Exili interior de nou

M’agrada la poesia però no sóc un bon lector de poesia.

Gairebé tots els versos -els poemes- que se’m fiquen a dins ha estat perquè algú més savi, més pacient, més sensible que jo me’ls ha triat i me’ls ha proposat en una cita al capdamunt d’un llibre, d’un article del diari o, molt sovint, me’ls ha musicat i cantat i m’ha fet descobrir-ne el seu sentit profund: Raimon, Llach, Serrat, Paco Ibáñez, Brel, Brassens, Gardel, Cohen, Mahler, Richard Strauss, Schubert, Schumann, i un llarg etcètera m’han fet veure què diuen unes paraules que, barrejades en un gavadal de lletres, no hauria estat capaç de descobrir jo sòl.

La poesia, molt sovint acomboiada per la música, em serveix per descriure’m a mi mateix coses que em passen, que passen, que sento. És un fenòmen curiós que no sé si és compartit o només meu; tot és passar la frontera del nord i venir-me al cap lletres i músiques franceses. Per exemple.

Vull explicar cóm les paraules em venen al cap sense voler i resulta que m’està passant; aquests versos del Serrat són els que ara mateix se m’han ficat al cap

Paraules d’amor senzilles I tendres.
No en sabíem més, teníem quinze anys.
No havíem tingut massa temps per aprende’n,
Tot just despertàvem del son dels infants.

En teníem prou amb tres frases fetes
Que havíem après d’antics comediants.
D’histories d’amor, somnis de poetes,
No en sabíem més, teníem quinze anys…

Hi ha unes paraules de Salvador Espriu que, fa molts anys, ens va fer escoltar Raimon i no paren de ressonar-me al cervell:

Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.

La fastigosa realitat que estem vivint a Catalunya -ocupats militarment i okupats políticament amb el vist i plau, i plau molt, de les altes, mitjanes i baixes instàncies de l’Administració de la Justícia (sic) espanyola- em bloqueja la possibilitat d’entrar al meu pobre piset. Cada vegada que sento notícies o les llegeixo al iPhone o al diari de paper sento que qualsevol cosa, dret o fins i tot persona em pot ser pres en qualsevol moment. Amb aplaudiments de procedència dolorosa i inesperada o de persones que fa molt de temps que sé quin peu calcen.

Dijous que ve podrem comptar, altre cop (quina paraula!) si som molts o moltíssims i sabrem, després de caminar i mirar fins al ponent què més estaran disposats a prendre’ns. Això si, aquesta vegada amb garanties, després d’una campanya neta i polida. Cínics!

Ho deixo aquí perquè estic massa trist, massa emprenyat i em cal assumir que allò que vam aprendre ho hem de treure del prestatge dels “records” per posar-ho ben a mà i fer-ho coneixer als més joves:

No saber el nom (el que no se sap no es pot cantar) dels companys de fatigues, encara que sigui de coses com cantar els Segadors amb bufanda groga, que compte amb el que dius per telèfon, que les reunions es convoquen boca a orella, que compte amb els papers que guardes, que compte amb les fotos que tens al telèfon, …

Anys 60 i 70 que tornen com un pentimento després d’haver corregut sota una catifa – bruta de calç, txapapote i Faes- durant aquests temps que els infectes desinfectadors i ribotaires anaven transitant de l’americana de pana fins als Consells d’Administració.

A veure si podré tornar a fer Pisets més alegres i evocadors de quan tot just despertàvem del son dels infants. O si hauré de tancar-lo per lliurar-me del perill d’okupació.

Aquesta entrada ha esta publicada en El corredor. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Si vols deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s