2. La Pepa i les set germanetes

 

Ja veu fer bondat? Vau anar a dormir sense rondinar (gaire)? Hi ha dues nenes que ja m’han dit que tenen moltes ganes de saber com continua el conte.

Haviem deixat els tres reis i l’emperador al poble d’estiueig posant-se d’acord de manera que el rei germà de l’emperador fes de rei.

Recordeu que mentrestant en aquell país hi havia un enrenou molt gran. Ja sabem que el pintor sord ho anava retratant i que soldats i eixalabrats anaven a trompades per tot arreu. Uns defensant la llei i els altres dient que els capellans els deien que la llei de Déu era amb ells. I vinga sang i fetge!

Segur que heu llegit alguna vegada contes de l’Astèrix i sabeu que comencen dient que l’Imperi Romà dominava tota la Gal·lia excepte un raconet que és el poble de l’Obèlix, l’Astèrix i l’Idefix. Doncs en aquell país passava una cosa semblant: al racó més allunyat de la frontera hi havia una ciutat molt bonica construïda sobre una illa que quedava separada de terra ferma només per un caminet de platja.

A més tenia un bon port i els vaixells podien comunicar-la amb la resta del món.

Doncs vet aquí que molta gent que volia que les coses es fessin ben fetes va anar-s’hi refugiant. I es van posar a parlar per veure com s’ho podrien fer. Tenien, però dos problemes: un era que cadascun tenia una idea diferent de què volia dir “ben fetes” i l’altre problema era que fora de les muralles de la ciutat no els hi feia cas ningú. Karl_Marx

Un periodista va escriure que “A la guerrilla hi ha actes sense idees i a Cadis  hi ha idees sense actes”. Aquest periodista que estava exiliat també va escriure més coses, però ara no us en parlaré.

Val a dir que aquell país en aquells temps s’estenia més enllà del mar i que es van afegir a les discussions una colla de representants dels trossos de país que calia agafar el vaixell i navegar durant setmanes per arribar-hi (no hi havia avions ni es podien fer videoconferències, costa d’imaginar però creieu que era tal com us ho dic)

Com que de ganes de parlar no els en faltaven no es van desanimar i van fer un paper molt llarg en què deien tot el que caldria fer en endavant… si mai arribaven a tenir poder més enllà de les portes de la ciutat.

images-4

images-5

 

 

 

 

 

Van estar un parell d’anys discutint però el 19 de març de l’any 1812 van donar per acabada la feina.

Aquest dia ara no el celebreu gaire, abans era festa grossa perquè era Sant Josep. I ja sabeu que dels Joseps en diuen Peps, com el Guardiola. I de les Josefes, Pepes. I quan només és una, Pepa. Per això d’aquell document, que en van dir Constitució i que va néixer per Sant Josep, la gent en deia “la Pepa”. I com que hi deia que la gent tindria més llibertat, dels que fan una mica el que volen encara ara hi ha qui diu que és un “viva la Pepa”

I ja tenim una altra font d’embolics: totes les lleis caldria que estiguessin d’acord amb la Pepa, que, per cert deia que calia que fos rei el jove fill del rei vell i se suposava que faria de rei seguint aquelles normes. No li van preguntar si hi estava d’acord però en aquell moment això era un detall sense importància ja que, de fet, ni els reunits a la ciutat ni el rei jove no tenien cap poder.

I així va néixer la Pepa. De curta vida però amb llarga descendència: set germanes (talment com els set nans de la Blancaneus). La Pepa va viure 5 ó 6 anys i no seguits, i les germanes 3, 8, 24, 4, 47, 8 i 39 anys respectivamant (per ara). Totes les constitucions deien que els sabres les defensarien i totes van acabar a cop de sabre. Menys la darrera que encara belluga.

També totes neixien dient que eren la Llei de Lleis i que totes les lleis que es fessin s’haurien d’ajustar a aquella (que sempre en deien Constitució) i totes es feien per durar eternament però ja heu vist que no ho preveien gaire bé.

Els soldats d’un altre rei d’un altre país van fer fòra els soldats de l’emperador i el rei jove va poder asseure’s a la cadira de rei; (deien que li havien fet tota la feina com als jugadors de billar que els posen les boles a punt de carambola fàcil). I tot seguit va dir que allà manava ell i prou i que ni “Pepas” ni punyetes.

Va dir mentides cada vegada que parlava i tenia la barra de dir que ell era el primer a voler la Pepa cada vegada que veia que podia perdre la trona. Li va haver de tornar, altra vegada, un altre exercit estranger que tenia la particularitat que eren cent-mil i tots fills del mateix rei, que va ser sant. Ja sabeu que als contes pot passar tot per impossible que sembli.

El pintor sord va agafar els pinzells i se’n va anar a l’estranger per si de cas. I la majoria dels trossos del país que havien estat discutint la Pepa, veient que allò era can seixanta, van anar establint-se pel seu compte. No es pot dir que a la majoria els anés gaire bé, però no n’hi va haver cap que volgués tornar a formar part del país dels tres reis.

imagesAl rei jove l’anomenaven “el Desitjat” i diuen que a més de posar-li bé les boles del billar portava paletó, com es pot veure al retrat.

A mi em sembla que, si hi hagués hagut televisió i diaris amb fotos, potser ja haurien pensat que el rei jove amb la cara ja pagava i no l’haurien desitjat tant.

Hi ha qui diu que ha estat el pitjor rei d’aquell país, però tot es pot superar.

Amb tot, cal reconèixer que el germanet que també volia ser rei quan van canviar una llei per tal que pogués ser reina la filla del del paletó, va resultar encara més enemic de la pobre Pepa que son germà. O igual, no exagerem.

La nena, la filla, quan va ser reina tenia més tirada a folgar (ho dic així per tal que els nens no m’entenguin) que a estar per la feina de fer de reina. El fill d’aquesta va morir jove (i trist, diuen) però també s’ho feia per manera de passar-se les tristeses sortint per la porta del darrere del palau. I el noi que va succeïrlo va veure com les darreres terres del país a l’altra banda del mar també es donaven de baixa (i no han tornat). Ho va fer tan bé que va haver de plegar (havent col·leccionat, però, les primeres produccions de cinema porno català) i sortir per cames. Li deien “el Cametes”.

Sort que ara és diferent.

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, vet aquí que el conte s’ha acabat.

I vet aquí un gat, vet aquí un gos, vet aquí que el conte s’ha fos

 

 

Aquesta entrada ha esta publicada en El corredor. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a 2. La Pepa i les set germanetes

  1. Carme Verdiell ha dit:

    És un goig llegir-te.

    M'agrada

  2. OMA ha dit:

    M’agrada molt. En vull mes

    M'agrada

Si vols deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s