Marina Vlady. Homenots, fills i llibres

Això és una prova per poder veure l’aspecte de la plana quan pugui ho repoliré i afegiré els videos de Vissotski cantant i de la Marina llegint
Ja ha quedat explicat com aquella bruixa joveneta, rossa, amb l’escot del botonet i la cançoneta, va fascinar l’adolescent que era jo.
No gaire després vaig veure, al cinema, Dias de amor on encara era més jove i fugia amb Mastroianni per no afrontar les despeses del casament.
Després no en vaig saber res més.
Al cine Cristina (Diputació-Passeig de Gràcia) van fer “La princesa de Cleves” i no em va ni passar pel cap anar-la a veure. I quan, molt després, vaig veure “Campanadas a medianoche” al cine, ni em vaig adonar que hi sortia.
La febre em va durar poc, encara que el record de la impressió em va quedar per sempre.
Val a dir que no vaig ser l’únic. Un cantautor italià de la meva quinta, Giorgio Conte (no el confongueu amb el seu germà que és el gran Paolo Conte) li va dedicar aquesta cançó amb les hipèrboles que s’esperen d’ún italià ni que sigui de Gènova (si premeu sobre el nom en lila em sembla que sona la cançó)

Marina Vlady

Di politica s’era ormai detto
Di famiglia e lavoro, anche quello;
Ci restava un argomento soltanto
I cavalli e le donne, si sa
Il mio amico mi disse:
– Giovanni, dimmi un po’ chi sarebbe per te
Una donna davvero ideale? –
Al mio amico risposi così:
– Se dovessi immaginare una balia ideale
Il primo amore ideale
La governante ideale
Se dovessi immaginare l’infermiera ideale
La maestra ideale
L’angelo biondo del focolare
Se dovessi immaginare tutti quanti questi ruoli
In una donna sola, in una donna sola
Butto un nome lì per lì, Marina Vlady -Stralunando i suoi occhi tondi
Il mio amico sorrise contento
Fece sì con quel suo testone
Approvando la scelta in pieno
Con le mani faceva gestisi muoveva tutto goduto
Mimando il deretano e il seno
Di Marina Vlady

Pensa un po’ che anch’io pensavo
A Marina Vladimirovna da ragazzo la sognavo
Lei la balia ideale, lei la zia ideale
Il primo amore ideale
La governante ideale
La commessa ideale
La segretaria ideale
La prima volta ideale
Una figa madornale

La biografia de la Marina és inseparable de l’activitat escènica; pares actors, germanes que es dedicaven al teatre, la dansa i al cinema des de ben jovenetes. Res no era més normal per ella que aquest món. Va començar dansant com a petit rat a l’Opera (ho va haver de deixar aviat perquè era massa alta al costat de les altres ratetes). Als onze anys va fer el primer film. També va ser la primera nena a competir com a jockey a les carreres de cavalls. Mai no va estudiar teatre. Va anar fent papers que explotaven el seu encant eslau, especialment a Itàlia.
I va conèixer Robert Hossein, actor i director d’origen jueu de l’Arzebatjan (aleshores part de la URSS). La va dirigir en alguns films i es van casar el 1955, ella amb 17 anys ell amb 25. El matrimoni va durar poc però van tenir dos fills: Igor (1956) i Pierre (1959). Es van divorciar el 1959.
Hossein va fer, abans durant i després de ser parella de la Marina una brillant i llarga carrera com a actor i director de cinema.  El 1971 va convertir-se al catolicisme a ran d’una visita al santuari de San Damiano in Lombardo. Abrandat defensor de Joan Pau II i molt devot de Santa Teresa de Lisieux, afirma que va conèixer Marina molt joveneta a casa dels Poliakoff, que era creient practicant i molt seriosa. Explica que el clima de unió del clan Poliakoff, amb les germanes i els pares sempre presents no era el més favorable a formar una parella jove i que va abandonar-les d’avui per demà. Que no va donar als fills allò que calia i que ara se’n penedeix molt.
Té la condecoració de la Legion d’Honneur.

 

,download-3download-2
No fa gaire -l’octubre de 2015- la crònica rosa va tremolar d’emoció per l’aparició de Marina i Robert junts i molt cordials en l’acte de cloenda d’una retrospectiva de la filmografia d’ella al “cinema Mac Mahon” de Paris
 El 1963 es va casar amb Jean-Claude Brouillet. Aquest home era un personatge novelesc: heroi de la Resistència, aviador, empresari creador de les línies aèries del Gabon (amb avions Yak…) milionari  als trenta anys, arruïnat i revifat diverses vegades, pioner del turisme a les illes del Pacífic,
Potser volia una parella que estigués només a la seva ombra però l’aparellament va durar  poc (fins al 1966). Van tenir un fill, Vladimir, el 1964.
Les biografies de Jean-Claude Brouillet diuen que va tenir vuit fills però no esmenten cap altra parella que la Marina ni el nom dels altres fills.
En una entrevista concedida molts anys més tard Marina explica que Orson Welles la va conèixer a Roma quan només tenia 13 anys i li va proposar rodar una “Operation Cinderella” que no es va arribar a fer i que des d’aleshores li havia seguit la carrera. El 1965 Welles li ofereix un paper a “Falstaff” (Campanadas a medianoche)
 ”  – Ben aviat us vau creuar amb Orson Welles…
    – És el gran record de la meva vida. Ell em va escollir quan tenia 13 anys i m’havia        seguit durant anys…
    – Més tard, us crida, ereu una mare jove, i us diu “Deixa d’alletar” !
    – Sí, jo estava en plena maternitat “Posa’t en forma i som-hi”
    – I ho deixeu tot de banda per un film “Falstaff”, el 1966…
    – Però jo no havia pensat mai a abandonar le professió”
Tothom va celebrar l’èxit. Excepte Brouillet. Es van divorciar el desembre del 1966.
Era també el moment en què, durant uns quants mesos, va representar “Les tres germanes” de Txekhov juntament amb les seves dues germanes també actrius.
 download-5

 

El 1970 va conèixer Vladimir Vissotski, un altre “homenot” que diria en Pla. Mig jueu mig ucraïnés, fill d’una traductora de l’alemany, va passat la seva infantesa i primera joventut a llocs diversos de l’Alemanya de l’Est
Actor reconegut (Hamlet, Galileu,…), cantant i poeta rus adorat per milers de persones que sentien les seves cançons de lletra poètica i compromesa enregistrades en cassets clandestines. A la Unió Soviètica només es podien enregistrar discos en l’editorial de l’Estat i això li era vedat.

 

Es van conèixer a Moscou La parella va funcionar durant deu anys a cavall de París i Moscou; ella va afiliar-se durant un temps al PCF per tenir facilitats per obtenir els visats per anar a la URSS. Van fer algun enregistrament plegats..

Pel que fa a Marina, va ser l’home de la seva vida.
Durant molts anys ella s’ha dedicat a reivindicar-ne la memòria. Fins i tot amb un llibre Vladimir ou le vol arrêté” i, vint anys més tard, un recital, en rus,  que va passejar per tot Rússia.
El 1980 Vladimir va morir en circumstàncies no aclarides encara. (vegeu l’article de la viquipedia)
Llegir aquest article Vladimir Vissotski a la Viquipèdia és desconcertant per les contradiccions que denoten les diferents procedències dels textos. Particularment sobre la seva mort, però també, per exemple per la no-referència a Marina Vlady en la descripció del tèrbol entorn que li organitzava llargues i intenses gires per tal de finançar l’adquisició d’alcohol i drogues. Llegint-ho no podia deixar de pensar en Maradona,Billy Holiday, Charlie Parker o tantes altres víctimes de l’èxit i els paràsits.
L’enterrament va ser una manifestació impressionant (les reunions públiques eren encara prohibides) i fins i tot molta gent va abandonar els estadis on es celebraven els JJ OO de Moscou, per assistir a l’enterrament. Ara té carrers al seu nom, estàtues (una, amb la Marina, dins d’una botiga), segells dedicats,…
Hi ha una entrevista de 2005 en què diu que el millor èxit (reussité) de la seva vida han estat les seves parelles “he estat casada amb homes formidables”.
I el darrer és l’aparellament “sense alcalde” (curiosa expressió francesa) durant 23 anys amb Léon Schwartzenberg. Fou el canceròleg de més prestigi de França, militant de tota mena de causes: regulació de l’eutanàsia,  DAL (Dret a l’Habitatge), “Droits Devant”, lluita en favor dels immigrants sense papers -la majoria mussulmans- que molts ignoren que és jueu, un jueu que felicita els pilots israelians que es neguen a bombardejar població civil palestina.
download
Detenta encara el rècord de ministre amb menys temps en el càrrec de la Vª república: ministre de Salut menys de dues setmanes -del 29 de juny al 7 de juliol  de 1988-
“Les declaracions iconoclastes sobre els diagnòstics de la SIDA i sobre la toxicomania van fer que el primer ministre Michel Rocard exigís que abandonés el càrrec”
Va morir, de càncer, seqüela d’una Hepatitis C contreta, probablement, en practicar una transfussió a un pacient. Havia sigut pioner a plantejar el dret a la mort digna, va escriure llibres com “Changer la mort” i “Réquiem pour la vie” entre d’altres.
S’havien posat d’acord segons explica la Marina en una entrevista, a morir junts quant creguéssin que era l’hora però que ell se li havia anticipat “massa aviat”. També té un carrer dedicat, a París
 
Els fills
Afirma haver compaginat la maternitat amb la seva professió, que mai no ha pensat a abandonar. Aquí sembla que la mare va jugar un paper importantíssim fent de iaia que, ella si, va abandonar la carrera de prima ballerina per “portar el pòndol de la casa”  (expressió totalment en desús que m’ha agradat rescatar)
Els dos fills amb Robert Hossein ha mirat de fer carrera al mon del cinema, la música i el teatre. Carreres discretes que en el cas de Pierre, el més jove, va estar a les portes de la mort a causa d’un accident quan un auto va embestir el seu. Va estar setmanes en coma, se’n va sortir però amb gravíssimes seqüeles. Marina va escriure un llibre, molt emotiu, diuen, descrivint la terrible experiència: Le Fol Enfant.  
En una entrevista Marina diu que un fill viu a Sudàfrica i l’altre “en un racó del Pirineu” , no m’extranyaria que fos Pierre en un lloc de deshabituació i desintoxicació.
Vladimir, el fill de Brouillet, ha seguit més aviat el camí del pare i te negocis de turisme a la Polinèsia. En l’entrevista, Marina diu que viu a Tahití.
També es refereix, molt de passada a una filleta morta. Ignoro si te relació amb la seva col·laboració amb la campanya “Jo també vaig avortar” o si això només va ser donar suport com allò de “Jo també sóc Charlie-Hebdo
Ella continua prestant-se a campanyes contra la homofòbia, l’expulsió dels sense-papers, o com la del Compromís amb els pares amb Alzheimer (el text no és d’ella; només el llegeix)
Vivia en una mansió a Maisons-Lafitte adquirida, diuen, amb els cachets dels primers films exitosos. Allà hi havia instal·lat tot el clan Poliakoff: pares, germanes, nens.. Amb un enorme jardí i quadra pels cavalls (Marina va arribar a córrer fent de jockey quan tenia entorn dels 10 anys) Poder muntar és una de les coses que l’edat ja no li permet de fer i que enyora.
Maison-Lafitte és un municipi al nord de Paris on hi ha boscos amb circuit per anar a cavall i crec que hipòdrom.
Ara, morta la mare, morta la germana gran i escampats pel món els tres fills, ha decidit tancar la “mansió” i instal·lar-se en un apartament per ella sola a París. I ha posat a la venda, en subhasta tota una sèrie de peces.
Que una sigui la màscara mortuòria de Vladimir Vissotsky en bronze, així com una carta en que li declara l’amor i el manuscrit del seu darrer poema, ha sentat malament entre la opinió pública, particularment a Rússia.
El total li ha representat  (el novembre de 2015) 987.983 €.  Pas mal 
Els llibres
Li agrada escriure i diuen que ho fa bé. Ha publicat onze llibres
1987. Vladimir ou le vol arrêté . Memòria i reivindicació de Vissotski
1989. Récits pour Militza . Evocació de la mare i la germana
1990. Le Collectionneur de Venise. “Novel·la eròtica”, diuen, situada en llocs ben coneguts: Venècia, Bayreuth, Tahití
1991. Eine Liebe zwischen zwei WeltenMein Leben mit Wladimir Wyssozki. Memòria de la relació amb  Vissotski viscuda entre Paris i Moscou

1992. Le Voyage de Sergueï Ivanovitch. Novel·la centrada en un soldat rus de 18 anys que destinat a l’Afganistan

 1996. Du coeur au ventre. Memòries seguint el fil conductor del menjar. El títol és un joc de paraules ja que, a més del primer significat literal és una expressió significa “Per pebrots!” i

2001. Ma Cerisaie. Elaboració d’una continuació de El jardi dels cirerers, fent que la seva família en sigui la protagonista.

2005. 24 images seconde: séquences de mémoire.Evocació del que eren els rodatges d’un film quan duraven mesos.  

2006. Sur la plage, un homme en noir. Sobre l’absència de Léon Schwartzenberg

2009. Le fol enfant. Testimoni de l’angoixa de vetllar el fill en coma durant setmanes 
2013. C’était Catherine B. Dedicat a la memòria de la seva amiga íntima Catherine Binet  (companya de Georges Perec)
Deixem-ho aquí.
He descobert una persona amb una vida plena d’alts i baixos que, de tant llegir-ne coses, m’ha fet oblidar la noia del botonet a l’escot. Espero haver satisfet la vostra curiositat. Jo m’ho he passat molt bé.
Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en El corredor. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Si vols deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s