan tinguis cent anys ja t’hauràs mort per tot arreu”. 

No és segur però és ben probable. El que és segur és que pel camí m’hauré mort una mica. De mica en mica resultarà que no hi sóc tot. I ara no profetitzo demències sinó que constato progressives pèrdues.

Per això a l’hora de fer balanç em dolen també les absències. La constatació d’allò que no hi és tot.

Per començar, jo no hi sóc tot. Coses que ja no sóc capaç de fer com resistir viatges llargs amb cotxe, caminar a pas de tortuga contemplant pintures, fer bricolatges que demanin esquena ferma o dits precisos, comprendre i retenir instruccions d’apps. Sordejar decididament d’una orella. No poder ni pensar en anar en bicicleta. Mirar-me al mirall i no reconèixer-me…

I també les absències de llocs o coses que hi són però ja no hi són: les floristes de la Rambla, el mercat de la Boqueria, la Fira de santa Llúcia, la bomboneria Can Fargas… Dolen més les decadències que les desaparicions totals com la del Vinçon o Discos Castelló que “s’han mort per tot arreu” .

I especialment les persones que ja no hi són del tot; constatar que he perdut, per causes de salut o de posicionaments, amistats que jo havia tingut .

He descobert una altra tipus de pèrdua: amics de la infantesa o parents estimats retrobats després de molts anys i veure que no és possible reprendre fils que fa temps que es van perdre; comprovar que un cop exhaurida la conversa evocadora de records comuns no és possible omplir el buit que deixen tants anys de vivències no compartides.

Hi són -hi som- però no hi som tots. Ja no hi som per tot arreu.

Prometo que la resta de l’any em concentraré en allò que sí que tinc que, ben mirat, és molt.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en El corredor. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Si vols deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s