Bella vita militar o Usté no catta

Amb la supressió de la mili obligatòria s’han produït una colla d’allò que els sociòlegs en diuen “efectes no volguts” i els polítics i militars “danys colaterals”.

S’ha de puntualitzar que no tots els efectes no volguts (o no previstos) poden qualificar-se de “danys”. Hi ha de tot. Per exemple, haver privat les persones humanes masculines del plaer d’evocar les anècdotes de la seva mili és tan dolorós (per a ells) com ho seria privar les persones humanes femenines de la possibilitat de narrar les incidències dels seus parts quan van a veure alguna partera. Bé, hi ha dones que no han parit i homes que, per peus plans, per exemple, no van fer la mili. Aquests, com diria Joan Capri, no tenen conversa, pobres.

Com que jo si que vaig fer el servei (es deia així, sense especificar servei de què) tinc el meu repertori particular d’anècdotes, força frondós i que els que em coneixen han hagut d’escoltar alguna vegada. O més d’una.

Ara, a ran de l’aterratge de la senyora Sáenz a Catalunya amb el propòsit anunciat amb bombo i platerets d’encetar un “diálogo” no puc deixar de recordar una de les meves experièncias de la “Bella vita militar” (música de Mozart sisplau).

Resulta que després de dos estius fruïnt de les virtuts castrenses al campament de Castillejos vaig acabar amb la graduació d’alférez. Cal dir que el 1959 ho aconseguiem tots els que feiem “Milícias Universitarias”. Poc després només van ser els primers classificats i la resta s’aconformaven amb ser sergents.

Un cop acabada la carrera calia completar el “servei” amb quatre mesos de pràctiques en una caserna per aprendre l’ofici d’oficial de l’exèrcit espanyol. Si continuo tenint esma per fer-ho ja descriuré les moltes coses que vaig aprendre.

Aquestes pràctiques incloïen passar un mes participant a la instrucció dels reclutes en un campament destinat a aquesta finalitat. El meu va ser a Mas Enric, molt a la vora de Tarragona.

Quan ja ens acostavem al final d’aquel mes d’instrucció vam tenir el goig i l’honor de rebre la visita de l’aleshores Capitán General de la IV Region Militar, Don Pablo Martín Alonso1962_05-mas-enric-8

Gran emoció i commoció. Calia passar revista i que tot quedés ben lluït. Deixo les sucoses anècdotes (com la d’amagar al bosc els soldats més patosos) per un altre dia.

Va ser un èxit: els soldats van marcar el pas i van mostrar un aspecte raonablement marcial. Se suposa que això era el que es pretenia.

En acabar, el senyor Martín s’adreça al capellà castrense (un mallorquí que és qui m’ho va explicar)

  • Páter, estoy muy satisfecho! Qué cree que podriamos dar a esos muchachos?
  • El fin de semana de permiso!
  • ¡Usté no catta! Es que no catta!. Que sirvan champán con la comida!

La senyora Sáenz ve a dialogar i a oferir xampany. Gràcies, ja ho hem captat; però el que volem és el “permís”. I que ens deixin tranquils.

Nota. Entre els reclutes hi havia dos germans bessons de cognom Ferrer que, anys després, em vaig trobar ocupant un càrrec dirigent a Freixenet. No em consta la marca del  “champán” que es va repartir entre la tropa a l’hora de dinar.

Nota. L’oficial amb ulleres que saluda amb tanta afició era jo

(Escrit fa uns mesos en plena ofensiva dialogant)

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en El corredor. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Bella vita militar o Usté no catta

  1. José Luis ha dit:

    Un oficial molt convincent però ¿veíg tres estrelles de capità?

    M'agrada

Si vols deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s